Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El tancament de fronteres pel coronavirus impedeix el rescat de persones al Mediterrani

Diversos vaixells de salvament denuncien que el tancament de fronteres decretat per la situació d'emergència actual els impedeix continuar les seues tasques de rescat i deixa a la deriva centenars de persones que intenten creuar el Mediterrani per arribar a Europa i demanar asil. Algunes organitzacions consideren que la crisi sanitària serveix d'excusa per a obstaculitzar el seu treball

Diversos vaixells de rescat denuncien que el tancament de fronteres decretat per la situació d'emergència actual els impedeix continuar les seues tasques de rescat / Karsten Jäger

“Al moment d’escriure aquest document, a les 14.30 hores d’estiu de l’Europa central (CEST) de l’11 d’abril, quatre vaixells encara estan en greu perill en la mar. Les Forces Armades malteses es neguen a rescatar un bot en la zona de cerca i rescat (SAR) de Malta”, denunciava a principis d’abril l’organització Alarm Phone, que documenta i col·labora en les tasques de rescat humanitari al Mediterrani. El comunicat, titulat L’excusa de la COVID-19: la no assistència en el Mediterrani central es converteix en la norma”, constitueix una mostra molt clara de la situació en què es troben els rescats humanitaris en aquests temps de pandèmia.

“La bretxa dels rescats en el Mediterrani central ha augmentat considerablement durant la COVID-19. Actualment no hi ha vaixells de rescat operatius”, denuncia a la Directa Ina Fisher, membre d’Alarm Phone. “Exigim ports segurs i oberts, la fi de les deportacions a Líbia i llibertat de moviment perquè entre totes puguem posar fi a les morts en la mar”, afegeix Fisher.

La ruta que han de travessar les persones migrades i refugiades, fugint i travessant països i contextos polítics, socials i econòmics molt complexos, fins i tot amb conflictes bèl·lics; exposen les migrants a situacions molt greus de vulneració dels drets humans més bàsics. A més a més, les polítiques migratòries de bloqueig i l’externalització de les fronteres per part de la Unió Europea generen punts calents de concentració de persones que han de viure durant anys en centres o campaments improvisats, esperant poder entrar en els plans d’acolliment. Aquesta situació deixa al voltant de 40.000 casos documentats de persones ofegades en la ruta del Mediterrani en els últims 20 anys i desenes de milers de persones desaparegudes, segons els informes de l’organització Stop Mare Mortum.

 

Els últims rescats realitzats per l’Alan Kurdi i l’Aita Mari

“A nosaltres ens van tenir dotze dies esperant, amb gairebé 150 persones rescatades, fins que Itàlia va decidir portar el Rubattino [ferri] ”, narra el rescatador valencià Salvador Perelló, actualment a bord de l’Alan Kurdi. Perelló fa referència a l’últim rescat que van realitzar, el 6 d’abril, quan van acudir a la trucada d’auxili de dues embarcacions en el Mediterrani central.

La ruta que han de travessar les persones migrades les exposa a situacions molt greus de vulneració dels drets humans |Arxiu

 

Entre el rescat i el trasllat de les 146 persones a un ferri més gran, el Raffaelle Rubattino, van passar dotze dies, a causa del bloqueig dels ports i la negativa dels països europeus a col·laborar en les operacions de rescat. Les dues pròximes missions de l’Alan Kurdi s’han cancel·lat, una amb motiu de la quarantena a la qual s’han vist sotmeses, i l’altra pels problemes de mobilitat durant la pandèmia i el tancament de ports, segons ha informat Perelló, qui està en coordinació amb Sea Eye, l’organització al capdavant de l’Alan Kurdi. Quant a les 146 persones rescatades i traslladades finalment al Rubattino, després de dues setmanes de quarantena i tots els tests de coronavirus negatius, estarien sent traslladades als diferents punts del sistema d’acolliment italià, a Calàbria i a Bari.

També han passat la quarantena en el Rubattino les rescatades per l’Aita Mari, el vaixell basc de rescat que mentre navegava des de Siracusa cap al seu port amb tripulació mínima, va rebre la trucada d’emergència de les autoritats malteses i va acudir a auxiliar les 44 persones que hi havia a la deriva en un bot. “Durant la navegació, vam ser alertats que feia tres dies que una pastera es trobava a la deriva al sud de Malta. Altres dues es trobaven en la mateixa zona i les autoritats no havien desplegat cap missió de cerca o rescat”, denuncia en un comunicat l’organització Salvament Marítim Humanitari (SMH), que coordina les operacions de l’Aita Mari. En aquest cas, l’Aita Mari, que el 12 d’abril tornava al seu port per la impossibilitat de continuar amb les seues operacions, va haver de canviar la seua trajectòria i acudir a prestar auxili a l’embarcació en perill, encara que viatjava sense personal mèdic ni rescatadors a bord.

Quan van localitzar el bot, les autoritats malteses es van comprometre a donar-los aigua i menjar, ja que hi havia persones amb símptomes de deshidratació, “però la situació era molt més complicada, perquè fins i tot hi havia persones defallides”

Quan van arribar a la posició i van localitzar el bot, van informar de la situació a les autoritats malteses, les quals els van respondre que podien donar-los aigua i menjar, ja que hi havia persones amb símptomes de deshidratació, “però la situació era molt més complicada, perquè fins i tot hi havia persones defallides en el fons del bot”, expliquen des de l’Aita Mari. “Tant l’Alan Kurdi com l’Aita Mari ens hem hagut d’enfrontar a l’argument de la crisi sanitària, amb què ens deien que els ports estaven tancats per tal de no fer cap moviment en les operacions de rescat”, afegeixen. “A nivell polític, les organitzacions de rescat ja estàvem criminalitzades abans de la COVID-19. El fet que haja arribat un virus com l’actual és la tempesta perfecta per a exercir els mecanismes de bloqueig que ja s’estaven activant abans”, argumenta Laura Lanuza, de l’Open Arms, vaixell de rescat amb seu a Badalona i que es troba ancorat per a escometre reparacions serioses en el motor.

La conseqüència més explícita del blindatge de les fronteres i del bloqueig dels rescats humanitaris és que des de l’últim rescat que va fer l’Aita Mari, el 6 d’abril, no hi ha cap vaixell de rescat humanitari operatiu al Mediterrani. Durant les primeres setmanes d’abril, l’organització Alarm Phone va rebre informació de diversos casos de no assistència per part de Malta i Itàlia, on les persones van estar dies a la deriva en la mar, sense combustible, aigua ni menjar. “Un vaixell va ser retornat a Líbia, però dotze persones no van sobreviure, cinc per deshidratació i fam; i altres set van desaparèixer en la mar”, informa Fisher des de l’Alarm Phone. “Les que van sobreviure van ser tornades a Líbia i estan traumatitzades en centres de detenció”, afegeix.

Personal sanitari pren la temperatura a una persona rescatada per l’Alan Kurdi |Cédric Fettouche

 

Les organitzacions denuncien la postura del govern de Malta, que es nega a cooperar en els rescats i que ara estaria utilitzant vaixells mercants per a deportar les persones a Líbia. Destaquen també la situació actual de conflicte bèl·lic a Líbia i, especialment, a Trípoli, que està sent bombardejada dia rere dia. “Fa pocs dies, el port estava tancat. Estaven els patrullers, perquè el port de Trípoli estava sent bombardejat. Aquest és el lloc del qual estan fugint les persones i aquest és el lloc al qual se’ls està retornant per aquest bloqueig”, declara Íñigo Mijangos, coordinador de l’Aita Mari.

 

Vies legals i segures

“La mar Mediterrània no sols és una fossa comuna, sinó que també s’utilitza com un espai de no dret. Cap estat membre vol a la seua societat civil mirant, col·laborant o rescatant persones, fent justament el que ells no estan disposats a fer”, explica Sonia Ros, portaveu de l’organització Stop Mare Mortum, que denuncia les morts i desaparicions al Mediterrani i treballa per la defensa d’unes vies legals i segures.

Es tracta de mecanismes administratius que els països poden activar per a permetre, per exemple, la presentació de les sol·licituds d’asil directament als països d’origen o en trànsit. “Parlem de vies legals i segures, perquè aquesta legalitat ofereix major seguretat i disminueix considerablement els riscos de morir durant la ruta”, aclareix Ros. “Són maneres d’evitar que les persones que migren i que busquen refugi s’hagen de tirar a la mar i hagen de recórrer a les màfies per a poder arribar a un territori que consideren segur”, afegeix.

Un d’aquests mecanismes o vies segures que proposen els moviments socials és la reubicació efectiva dels sol·licitants d’asil en tota Europa, per a evitar la concentració de persones en els límits fronterers, on s’exerceix diferents tipus de violència sobre les persones que intenten creuar, i es generen condicions d’amuntegament que posen en escac els drets humans a Europa.

Un dels mecanismes o vies segures que proposen els moviments socials és la reubicació efectiva de sol·licitants d’asil en tota Europa, per evitar la concentració en els límits fronterers, on s’exerceixen diferents tipus de violència sobre les persones

“Des del punt de vista polític, aquesta situació de pandèmia pot portar a un punt d’inflexió que faça donar algun pas a la Unió Europea”, expliquen des de Stop Mare Mortum, que posa l’accent que el context de tensió a Malta és un clar crit d’atenció per part dels països receptors en el sud d’Europa a la resta d’estats membres, perquè assumisquen la responsabilitat compartida i la solidaritat amb el fenomen migratori.

Una metxa que s’encenia ja el mes de març passat, quan el govern de Turquia va decidir obrir la seua frontera terrestre i Grècia va respondre amb violència, a més de suspendre durant un mes el dret a l’asil. “La Unió Europea, lluny d’ajudar a Grècia a ser respectuosa amb els drets humans, el que va fer va ser aplaudir-la i dir-li que era l’escut d’Europa, perquè cap dels estats membres estan realment compromesos amb aquests processos compartits, com podria ser la reubicació”, argumenta Ros.

“Els estats de la Unió Europea que insisteixen a criminalitzar el rescat marítim de les organitzacions civils són directament responsables de les morts en la mar i de l’infinit sofriment de les persones que fugen de Líbia. Presumeix d’actuar en nom de la humanitat, però està seguint principalment interessos nacionalistes”, conclou la portaveu de l’Alarm Phone.