El PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan, ha anunciat aquest dilluns la seva dissolució i posa així fi a quaranta anys de “lluita armada” contra l’Estat turc, una fita històrica a la regió, assotada per la violència des de fa quatre dècades i que ha causat unes 45.000 morts. A la fi de febrer, el seu líder, Abdullah Öcalan (1949), va fer una crida a deposar les armes i el cessament de les hostilitats. Öcalan, empresonat en règim d’aïllament a la presó d’Imrali, situada en una illa del mar de Marmara des de 1999, va assegurar llavors que aquest pas es donava per desenvolupar una democràcia kurda i per aconseguir, com a objectiu a mitjà-llarg termini, la creació d’un estat kurd.
“Faig una crida a deixar les armes i assumeixo la responsabilitat històrica d’aquesta crida”, escrivia Öcalan el passat 27 de febrer en un comunicat
“Faig una crida a deixar les armes i assumeixo la responsabilitat històrica d’aquesta crida”, escrivia Öcalan el 27 de febrer en un comunicat. Malgrat l’anunci de l’alto el foc, a l’abril, els bombardejos i atacs de les Forces Armades Turques van augmentar un 78 % en comparació del mes anterior, segons es va publicar a ANF, l’agència de notícies del PKK.
Construir una societat democràtica i “assumir responsabilitats històriques”
Ara, i a través de Firat, mitjà afí, la formació assegura que la seva “missió històrica” ha conclòs. Després de les nombroses negociacions de pau fallides amb l’Estat turc, aquest anunci, donat a conèixer després del XII Congrés Extraordinari, obre una nova etapa en les relacions kurd-turques. “El nostre honorable poble, que ha resistit les polítiques de negació i anihilació, el genocidi i les polítiques d’assimilació, abraçarà el procés de pau i de societat democràtica d’una manera més conscient i organitzada”, expliquen.
“Tenim plena confiança en què el nostre poble comprendrà millor que ningú la decisió de dissoldre el PKK i posar fi al mètode de lluita armada i que assumirà els deures del període de lluita democràtica sobre la base de la construcció d’una societat democràtica. És de vital importància que el nostre poble, sota el lideratge de les dones i els joves, estableixi les seves pròpies organitzacions en tots els àmbits de la vida, s’organitzi sobre la base de l’autosuficiència amb la seva llengua, identitat i cultura, es defensi enfront dels atacs i construeixi una societat democràtica comunal amb esperit de mobilització”, prossegueixen.
“Tenim plena confiança en què el nostre poble comprendrà millor que ningú la decisió de dissoldre el PKK”, exposa l’organització en el comunicat
El comunicat també afirma que creuen que “els partits polítics, les organitzacions democràtiques i els líders d’opinió kurds compliran amb les seves responsabilitats per desenvolupar la democràcia kurda i garantir la nació democràtica kurda”. I continua: “El llegat de la nostra història de llibertat, marcada per la lluita i la resistència, es desenvoluparà amb més força amb el mètode polític democràtic amb les decisions del XII Congrés del PKK, i el futur del nostre poble es desenvoluparà sobre la base de la llibertat i la igualtat”.
En el comunicat de l’organització, també es fa una crida al fet que l’Estat turc “exerceixi el seu paper amb responsabilitat històrica”. També, s’anima al fet que tots els partits representats al Parlament, i també la societat civil, les diferents comunitats religioses, la premsa, el món de l’acadèmia i de l’art, els sindicats i altres organitzacions de diferent índole participin en el procés de pau que s’inicia.
Es convida alhora a la comunitat internacional a assumir les seves responsabilitats “en les polítiques genocides que des de fa un segle es duen a terme contra el nostre poble; a no obstaculitzar la solució democràtica i a fer contribucions constructives al procés”.
Un pas històric després d’un segle de conflicte
El conflicte entre l’Estat turc i el poble kurd, que compta amb entre 30 i 40 milions de persones sense estat reconegut que viuen entre Turquia, l’Iraq, Iran i Síria, té el seu origen des de la creació de la República de Turquia, en 1923. Al llarg d’aquests més de cent anys de lluita i negociacions fallides, el poble kurd ha passat de perseguir una independència de facto a perseverar en la idea d’una autonomia democràtica.
Qui no ha variat la seva postura bàsica respecte als drets dels i les kurdes és l’Estat turc, que s’ha mantingut ferri en la negació d’aquesta autonomia, malgrat haver propiciat moments de més i menys obertura. “El poble kurd, que entre 1830 i 1850 ja havia protagonitzat revoltes nacionalistes, no va poder articular un moviment independentista fort fins a finals del segle XIX i principis del XX. El credo islàmic i la falta de suports internacionals van ser factors clau, però no concloents, en aquest procés fallit: els islamistes havien de protegir el califat, no obstant això, a diferència dels kurds, els àrabs sí es van independitzar, secundats per les potències colonialistes”, escriu el periodista Miguel Fernández a l’informe “El conflicte a Kurdistan nord. Del col·lapse de l’Imperi otomà al confederalisme democràtic d’Abdullah Öcalan”, publicat per Nationalia.
“Després de dècades de conflictes sagnants, els militars revolucionaris turcs, encapçalats per Mustafa Kemal, Atatürk, van instaurar la República de Turquia en 1923, confirmada per la comunitat internacional en el Tractat de Lausana. Es va obviar la política de respecte i tolerància ètnica de l’Imperi otomà i es va acréixer la desconfiança cap a les minories. Atatürk va començar una campanya d’assimilació que negaria l’existència de qualsevol altra nació que no fos la turca”, recull en el document.
El 2015 col·lapsa l’últim procés de diàleg entre el PKK i l’Estat Turc i s’intensifiquen les ofensives d’aquest últim sobre el territori kurd a Turquia
És en aquest context quan es comencen a dur a terme les primeres rebel·lions kurdes, i també els primers moviments forçosos de població que fugia de la repressió. S’inicia, llavors, una reconfiguració demogràfica d’Anatòlia. El 1978 es crea el PKK, que duria a terme els seus primers atemptats l’agost de 1984.
Des de llavors, aquesta organització es va ser consolidant com un dels principals grups secessionistes del món. “Tenint en compte la superioritat militar turca, el PKK va optar per lliurar una guerra asimètrica en la qual cometia un atemptat i es replegava a zones rurals, sota el resguard d’una població connivent”, s’explica en l’informe. Els anys noranta es van caracteritzar per una guerra bruta entre la formació i l’Estat turc.
El 2008 s’inicia un procés d’“obertura” cap a les minories, incloses la kurda i l’armènia, que començaria a tancar-se amb el gir nacionalista d’Erdogan en 2013, coincidint amb les protestes de Gezi. El 2015 col·lapsa l’últim procés de diàleg entre el PKK i l’Estat Turc i s’intensifiquen les ofensives d’aquest últim sobre el territori kurd a Turquia: una desena de ciutats kurdes va ser reduïda a enderrocs després d’una lluita urbana que va durar més d’un any. Ara, amb aquest nou pas històric, el PKK comença una nova etapa per a la regió i per a Turquia, que aconsegueix el que feia anys que perseguia: la dissolució unilateral de la formació.
