Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Pandèmia, emergència i decreixement

La crisi provocada per la COVID-19 ha introduït a la nostra política el sentit d'emergència i el decreixement, i ha obert una nova oportunitat per repensar i interpretar els reptes del present. A l'article, l'autor explora aquestes interpretacions i argumenta la necessitat d'articular les polítiques transformadores d'acord amb aquests dos principis

/ Àngel Monlleó

Fins fa pocs mesos vivíem en un present marcat per una gran emergència: la manca d’emergència. Aquesta afirmació, introduïda pel filòsof Santiago Zabala com a pròpia de la nostra condició postmoderna, ens recordava que l’amenaça més gran del present era el poc sentit d’emergència que mostràvem com a societat davant l’embat que impulsa avui el capitalisme neoliberal contra la vida i contra la mateixa possibilitat que hi hagi tan sols algun futur. La manca d’emergència respecte de les creixents desigualtats, l’augment de la precarietat, les morts al Mediterrani o la crisi mediambiental. Enmig d’aquest present, de sobte, ha aparegut la pandèmia, i d’un dia per l’altre ha introduït el sentit d’emergència a les nostres vides. Aquesta crisi, més que assegurar-nos una presa de consciència col·lectiva que canviarà inevitablement la nostra mentalitat, ens brinda una finestra d’oportunitat que podem aprofitar o deixar passar: l’oportunitat d’introduir de manera sostinguda el sentit d’emergència a la nostra política i de fer-lo extensiu a les emergències no contingents del capitalisme neoliberal.

Una de les coses que ens haurà deixat la pandèmia és una experiència real i col·lectiva de decreixement; si més no en part, en veure’s reduïdes les nostres possibilitats de consum i donar-se una disminució de les activitats productives i les emissions contaminants

En aquest sentit, una de les coses que ens haurà deixat la pandèmia és una experiència real i col·lectiva de decreixement; si més no en part, en veure’s reduïdes les nostres possibilitats de consum i donar-se una disminució generalitzada de les activitats productives i les emissions contaminants. Per aquest motiu, resulta interessant que fem una aproximació a les teories del decreixement que darrerament s’han anat introduint tant al món acadèmic com a diferents experiències d’autogestió, i han tingut especial ressò a casa nostra amb un nucli de recerca a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) impulsat per alguns dels pioners en aquesta disciplina, com Giorgios Kallis.

El decreixement sorgeix com un desafiament a la visió de consens que ha situat el creixement econòmic (en termes de PIB) com a principal indicador i objectiu de la nostra política i dels nostres reptes col·lectius. Aquest qüestionament es planteja en diferents termes. En primer lloc, en el sentit que, com demostren diversos estudis i argumenta, entre d’altres, el sociòleg Zygmunt Bauman al seu llibre L’art de la vida, el creixement del PIB i la felicitat són indicadors que no mostren una aparent correlació més enllà de la satisfacció de les necessitats bàsiques. Per tant, en gran part de les societats occidentals –inclosa la nostra– el concepte de felicitat ja s’ha deslligat del creixement econòmic per a la majoria, tot i que no ha deixat de colonitzar el nostre imaginari per fer-nos més consumistes, competitius i individualistes.

Les estimacions indiquen que un augment de l’1% del PIB comporta un augment de les emissions de CO₂ d’entre el 0,6 i el 0,8% i un augment del 0,8% en l’ús de matèries primeres i recursos naturals

Per entendre aquesta crítica a l’ideal del creixement és interessant llegir les reflexions pioneres que autors com Thoreau, Tolstoi o Gandhi van fer en el seu moment com a primers testimonis crítics d’aquesta transformació industrial. A més a més, el cicle de creixement econòmic des dels anys vuitanta no ha suposat ni una reducció de les desigualtats ni un augment de la cohesió social, sinó més aviat al contrari. D’altra banda, el vessant ecològic del decreixement remarca la correlació perfecta entre l’agreujament de la crisi climàtica i el creixement econòmic. Les dades demostren com l’únic element que ha pogut reduir les emissions anuals de CO₂ durant les últimes dècades han estat les crisis econòmiques, en tant que s’han reduït els nivells de producció, consum i comerç internacional i per tant el creixement econòmic (per exemple 1973, 2008 i sembla que passarà igualment el 2020). Concretament, les estimacions indiquen que un augment de l’1% del PIB comporta un augment de les emissions de CO₂ d’entre el 0,6 i el 0,8% i un augment del 0,8% en l’ús de matèries primeres i recursos naturals.

En aquest context, el decreixement qüestiona la necessitat de persistir en una manera de fer política basada en el dogma del creixement, quan sabem que no porta justícia social, que comporta l’agreujament de l’emergència climàtica i que ni tan sols a canvi de tot això aconsegueix fer-nos més feliços. El decreixement ens alerta del perill que suposa haver convertit el creixement econòmic en el Déu que guia les nostres societats i, com va fer Nietzsche amb el Déu cristià, ens interpel·la per alliberar-nos del seu caràcter opressor i destructor. Nietzsche va dir: “Déu ha mort, ara necessitem que convisquin molts déus”. El decreixement ens diu: l’ideal de creixement econòmic il·limitat ha mort, necessitem resignificar les nostres vides i comunitats més enllà del consum i les mentalitats extractivistes per salvar el planeta, però també per emancipar-nos de l’alienació a la qual ens condemna la societat que resulta del dogma del creixement. Necessitem, per tant, decréixer en alguns àmbits (consumisme, producció, contaminació, competitivitat, turisme de masses, etc.) per aconseguir créixer en d’altres (cooperació, justícia ambiental, global i social, felicitat, etc.). En el seu vessant filosòfic, per tant, el decreixement ens convida a desconstruir el dogma del creixement com va fer Nietzsche amb el dogma religiós i a descolonitzar el nostre imaginari consumista i individualista; és un nihilisme constructiu que ens porta a la reflexió i a l’acció i que ens interpel·la col·lectivament per resignificar la nostra vida en comú.

El decreixement no és tan sols una crítica al capitalisme sinó que qüestiona l’imaginari occidental de progrés que ha estat acceptat transversalment en l’espectre polític, en tant que la necessitat de creixement ha estat assumida també per l’esquerra del segle XX i el marxisme clàssic

En l’àmbit de la teoria política, el primer problema que identifica el decreixement és que les nostres democràcies estan escapçades i limitades, entre altres coses, pel consens al voltant de la necessitat del creixement econòmic, convertint-lo així en la principal font de legitimació de les propostes polítiques del present. Més enllà d’això, a l’hora de construir una alternativa política, el decreixement no és tan sols una crítica al capitalisme sinó que qüestiona l’imaginari occidental de progrés que ha estat acceptat transversalment en l’espectre polític, en tant que la necessitat de creixement ha estat assumida també per l’esquerra del segle XX i el marxisme clàssic. En aquest sentit, el decreixement, segons el seu primer ideòleg, Serge Latouche, és també un projecte per renovar l’esquerra, i es pot incorporar a la reinterpretació postmarxista iniciada per Ernesto Laclau i Chantal Mouffe d’acord amb les primeres crítiques al marxisme ortodox de Gramsci i l’escola de Frankfurt, que intenta replantejar el marxisme més enllà de postulats deterministes com el materialisme històric. Per aquesta raó, no és casualitat que una bona part de les inspiracions polítiques i filosòfiques del decreixement provinguin de les tradicions indígenes del Sud global, amb les nocions del buen vivir a l’Amèrica Llatina, l’ubuntu a l’Àfrica o el swaraj ecològic a l’Índia, que qüestionen la divisió occidental entre home i natura i ressalten la inseparabilitat de la riquesa material de la vida amb la riquesa social i espiritual.

Tornant al nostre present, crec que no és agosarat pensar que la majoria de les assumpcions bàsiques del decreixement (la necessitat de donar resposta a l’emergència climàtica o el rebuig del consumisme com a font de recerca de la felicitat) són valors compartits per gran part de la nostra societat i ja s’han instaurat en certa manera a la nostra cultura popular. Si més no, això no sembla tenir un impacte més enllà. Potser, com va advertir Tolstoi en referència als perills de la industrialització i a allò que ell anomenava l’esclavitud dels nostres temps, la raó és que “la humanitat ha superat la seva fase social i política i ha entrat en una nova era. Coneix les ensenyances que s’han de col·locar com a pilars fundadors d’una nova vida en aquesta era, però per inèrcia segueix agafant-se a les antigues formes de vida”. La conclusió de Tolstoi és la següent: “D’aquesta manca de correspondència entre la nostra concepció vital i la pràctica real de la vida neixen una sèrie de contradiccions i patiments que enverinen la nostra vida i demanen un canvi… La nostra existència és una contradicció constant amb tot allò que considerem necessari i correcte”.

La potència del decreixement és que qüestiona el perquè últim del capitalisme. En aquest sentit, la pandèmia ens pot haver portat a reforçar aquestes conviccions en prescindir del consum innecessari i en mostrar-nos que, quan això passa, el sistema trontolla. També ens pot haver portat a la reflexió que el que hem trobat més a faltar aquests dies és tot allò que no podem comprar amb diners; és a dir, ens ha tornat a situar davant la contradicció que planteja Tolstoi. Però d’aquestes contradiccions és d’on han de néixer les nostres esperances. La pandèmia ha introduït el sentit d’emergència a les nostres vides; acollim-lo i ampliem-lo!