A la Marina Baixa, entre bancals de terra roja i marges de pedra seca, el nyesprer arrela com a emblema d’unes llauradores obstinades. Originari de la Xina, on s’esmenta des del segle VI, va viatjar al Japó abans d’arribar a Europa el 1784 pel port de Toló, a la Provença. Però seria al País Valencià on trobaria el seu epicentre, amb Callosa d’en Sarrià (la Marina Baixa) com a bastió de la seua expansió.
En un inici aliment d’autoconsum, va créixer sota l’ombra dels cítrics fins que, a mitjan segle XX, es va fer un lloc en els mercats gràcies a la fertilitat de les terres regades pel riu Algar. Amb l’arribada de la varietat Algérie, portada d’Algèria per Toni la Foia –un callosí que havia emigrat al Nord d’Àfrica i que va retornar arran de la guerra d’independència amb la metròpoli francesa– el nyesprer va trobar el seu punt d’inflexió: una fruita resistent al transport, de polpa dolça i aroma persistent, capaç de conquerir els mercats de Barcelona, Madrid i, més tard, l’Estat francés.
L’auge comercial no va ser alié a les tensions entre productores i intermediàries. La creació de cooperatives a la Marina Baixa (concretament, a Callosa i a Altea) va marcar una fita en la defensa del preu digne, en un context en què les llauradores lluitaven per no ser engolides per l’oligopoli. Arrelat a la terra, també ho ha fet a la llengua. El nom de la fruita ha mutat al llarg del territori i ha dibuixat un mapa d’accents i influències: nespro o nespre al Maresme, nispro –per influència del castellà– a altres comarques de Catalunya, níspol al sud de València, nespla a les Illes, i fins i tot micaco o nicaco a llocs com Badalona o Canet de Mar, adaptant el nom japonés.
Avui, amb una denominació d’origen protegida que reconeix la seua singularitat, el nesprer valencià no només sobreviu, sinó que persisteix com un record viu d’un paisatge, una gent i una tradició que, malgrat els embats de la globalització, encara es resisteix a desaparéixer.
