Sálvame va estar en la diana de l’esquerra més intel·lectual durant molts anys com a exemple de televisió alienant. En els darrers temps, però, el relat hegemònic al respecte ha canviat: ha passat de ser emblema dels telefems de Telecinco a presentar-se com un programa de “Rojos y maricones” com ha dit el seu presentador, Jorge Javier Vázquez. L’any 2023, aquest relat hegemònic va indicar que Sálvame havia estat cancel·lat poc abans de les eleccions espanyoles, i substituït per Ana Rosa Quintana, com a part d’una estratègia política de Mediaset a favor d’Alberto Núñez Feijóo. Dos anys després, i seguint aquest relat que l’ha fet d’esquerres, Sálvame –el seu exdirector i els seus excol·laboradors–, ha passat primer per Netflix i ara torna per la porta gran, però a la televisió pública. Per a plot twist –gir argumental–, el d’aquest programa “rosa”. M’ho diuen això fa deu anys i no m’ho crec.
El periodisme dit “rosa” no pot formar part del concepte de servei que ha de garantir una radiotelevisió pública. I, de fet, segons quins formats “rosa” poden arribar a ser contraris a la funció de servei públic com ha passat en el cas del Que no surti d’aquí de Catalunya Ràdio. Aquest programa ha rebut crítiques per mala praxi en difondre informacions sense contrastar, cosa que contradiu clarament la funció d’un mitjà públic. Pot haver-hi un argumentari al voltant que cal que hi haja periodisme “rosa” en català als mitjans públics per a garantir a l’audiència tota classe de continguts en aquesta llengua. Entenc que aquesta és l’aposta del Que no surti d’aquí, però crec que aquesta funció ja la pot fer el sector privat.
A banda, s’ha de posar sobre la taula que la premsa “rosa” no és innòcua ni només “entreteniment”, com ens volen donar a entendre els seus creadors. Com ja s’explicava al llibre d’Andrés Sánchez Díaz Prensa rosa, voto azul (Arakatzen, 2000), pot promoure valors com el classisme, la desigualtat, la falta d’empatia o el consumisme. No crec que es necessite un programa “rosa” als mitjans públics, però si n’hi ha, hauria de complir (fa mal haver de dir-ho) amb uns mínims de rigor i estar enfocat des d’uns valors democràtics.
Pel que fa a la iniciativa de portar Sálvame a la televisió pública espanyola, l’entenc com un intent d’aportar-li l’audiència que tenen aquests continguts a l’ens públic per a tindre més influència. Una jugada que parteix més d’un interés partidista, que de reforçar el servei públic. No crec en la neutralitat del periodisme, perquè crec que s’han de defensar valors democràtics bàsics com ara la diversitat, la igualtat, la justícia social, la llibertat d’expressió, etcètera. Però, sí que crec que una televisió pública no hauria de ser partidista, ni progovernamental i aquesta operació de RTVE em sembla, si més no, qüestionable en aquest sentit.
El periodisme “rosa” no pot ser la gran aposta per reconnectar amb l’audiència, ni un contingut clau en un mitjà públic. Em semblaria més interessant que un govern, com l’espanyol, que s’autoanomena el més progressista de la democràcia, garantís el dret a accés dels moviments socials a RTVE, i que els respectius governs autonòmics ho fessen també a À Punt, TV3 o IB3. Seria més adient, per exemple, que treballessen en una legislació que no posés barreres als mitjans comunitaris. Imagine que deu ser més fàcil, útil als interessos partidistes i ràpid reformular l’abans ultracriticat Sálvame per a intentar portar audiència a la televisió pública que aprofundir en la democràcia mediàtica.
