L’octubre de l’any 2016, la mort d’un venedor ambulant de peix, Mohssine Fikri, aixafat dins d’un camió de les escombraries d’on intentava rescatar el peix que la policia havia confiscat, va generar l’inici del darrer aixecament popular al Rif. La mort del jove va derivar en un seguit de protestes pacífiques que, a més d’exigir justícia per aquest cas, denunciaven la marginació, discriminació i pobresa que es patia històricament a la regió. La repressió i les detencions massives dutes a terme per l’Estat marroquí van aconseguir que, amb el pas del temps, s’anés reduint la mobilització popular. El 27 de juny de 2018, els líders més visibles del moviment, Nasser Zefzafi, Nabil Ahmjiq, Wassim Bostati i Samir Ighid, foren condemnats a vint anys de presó acusats d’atemptar contra la seguretat interna de l’Estat, rebel·lió i participació en manifestacions il·legals, entre altres delictes. Juntament amb ells, fins a 52 activistes més foren condemnats a penes que oscil·laven entre un i quinze anys de presó. Hem pogut parlar amb el portaveu del Moviment Popular del Rif, Reda Benzaza (Al Hoceima, 1989), que actualment es troba exiliat a l’Estat espanyol, des d’on continua treballant per la causa rifenya.
El règim va respondre amb una forta onada repressiva a les demandes i protestes al Rif, en la qual tu també et vas veure directament afectat…
El maig del 2017, l’Estat va realitzar els primers segrestos, i es va emportar els activistes més visibles del moviment. Davant d’aquesta situació, la resta ens vam haver de refugiar. Jo vaig estar 28 dies amagat fins que vaig decidir travessar la frontera i sortir cap a Melilla. En aquells moments, sortir del Rif no va ser fàcil. Parlem d’una regió completament militaritzada. Vaig haver de sortejar quatre controls de la Gendarmeria i passar el control fronterer marroquí i espanyol.
Has parlat de segrestos i no de detencions.
“Nosaltres sempre els hem anomenat segrestos perquè totes les garanties jurídiques que s’han de donar en una detenció van ser vulnerades”
Exacte, nosaltres sempre els hem anomenat segrestos perquè totes les garanties jurídiques que s’han de donar en una detenció van ser vulnerades. Es realitzaven de matinada i durant setmanes les famílies no van rebre cap mena d’informació sobre on es trobaven els seus fills i filles. En aquest buit de temps, es van produir tota mena d’abusos, incloses les tortures i agressions sexuals. Molts van ser traslladats fins a Rabat en helicòpter. Alguns companys han denunciat que en ple vol van ser obligats a treure els caps per les finestres.
Com va ser la teva arribada a l’Estat espanyol?
En el meu cas és important assenyalar que en el moment de l’aixecament popular estava treballant al Col·legi Espanyol d’Alhucemas i tenia un permís de residència en vigor a l’Estat espanyol. Gràcies a això, no vaig tenir grans dificultats a l’hora passar el control fronterer de Melilla. Tanmateix, a causa d’una sèrie de problemes burocràtics, van passar diverses setmanes abans que pogués viatjar a la península. A Melilla vaig sentir el racisme institucional d’una forma molt crua.
Què és i com sorgeix el Moviment Popular del Rif?
El Moviment Popular del Rif neix de manera espontània i amb una primera reivindicació clara: saber qui va matar Mohsin Fikri. Denunciàvem la hogra, que és com nosaltres anomenem l’abús de poder. La memòria col·lectiva del nostre poble guarda molts episodis de joves als quals s’ha llevat el dret a la vida de manera injustificada. El 2011, cinc joves van perdre la vida, van ser torturats i calcinats a les comissaries, i aquests fets van quedar en la més absoluta impunitat.
Quines eren les demandes?
Nosaltres demanàvem justícia per Mohsin Fikri, però justícia de debò, perquè en el judici que va organitzar el règim marroquí els veritables responsables no van seure a la banqueta. El poble rifeny va assenyalar de manera directa l’autèntic responsable d’aquest assassinat: el ministre d’Indústria i Pesca, perquè al port d’Alhucemas hi ha un lobby controlat per una màfia el cap de la qual és aquest senyor. El nostre moviment neix com a fruit d’un acte d’orgull i resistència d’un ciutadà comú que serveix com a catalitzador de moltes altres reivindicacions del poble rifeny.
Com va ser aquest procés en el qual el moviment va anar assumint altres reivindicacions històriques?
Jo pertanyia a una petita comissió que es dedicava a recórrer els pobles, socs i aldees del Rif per explicar el cas de Mohsin Fikri. Recorrent aquests llocs ens vam adonar que al Rif hi mancava tot. Tu seies amb la gent gran i et deien: “Sí, és clar que sentim aquest abús de poder, però a més tenim la meva filla a casa malalta de càncer i no la podem curar”. Se’t trencava l’ànima. Al Rif tenim l’índex més gran de càncer de tot el Marroc. Molta gent assenyala que es deu a les bombes químiques que es van utilitzar en contra del nostre poble per part d’Espanya durant la guerra del Rif, que va tenir lloc al protectorat espanyol del Marroc entre 1921 i 1924.
Què ha canviat al Rif des de les protestes del 2016 i el 2017?
“La joventut no vol sang, la joventut no vol terror, la joventut el que vol és vida i futur”
Per desgràcia, des d’aleshores el Rif s’ha quedat buit. La joventut ha migrat, ha sortit en pastera. Quan mirem enrere i veiem la il·lusió que tenia aquest poble en aquells moments, i la resposta tan dura i criminal per part de la dictadura, t’adones que la joventut no vol sang, la joventut no vol terror, la joventut el que vol és vida i futur. En aquests moments al Rif es respira tristesa. D’altra banda, som un poble molt orgullós de la nostra història i tenim clar que, tard o d’hora, guanyarem aquesta lluita.
El Rif ha conegut històricament la repressió com a forma d’aplacar les seves reivindicacions i moviments populars. Han aconseguit aquesta vegada posar fi al moviment popular?
Nosaltres sempre vam dir al règim marroquí que no utilitzés les seves estratègies clàssiques per eliminar el moviment, que no se centrés tant a dissoldre’ns, sinó en atendre les demandes populars, que eren les mateixes que es reivindicaven en tants altres llocs de la nostra regió on impera la dictadura i la tirania. Malgrat que el règim marroquí va emprar totes les seves estratègies repressives per eliminar el Hirak, nosaltres ens sentim presents en altres protestes que hi ha hagut posteriorment a la regió, com les d’Algèria, i això sí que és imparable.
Quina és l’actual situació dels presos polítics de Hirak? Quants en són?
Ara mateix tenim 53 presos polítics, però vam arribar a tenir-ne més de 2.000. Es troben repartits en set presons, sota una política penitenciària de càstig a les famílies en forma de dispersió que els manté el més lluny possible del Rif. Tenim companys condemnats a vint anys de presó, entre ells Nasser Zefzafi, finalista del premi Sàkharov del Parlament Europeu, que va arribar a passar 342 dies aïllat en una cel·la, sense cap mena de contacte amb el món exterior. En aquests moments estem molt preocupats per com pugui afectar l’actual situació sanitària als presos polítics, tenint en compte les pèssimes condicions de les presons marroquines.
Al Marroc, compteu amb el suport dels partits d’esquerra o altres moviments socials?
Nosaltres creiem que l’esquerra marroquina no ha entès el moviment del Hirak i per això ens hem volgut diferenciar sempre dels seus partits polítics tradicionals. El moviment popular del Rif ha trencat amb el model més clàssic de lluita al qual estaven acostumats, i això els ha desconcertat. No obstant això, també reconeixem les reivindicacions i lluites històriques d’alguns d’aquests partits, que compten amb una experiència de lluita per la dignitat del poble, per la qual també han tingut presos polítics.
Què els demaneu?
Demanem que entenguin aquest moviment per tal de poder posar-se al seu servei, en lloc de tractar d’absorbir-lo com hem vist en experiències anteriors. El Hirak neix com a reacció a l’abús de poder i tothom que vulgui lluitar contra la injustícia hi serà sempre benvingut. Fugim de tota etiqueta partidista, però la nostra mà sempre està estesa a tots els que vulguin donar suport, acompanyar i visibilitzar aquesta lluita.
Existeix una reivindicació de caràcter independentista dins del Moviment Popular de Rif?
En el nostre moviment popular conflueixen diversos corrents, un d’ells és el republicà, que reivindica la república rifenya que va tenir lloc entre 1921 i 1924. Es tracta d’una reivindicació històrica i legitima, però que encara no l’hem plantejat com a moviment. Creiem que en aquest moment el més necessari i urgent són les demandes de caràcter social, econòmic i cultural, però això no vol dir que renunciem a les reivindicacions històriques ni a la nostra identitat com a poble. El règim marroquí sempre ens ha atacat acusant-nos de ser separatistes i de buscar la divisió. Nosaltres som separatistes de la injustícia i del terror a què ells ens volen sotmetre.
Quin paper estan jugant la comunitat internacional, la Unió Europea i l’Estat espanyol en aquesta situació?
La comunitat internacional anteposa les relacions comercials, el control fronterer i l’anomenada lluita “antiterrorista” al fet que els drets humans es respectin al Marroc. Mentre l’Estat marroquí compleixi amb el paper que l’Estat espanyol i la Unió Europea n’esperen en qüestions de control migratori, la resta de les matèries queden en un segon pla.
Heu rebut suport de la societat civil i els moviments socials d’altres llocs?
“Ni en el millor dels nostres somnis ens hauríem pogut arribar a imaginar tota la solidaritat que hem rebut”
En aquest aspecte, la nostra experiència no té res a veure amb l’anterior. Ni en el millor dels nostres somnis ens hauríem pogut arribar a imaginar tota la solidaritat que hem rebut. Se’ns han obert les portes de diferents institucions, per exemple, del Parlament Europeu, on s’ha constituït un grup d’amistat amb el poble rifeny. Hem trobat la solidaritat de diferents moviments, sobretot dins de l’Estat espanyol: Catalunya, País Basc, Galícia… Aquesta és, sens dubte, una de les millors experiències que hem tingut com a moviment. Quan els pobles oprimits ens donem la mà, estem en el camí correcte.
Això us dona esperança?
Molta! Aquesta és l’esperança més gran per canviar-ho tot. Si seguim atomitzats i esperant el beneplàcit de la comunitat internacional i de la Unió Europea, no arribarem enlloc. Ha arribat l’hora que els pobles oprimits ens donem la mà i ens aixequem d’una vegada per totes contra aquest sistema opressor.
Quina és l’estratègia de futur del moviment popular?
Aquest confinament ens ha ajudat a debatre i traçar noves idees, perquè veníem d’una fase molt intensa… En tres anys hem arribat a organitzar més de 800 accions públiques. En aquests moments, la prioritat del moviment és la llibertat dels nostres presos polítics, sense deixar de banda la resta de demandes del Hirak. La nostra estratègia de cara a futur és continuar treballant amb un peu a les institucions i l’altre en la lluita als carrers i les places.
