En un poble del que no diré el nom –perquè en podrien ser molts– un home trenca ametlles a la plaça. Una petita cadira que es treu de casa li proporciona seient i com a taula de treball aprofita un banc de pedra que és pedrís i barana alhora, una d’aquelles obres fetes des de l’urbanisme del sentit comú.
Cada ametlla son tres o quatre cops de martell que, sense voler-ho, es converteixen en paisatge sonor. El ritme tranquil, però constant, el martelleig repetitiu només interromput pels segons de silenci de separar el gra de la closca, acaba marcant el pas del matí o de la tarda.
Quan l’home travessa la plaça per anar o tornar de casa manté el mateix ritme calmós, potser una mica més lent i tot. Així i tot, la lentitud de l’anar fent no li pertorba el sentit de fer les coses i ha adaptat el declivi físic dels anys a una nova rutina que el manté viu i útil malgrat tot.
Quan el banc es converteix en àgora l’home canvia el martell per una pala de matar mosques i, a base de cops i habilitat, treballa a favor del benestar col·lectiu
El mateix espai que l’home ocupa per fer feina és punt de trobada informal d’una colla de coetanis –coetànies sobretot– que apareixen puntuals a la cita social diària. Quan el banc es converteix en àgora l’home canvia el martell per una pala de matar mosques i, a base de cops i habilitat, treballa a favor del benestar col·lectiu.
La conversa de les jaies deu ser com la de totes les jaies que omplen les places del país; un repàs de la vida diària que de tant en tant s’escapa del temps present, de l’aquí i l’ara, per recordar els que ja no hi son o els que han marxat. Per entendre-les del tot cal endinsar-se en una cosmogonia pròpia del lloc, feta de topònims, renoms i històries que en conjunt només quedaran fixades a l’aire, en la memòria oral.
En un d’aquests soliloquis compartits una de les velles recorda aquell home del poble que va anar a passar dos setmanes a Barcelona, a casa de la filla per donar-li un cop de mà cuidant los nets, i que al cap de quatre dies ja no sabia què fer entre tanta gent, soroll i ciment. “Com al poble res”, conclou.
“Com al poble res”. L’opinió de la senyora és un elogi sec a una manera de viure, i és també una celebració d’aquell banc que fa passar hores, soledats i maldecaps
L’opinió de la senyora és un elogi sec a una manera de viure, i és també una celebració d’aquell banc que fa passar hores, soledats i maldecaps. Però la frase passa de llarg tan bon punt és dita, sense necessitat de rèpliques ni d’engegar un debat que conclogui que a ciutat la vida també pot ser viscuda compartida i amb companyia, amb tot de coses a fer que la facin amable i entretinguda.
El que no reivindica la senyora ni cap de les persones que ocupen aquell tros de plaça és la importància de ser-hi per a que aquell lloc tingui sentit. El grup heterogeni de la tercera edat que conformen son un dels comitès de benvinguda del que qualsevol passavolant pot disposar per començar a intuir on ha fet cap. La seva vellesa i xarrera son punt de partida per endinsar-se per carrers, camins i carreteres, per començar a entendre el paisatge que fa tants anys que veuen i viuen i fan.
A la plaça, òbviament, hi ha més gent. Homes i dones que van i venen amunt i avall, enfeinats o amb ocupacions difícils de discernir, i també canalla que combina futbol de carrer, bicicleta i smartphone. I des d’allà, uns i altres, s’escampen per tota la trama urbana i part del terme.
Diversitats que encaixen força bé, sobretot si no se’n coneixen els intríngulis que fan que la seua convivència siga una mica més amarga per culpa d’enveges, odis i conflictes
En conjunt son amalgama de diversitats que encaixen força bé, sobretot si no se’n coneixen els intríngulis que fan que la seva convivència sigui una mica més amarga per culpa d’enveges, odis i conflictes que generen mala maror i, potser, alguna pedra al fetge.
La gent és un patrimoni que no surt a les guies o pàgines turístiques i que no té el seu espai destacat entre museus, restaurants i paratges naturals. Però és el formigueig de persones el que marca la diferència entre llocs que bateguen i llocs que estan somorts.
Això, que és aplicable arreu, és una sorpresa quan se tomba per viles de baixa densitat de població en les que la teoria dels números (pocs habitants per quilòmetre quadrat) deixa entreveure una fórmula en la qual a menys persones menys vida col·lectiva i de carrer.
Endinsar-se en aquests pobles un dia entre setmana qualsevol sense torbar gaire el curs del dia a dia, sense esperar res més que sentir l’ambient d’un dia qualsevol
Endinsar-se en aquests pobles un dia entre setmana qualsevol sense torbar gaire el curs del dia a dia, sense esperar res més que sentir l’ambient d’un dia qualsevol en algun indret que surt en petit al mapa, és potser una manera de combatre el concepte complex que és el de fer turisme, tot i que es corre el risc de caure en un suau i tranquil·litzador autoengany.
Alhora és una manera de valorar les formes de vida que, a vegades, queden lluny de les pantalles, les teories i les lletres. Un petit homenatge, un agrair totes les geografies, cares i cossos que fan possible l’existència. I també, d’alguna manera, un reconèixer-se en aquells que donen sentit a pedrissos i places.
Confesso que de gran m’agradaria ser qui trenca ametlles amb calma en un tros de carrer i saluda a qui passa amb quatre frases fetes. Sabria així que part de l’essència del lloc, potser de l’essència humana, continuarà sent recer després d’haver sobreviscut al pas del temps.
