L’historiador Ilan Pappé (Haifa, 1954) és tan respectat internacionalment com blasmat a Israel, l’estat d’on és ciutadà. Nascut en una família jueva, la seva ha estat una lluita de dècades per desmuntar els falsos mites sobre la creació i l’establiment de l’Estat d’Israel. No li ha tremolat mai la veu a l’hora de denunciar l’opressió que viu la població palestina i ha defensat les campanyes de boicot acadèmic i econòmic contra Israel. Per les seves posicions, ha rebut pressions i amenaces de mort, fins al punt de decidir marxar a l’exili l’any 2007. Viu a Anglaterra, on és professor de la Universitat d’Exeter i director del Centre Europeu d’Estudis sobre Palestina. El seu darrer llibre, Breve historia del conflicto entre Israel y Palestina (Capitán Swing, 2025), és una guia per capbussar-se en la naturalesa colonialista de l’escenari actual.
Vostè ha escrit fa poc que podríem estar davant del col·lapse del sionisme. Per què?
Tenim un vell Israel i un nou Israel. Al nou Israel, l’anomeno l’Estat de Judea, està lligat a una ideologia sionista que és la fusió d’una interpretació molt estricta del judaisme i una interpretació molt racista del sionisme. Això es va desenvolupar als assentaments jueus dels territoris ocupats, però té molts seguidors en altres parts d’Israel. Inicialment, era una força política marginal, però el 2022, gràcies a l’aliança que van signar amb Netanyahu, va esdevenir molt poderosa. Ara dominen la política, l’exèrcit, els serveis secrets, els mitjans de comunicació i encara estan lluitant per prendre el control del sistema judicial. Tinc la sensació que aconseguiran substituir l’antic Israel pel nou Estat de Judea, però no durarà gaire, perquè això incrementarà l’aïllament d’Israel. És molt difícil imaginar que d’aquí a deu anys algú al món doni suport a un Israel que oficialment sigui un estat d’apartheid, que declari oficialment les seves intencions genocides i de neteja ètnica. Sempre hi haurà gent que ho faci, però serà un suport molt limitat. I això contribuirà al col·lapse del sionisme. No em refereixo al col·lapse de l’estat, perquè no sé com col·lapsen els estats, sinó al fet que la ideologia ja no funcionarà. I això vol dir que, en el seu intent de sobreviure, es tornarà encara més despietada. Però, al final, no es mantindrà, ni als ulls del món, ni als ulls de la regió, ni als ulls dels jueus d’arreu del món. La qüestió és: quanta gent a Israel estarà disposada a viure en un país del tot pària, com Corea del Nord, totalment deslegitimat als ulls de tanta gent? Encara no hi hem arribat, però el procés està en marxa, i per això crec que és el final d’aquesta ideologia.
A la sinopsi del seu llibre es diu que el conflicte palestí-israelià no va començar el 7 d’octubre de 2023, com ha intentat vendre Israel. Una cosa que ha canviat en aquesta última ofensiva contra Gaza és que el moviment sionista ha perdut el control sobre el relat, potser per primera vegada. Com s’ho explica?
Sí, ja no poden controlar la narrativa. Estan lluitant per fer-ho, fins i tot amb l’ajuda dels serveis secrets de països com Alemanya o Itàlia. Inclús s’estan detenint persones que no donen suport al relat israelià! És una bogeria. Això és un problema que Europa haurà d’afrontar: l’atac als drets fonamentals dels seus propis ciutadans. La pèrdua del control del relat és una cosa nova i, amb el temps, passarà de la societat als governs i als mitjans de comunicació. Aquestes coses triguen temps. Ja ho vam veure amb l’apartheid de Sud-àfrica. La gent ho oblida, però a mitjans dels anys vuitanta, els líders europeus encara deien que Nelson Mandela era el terrorista més perillós del món. I deu anys després, el rebien com si fos un déu. Aquestes coses poden canviar. Els israelians creuen que no serà així, però s’equivoquen. La narrativa és una part molt important d’aquest procés. Per això ataquen amb tota la força a historiadors com jo, perquè no els agrada que hi hagi historiadors jueus israelians que legitimem una narrativa que és nova, però vella a la vegada.
En aquest sentit, durant el darrer any i mig, per primera vegada, s’han sentit de manera més generalitzada conceptes com neteja ètnica i genocidi, en relació amb l’ofensiva contra Gaza. Vostè, però, fa dècades que els fa servir. De fet, defensa que la neteja ètnica dels palestins formava part de l’ideari del sionisme des de l’origen, que és l’essència del projecte, prèvia fins i tot a la Nakba.
“Tots els suposats intents de pau han culpat els palestins, però han ignorat el problema real: que la ideologia sionista no deixa espai perquè els palestins existeixin”
L’any 1948 hi va haver el primer gran intent. Israel va expulsar la meitat de la població palestina i es va apoderar del 80 % de la Palestina històrica. L’any 1967, va prendre el 100 % de la Palestina històrica, però, amb aquest nou territori, també va arribar més població. Aquesta vegada, no van expulsar els palestins com havien fet el 1948, sinó que van decidir posar-los sota un règim militar perquè no tinguessin drets i no afectessin la democràcia d’Israel. Els palestins van resistir i arriba la primera intifada del 1987, la segona intifada l’any 2000. I tots els suposats intents de pau van ignorar el problema real. No van assenyalar el sionisme com el problema, sinó que van culpar-ne els palestins. La ideologia sionista no deixa espai perquè els palestins existeixin. Els israelians van pensar, el 2007, que havien trobat una solució per a una part del territori palestí més poblat, Gaza. I ara n’hem vist les conseqüències. La van posar sota setge, pensant que podrien oblidar-se’n. Però Hamàs els va demostrar que no podien ignorar-los ni mantenir-los acorralats. La reacció israeliana ha estat genocida i d’expulsió massiva. I ara estan duent a terme una neteja ètnica a Cisjordània, perquè aquest govern israelià en particular creu que té una oportunitat històrica per completar allò que no es va completar el 1948.
El fet és que encara hi ha molta gent que interpreta el conflicte a Palestina com una disputa entre forces iguals. Vostè argumenta que es tracta d’un problema colonial, concretament un problema de colonialisme d’assentament.
Crec que la majoria de la gent encara mira aquest conflicte a través dels mitjans de comunicació, l’acadèmia i la política convencionals. Es veu com un conflicte entre dos moviments nacionals, en el millor dels casos amb igualtat de drets i igualtat de poder. I aquesta és un plantejament molt equivocat. Jo sostinc que el sionisme és, des del principi, un moviment de colonialisme d’assentament, que no és diferent del moviment dels europeus que van anar a establir-se a Amèrica del Nord, Amèrica Llatina, Austràlia o Sud-àfrica. Es tracta d’un moviment d’europeus que van ser marginats i perseguits a Europa, i que van voler crear una Europa fora d’Europa. Van triar Palestina per raons òbvies: per la connexió bíblica entre el poble jueu i la terra d’Israel, com ells l’anomenaven. I el problema, com passa amb tots els moviments de colonialisme de poblament, també en aquest cas, va ser que la colonització es va produir en un lloc on ja vivia altra gent. I per implementar la idea de crear una nova Europa fora de l’Europa que no et volia, calia utilitzar la força. I primer de tot, necessitaves tenir un imperi al teu costat, que en el cas del sionisme va ser el Regne Unit. Amb l’ajuda de l’Imperi, comences a colonitzar i a superar la resistència del poble colonitzat. Un cop aconseguit això, ja no vols l’Imperi i fins i tot hi lluites per obtenir la independència total, però et quedes amb el poble colonitzat. A Amèrica del Nord, els pobles nadius van ser víctimes d’un genocidi i, així i tot, encara hi són i continuen lluitant pels seus drets. A Palestina, el moviment sionista va colonitzar per mitjà de la neteja ètnica, amb una expulsió massiva de palestins. Però com que es tracta d’un territori tan petit, fins i tot després de les expulsions, encara hi ha molts palestins a Palestina. Per tant, així és com hauríem d’entendre aquest conflicte: com un projecte que era una solució europea per a un problema europeu i que ha estat imposat a una societat que no està disposada a marxar, a ser desarrelada. I resisteix. I mentre aquesta ideologia continuï sent la mateixa, serà difícil veure un final a la violència.
Un fet curiós és que, en els seus inicis, el creixement del moviment sionista només va ser possible gràcies a la convergència d’interessos de grups tan diversos com els cristians evangelistes o dirigents polítics antisemites. Per diferents raons, tots consideraven que la marxa dels jueus a Palestina era una bona idea.
Exactament. Malauradament per als palestins, hi va haver una aliança global que, per diferents raons, creia que la idea que Palestina no havia de pertànyer als palestins, sinó que havia de ser un estat jueu, era bona. Tot va començar amb un corrent del cristianisme evangèlic que creia que la colonització jueva de Palestina era part de la voluntat de Déu i que, eventualment, portaria al retorn del Messies, la resurrecció dels morts. A banda, tenien el suport d’unes elits jueves relativament poderoses en llocs com la Gran Bretanya. Aquestes elits deien: “És millor que tots aquests jueus pobres de l’Europa de l’Est no vinguin aquí i, en canvi, vagin a Palestina”. I també hi havia els imperialistes britànics, perquè cal recordar que fins al 1918 Palestina formava part de l’Imperi Otomà; i l’imperialisme va pensar: “per mitjà d’aquesta història del sionisme podem convèncer la nostra gent i els nostres aliats que tenim dret a ocupar Palestina i ampliar l’Imperi Britànic”. I més tard, per descomptat, l’aliança es va ampliar quan els estatunidencs van decidir que Israel era un actiu estratègic i ideològic i van desenvolupar l’exèrcit israelià, que al seu torn va impulsar una indústria d’alta tecnologia. Així, de sobte, les corporacions multinacionals van començar a veure Israel com un actiu valuós. I per sobre de tot, hi havia els europeus, sobretot els de l’Oest del continent, que no tenien un gran interès en Israel, però sí sentiment de culpa. Donaven suport a Israel perquè volien assegurar-se que la idea que havien desenvolupat per gestionar l’antisemitisme europeu es mantenia: treure els jueus d’Europa. El comerç d’Europa amb Israel és fins i tot més voluminós que amb els Estats Units. La gent no n’és conscient, però sense Europa, Israel seria un país molt més dèbil. Europa té molt de poder, però no s’atreveix a fer-lo servir.
Per què diria que passa això?
Crec que té a veure amb el fet que si desafien Israel, també hauran de desafiar els seus propis problemes interns: l’antisemitisme, el racisme i l’imperialisme. Israel ha permès que Europa es comporti com si mai hagués colonitzat Àfrica o Àsia, com si mai hagués tingut un problema amb l’antisemitisme i com si estigués justificat el fet de tolerar el racisme contra els àrabs i musulmans a Àfrica i menys cap als jueus. Però el moment en què Europa canviï la seva política cap a Israel i el consideri un projecte colonial, s’obrirà un debat molt complicat a tot el continent. I crec que els polítics prefereixen mantenir l’statu quo, però tot això els acabarà passant factura.
Una part de la història, força desconeguda, explica que el moviment sionista va intentar forçar la migració no només dels jueus europeus, sinó també dels jueus àrabs cap a Palestina.
Els jueus que vivien en el món àrab i musulmà, fins i tot en els moments més difícils, no pensaven que la solució al seu patiment fos construir un estat jueu a Palestina. Era una idea aliena a ells. No dic que sempre ho passessin bé, però fins i tot en els moments dolents, no creien que la solució fos marxar del Marroc o de l’Iraq, sinó més aviat unir forces en els seus propis països amb l’objectiu de superar el racisme i la discriminació. Per això hi havia tants jueus als partits comunistes de l’Iraq i d’Egipte. D’altra banda, inicialment, el moviment sionista no estava gaire interessat en els jueus del món àrab, perquè volia crear un estat jueu europeu. Però a causa de l’Holocaust, en què van ser assassinats sis milions de jueus, i del fet que molts jueus europeus després de la guerra no estaven entusiasmats amb la idea d’anar a Israel, va sorgir un problema demogràfic. Va ser llavors quan el moviment sionista va començar a pressionar activament els jueus del món àrab perquè emigressin a Israel. En alguns casos, aquesta pressió va fer ús fins i tot del terrorisme: es van col·locar, per exemple, bombes a sinagogues de l’Iraq per espantar i intimidar els jueus amb l’objectiu que marxessin.
Com va ser la rebuda d’aquests col·lectius?
“Arribarà un moment en què serà possible construir un únic estat democràtic on tothom sigui igual, independentment de la seva nacionalitat, ètnia, religió o gènere”
Un cop van convèncer un gran nombre de jueus del món àrab que el seu futur estava a Israel –cosa que es va veure reforçada pel fet que, després de 1948, el nacionalisme àrab també es va tornar força antijueu–, es van trobar que arribaven a un estat jueu-europeu que els tractava, en primer lloc, com a àrabs. Així que es van veure obligats a “desarabitzar-se”, a negar la seva identitat, la seva llengua i la seva cultura. A més, van ser utilitzats com a mà d’obra no qualificada per construir Israel. Van ser empesos cap a la perifèria geogràfica i social. És una història molt trista, perquè molts d’aquests jueus, en intentar integrar-se a Israel, van acabar creient que la millor manera de demostrar que eren israelians era mostrar el seu odi als àrabs. Així que, avui, un dels sectors més racistes de la societat jueva –a banda dels colons– és, probablement, el dels joves de tercera generació de jueus nord-africans, que, en realitat, són jueus àrabs. Però han estat adoctrinats per odiar els palestins i els àrabs en general. Espero que això canviï en el futur.
És, doncs, com vostè ha escrit, un conflicte irresoluble o té identificades vies que condueixin a una solució?
No m’agrada gaire la paraula solució. Jo parlo més aviat de descolonització, que pot anar molt malament, com ja hem vist en altres casos, però també pot anar molt bé. Almenys estic convençut que arribarà un moment en què serà possible construir una cosa diferent. Per mi, aquesta cosa diferent ha de ser un únic estat democràtic on tothom sigui igual, independentment de la seva nacionalitat, ètnia, religió o gènere. Ha de ser una societat lliure i, si té èxit, crec que tindrà un impacte molt positiu en tot el món àrab. Però han de passar moltes coses perquè això sigui possible, incloent-hi una posició clara del sistema polític palestí, perquè ara mateix està fragmentat i dividit. Molts dels seus líders encara parlen de la solució dels dos estats, però crec que tot això canviarà.
La lluita de la societat palestina segueix molt viva. En canvi, les seves autoritats estan desacreditades, fragmentades i anul·lades. Com pot evolucionar la causa palestina entre aquests dos ritmes tan diferents?
Ara mateix tenim un lideratge palestí molt fragmentat, gens unit, però la societat és una de les més joves del món. Estic en contacte amb molts joves palestins i crec que tenen una visió molt més unificada del futur i estan molt determinats a reconstruir el moviment d’alliberament sobre una base diferent de la que té ara. Encara els falta organització i tenen certs dubtes sobre el concepte d’organització, cosa que és un problema, perquè necessites sindicats, partits i parlaments –fins i tot a l’exili– per avançar. Però crec que tenen el capital humà per fer-ho. Així que penso que és un procés històric que acabarà succeint, però necessita temps.
L’Estat d’Israel té ara mateix un govern extremista i tot indica que hi ha un creixement d’aquestes posicions d’ultradreta. La deshumanització envers l’altre és enorme. Quins són els camins que ens poden apropar a aquesta descolonització?
Les societats que es descolonitzen han de desprogramar-se a si mateixes. I això requereix temps per construir una nova generació. Es fa per mitjà d’un nou sistema educatiu, narratives diferents… És un projecte molt complicat. Mira Sud-àfrica: el primer que van haver de fer va ser convèncer-se a si mateixos de tenir un sistema educatiu que no negués els drets de ningú. Això va permetre crear una educació de futur que no es basés en la venjança contra els blancs, sinó en el fet de considerar-los simplement com uns més dins de la “nació de l’arc de Sant Martí”. I així, tenim la Comissió de Veritat i Reconciliació, així com moltes altres idees sobre justícia restaurativa i justícia transicional. Hi ha molts mecanismes possibles per desmuntar les antigues institucions opressores i substituir-les per unes de més inclusives i constructives.
