Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El parany de les pensions: un dret en joc

L’autor, jubilat mataroní i activista de la Marea Pensionista, analitza les conseqüències socials que el Pacte de Toledo (cuinat a mitjans dels anys 90  entre Convergència i Unió i el Partit Popular) ha tingut en el finançament públic de molts drets socials bàsics, entre els quals el de percebre una pensió digna


Mariano López Ureña |
@La_Directa
Foto de Victor Serri | @_ittos_

El Pacte de Toledo (abril de 1995) va tenir el seu origen en una proposició no de llei de Convergència i Unió al Congrés espanyol per incloure una ponència (núm. 154/4) sobre la qüestió de la Seguretat Social en la comissió de pressupostos del Congrés. La proposició, que tenia un fort caràcter neoliberal i plantejava erosionar el sistema públic de pensions, va ser ben acollida pel Partit Popular. A partir d’aquí, tots dos partits –clars representants de la burgesia catalana i espanyola– van començar a elaborar els continguts del que avui coneixem com a Pacte de Toledo, un acord que els va permetre retallar els drets assolits en la Transició en matèria de pensions.

Des de l’entrada en vigor del Pacte de Toledo, i malgrat que a la taula de negociacions hi havia sindicats i partits d’esquerra, la patronal i els poders financers s’han sortit amb la seva. Tant és així que les pensions i la sanitat han sofert la retallada més agressiva que poguéssim imaginar. En el context del cicle neoliberal, el Pacte de Toledo va propiciar un enorme desviament de cabals públics cap a obres faraòniques, de les quals la majoria només han servit per deixar suculentes comissions a paràsits especuladors, mentre que els salaris i els drets socials s’han vist completament erosionats.

Això va agreujar-se a partir de la crisi de 2007, provocada pels poderosos i que, gràcies a l’ensulsiada dels actius bancaris, s’han enriquit encara a més a costa de la gran majoria de la ciutadania. Són els treballadors qui han suportat el cost de la recuperació econòmica, la qual només ha beneficiat les empreses de l’IBEX i els grans monopolis.

En el context del cicle neoliberal, el Pacte de Toledo va propiciar un enorme desviament de cabals públics cap a obres faraòniques, de les quals la majoria només han servit per deixar suculentes comissions a paràsits especuladors, mentre que els salaris i els drets socials s’han vist completament erosionats

Pel que fa al sistema públic de pensions, l’any 2011 va patir un dels cops més durs de la democràcia. La seva contrareforma, aquesta vegada promoguda pel PSOE amb el suport de la dreta i els poders financers europeus que exigien majors sacrificis, ha estat nefasta per a la classe treballadora i els sectors populars: s’ha passat de 10 a 15 anys per al càlcul d’aquestes; s’ha afavorit amb desgravaments fiscals els plans de pensions privats; només s’han revaloritzat les pensions públiques amb un vergonyant 0,25% i s’ha prolongat dos anys l’accés a la jubilació en un país amb milions de joves aturats. Des de llavors, els pensionistes i treballadors no han deixat de perdre poder adquisitiu, una situació agreujada per l’increment del cost de la vida, el copagament de medicaments o el rescat de caixes d’estalvis, lliurades a bancs privats.

Per la meva edat, seria egoista si només reivindiqués la necessitat que augmentin les pensions públiques, les quals no poden deslligar-se del món laboral, la sanitat, l’educació i altres pilars fonamentals per al sosteniment i desenvolupament de la societat. I és que no pot haver-hi pensions sense una sanitat pública digna, un treball ben remunerat i una bona preparació educacional.

Cal recordar que, com més precarietat laboral i sous de misèria, més es resenteix el consum intern i el comerç. Una situació que, de retruc, perjudica els treballadors autònoms, petits i mitjans empresaris, i per descomptat els pensionistes. Però no a les grans companyies, a les quals s’afavoreix amb una baixada d’impostos i, arribat al cas, amb l’amnistia fiscal. Hem creat una legislació en què “si t’agafen fent paranys en un casino, et cau el pèl”, però els poderosos poden fer paranys en la contribució fiscal i aconseguir l’empara de la llei.

Com més precarietat laboral i sous de misèria, més es resenteix el consum intern i el comerç. Una situació que, de retruc, perjudica els treballadors autònoms, petits i mitjans empresaris, i per descomptat els pensionistes. Però no les grans companyies, a les quals s’afavoreix amb una baixada d’impostos i amb l’amnistia fiscal

Davant de tot plegat, la Marea Pensionista fa anys que actuem. També quan, a través de l’antiga ministra de Treball del PP se’ns va comunicar que tan sols ens augmentava les pensions el miserable 0,25%, la qual cosa ha fet que les protestes s’estenguessin fins a pobles que mai no havien viscut concentracions tan massives en defensa d’una mateixa causa: pensions públiques dignes i garantides en els pressupostos de l’Estat.

Amb el nou govern socialista, hem tornat a escoltar la mateixa promesa de l’increment de les pensions. Veurem si és veritat. En tot cas, si arriba, no serà per les seves promeses, sinó fruit d’una batalla guanyada en les mobilitzacions. Sense elles res no canviarà.

En definitiva: no volem nyaps ni maniobres electoralistes, sinó que es garanteixin unes pensions dignes perquè els nostres fills no visquin pitjor que nosaltres i els nostres néts tinguin la vellesa que van tenir els seus avis. Per això continuarem al carrer, exigint reformes estructurals que ho garanteixin. Sabem que intentaran prendre’ns-ho tot, però mai tindran el nostre consentiment.