Diria que gairebé a tots els mesos que he de fer aquesta columna m’envaeixen els mateixos dubtes, manies i errors. No falla la incertesa de saber si el text tindrà la talla, si agradarà als lectors o si el to i la temàtica són els que escauen en aquest mitjà. El d’escurar tot el temps disponible i escriure a última hora per si apareix una inspiració divina o un tema rellevant del qual valgui més la pena deixar-ne constància que els que van arribant al llarg del mes és un clàssic. També hi ha tot d’esborranys que no veuen mai la llum perquè no acaben de trobar el fil que dona consistència a l’article i tot de paraules que no passen d’idees guardades al cap perquè falta seguretat i coneixement per travar-les i treure-les.
Com a exemple d’aquest garbuix recurrent hi ha una cosa que sempre tinc ganes d’exposar o de compartir i que acaba caient del podi de les prioritats. Pot ser que d’alguna manera o altra ja ho hagi fet públic i no en sigui conscient, o que aparegui dosificat i camuflat entre altres descripcions i petites proclames; ara mateix no ho sabria dir.
Si tingués una base feta de cites de lectures d’assajos i d’escolta de ponències d’experts en la matèria tindria una mica més d’empenta per tirar endavant l’elogi de la bona gent
El perquè d’això, del fet que el tema no surti a la palestra, l’intueixo, però tampoc és que m’hagi obsessionat a reflexionar-lo. Potser si al darrere tingués una base feta de cites de lectures d’assajos i d’escolta de ponències d’experts en la matèria o en la capacitat d’analitzar-la tindria una mica més d’empenta per tirar endavant. També potser en el fons el que sura és la percepció que quedaria un text naïf, massa ingenu i de poca substància pel món en el qual vivim.
La qüestió és que em passa sovint que m’agradaria fer un elogi de la bona gent i no m’hi acabo d’atrevir mai.
El que voldria fer és un elogi simple, amb el cor a la mà, des de la gratitud, des d’un efecte de meravellament, o sigui des d’un efecte que produeix la meravella. No tindria un destinatari clar, o sigui una llista de noms i cognoms que referencien persones, perquè el terme “gent” ja convida a un cert anonimat i a la universalitat i perquè la gent no sempre ha de ser o és la mateixa. I un dels trets més importants de la lloança seria la idea de col·lectivitat que implica el concepte; la gent són individus units en conjunt, persones de nombre indeterminat però agrupats. Que siguin “bons” no cal explicar el motiu de la condició.
Tinc la sensació que oblidem el paper de la bona gent i de la força que tenen. N’estem rodejats, en formem part, hi som a dins i al voltant, però queden en un segon pla
A mi la necessitat i el desig de fer l’elogi em surten, per sort, recurrentment. Apareixen després de jornades organitzades o improvisades que et treuen de la solitud i et nodreixen, t’acompanyen, et cuiden, t’omplen els dies i l’ànima i fan felicitat. A més, no cal que neixin a partir de situacions d’emergència, que és d’entendre que generin aquests efectes, sinó que surten del dia a dia i del fet d’anar sumant setmanes, mesos i anys, lluites i combois, festes i efemèrides, carrers, cases, locals, pobles i ciutats.
Suposo que a vegades tinc la sensació que oblidem el paper de la bona gent i de la força que tenen. N’estem rodejats, en formem part, hi som a dins i al voltant, però queden en un segon pla davant els problemes i dels enemics, entesos aquests últims com la mala gent que crispa i ataca i són realment un perill i una amenaça contra qui malda per viure i sobreviure.
Davant del soroll dels altres, d’aquells que ens porten cap a abismes destructius, la bona gent, que és molta i és per tot arreu sota la capa del cel, haurien de ser homenatjats
I, en part, no m’estranya ni em molesta que així sigui perquè sembla que anem cada cop més pel pedregar i evitar acabar a baix de tot del barranc és urgent i indispensable, tant com evitar la nostàlgia pels temps passats que amaga realitats pretèrites edulcorades pel record. Però davant del soroll dels altres, d’aquells que ens porten cap a abismes destructius, la bona gent, que és molta i és per tot arreu sota la capa del cel, haurien de ser homenatjats no des de la performance sinó des de la senzillesa i sinceritat per reconèixer-los i celebrar-los, per fer-los més visibles i agrair-los l’existència, les accions i la companyia.
L’elogi de la bona gent que faig ara i aquí no té gaire més a afegir o dir per què en darrer terme em sembla que hauria de ser una cosa simple i bàsica que de tan òbvia que és es fa difícil d’explicar, o a l’extrem oposat que intentant-la explicar es converteix en difícil i tampoc es tracta d’això. Ja em perdonareu no haver aprofitat aquest espai i aquest temps per a parlar de conflictes actuals i importants, que llastimosament no són pocs ni banals, però al final sense la bona gent hi podrem fer res?
