Josep Font només va poder resistir quinze mesos al capdavant de la presó de Brians 1, entre setembre de 2017 i desembre de 2018. Va dimitir després de patir una campanya d’amenaces de mort i coaccions per part d’un sector del funcionariat de la presó. Psicòleg de formació i professor associat a la Universitat de Girona, Font va ser director de Justícia Juvenil entre els anys 2003 i 2007, i té una llarga trajectòria professional en el sistema penitenciari català: ha estat director de set centres al llarg de més de vint anys i va tancar la presó Model de Barcelona el juny del 2017. Per primera vegada des de la seva dimissió, Josep Font concedeix una entrevista per explicar els detalls del que passava dins de la presó de Sant Esteve Sesrovires i aporta una mirada crítica sobre el funcionament actual del sistema penitenciari català.
Tens una llarga experiència professional en el sistema penitenciari català, però no hem escoltat massa la teva veu. Es parla poc de presons?
Hi ha el discurs oficial sobre presons, políticament correcte, positiu, d’aparador, poc crític i poc reflexiu. Després hi ha el discurs dels presos, dels entorns familiars, de les associacions i les entitats de defensa dels drets humans, que durant molts anys semblava que treballaven gairebé des de la clandestinitat. Crec que ara estan més presents i reconeguts. Així i tot, és molt simptomàtic que, recentment, el Parlament de Catalunya –amb el vot dels partits de dretes i el mateix PSC– hagi rebutjat la creació de la comissió de treball sobre el funcionament de les presons. Les presons no interessen si no és per parlar des del morbo o dels escàndols.
Una de les entitats que ha impulsat la creació d’aquest grup de treball és l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH), que ha estat objecte de denúncies d’alguns sindicats, que han arribat a demanar que es vetés la seva entrada als centres. És important que la societat pugui entrar dins les presons?
És importantíssim i el nostre marc legal és permeable a aquest accés. A les presons hi accedeix moltíssima gent del tercer sector, d’entitats voluntàries, religioses, acadèmiques i alumnes o estudiants en pràctiques. No s’entén que s’hagi de vetar una entitat acadèmica i universitària només pel fet que sigui crítica amb alguns aspectes de l’execució penal. Aleshores, també s’hauria de vetar l’accés a entitats de l’entorn europeu de supervisió dels drets humans? És interessant que hi hagi entitats que tenen el rigor acadèmic, d’investigació i d’observació en un àmbit tan sensible com el de presons.
Vas arribar a Brians 1 el setembre de 2017, en substitució de Joan Carles Navarro. Quines problemàtiques principals vas trobar-hi?
“Quan vaig arribar, hi havia un acord tàcit entre direcció i funcionaris de no fer-se mal a canvi de la pau social”
Brians 1 té la fama de ser un vers que va per lliure dins el sistema penitenciari i no precisament en un sentit de prestigi. De fet, quan treballadors d’aquesta presó es desplacen voluntàriament a altres centres, hi ha el costum de dir-los “això no és Brians 1”. Vaig trobar una presó molt conflictiva, on s’havia eternitzat l’equip directiu anterior. Quan vaig arribar, hi havia un acord tàcit entre direcció i funcionaris de no fer-se mal a canvi de la pau social. El cost d’aquest acord era que s’estava desplegant un sistema de funcionament molt allunyat dels estàndards de la gran majoria dels centres i dels interessos suposadament generals. També és cert que, amb el tancament de la Model, Brians 1 va passar a acollir presos preventius i això va significar un gran esforç d’adaptació de la plantilla.
Un portaveu de la UGT va assegurar que mai s’havien produït males praxis a Brians 1, però un informe del Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa, precisament, arran d’una visita del 2018, recull testimonis de persones privades de llibertat que denunciaven maltractaments. Quina mena de males praxis vas detectar?
Entrades a cel·la per fer correccions educatives o un Departament Especial de Règim Tancat (DERT) inexpugnable, on hi havia guàrdies tancades, és a dir, només hi accedien uns treballadors concrets. Hi havia males praxis en el tracte quotidià amb els presos i en les comunicacions familiars, amb llargues llistes d’espera, limitacions en paquets… Tot molt difícil i penós per a la família. Brians 1 era molt poc permeable a la participació dels interns, a permetre’ls l’accés als llocs de treball mitjançant uns mèrits, operava el clientelisme. També vaig detectar que hi havia una interferència directiva en les competències pròpies dels equips de tractament i una relació bel·ligerant dels treballadors amb els presos. Recordo que la periodista de TV3 Lídia Heredia li va preguntar a aquest representant sindical quines coses, en concret, jo havia fet malament com a director i no en va identificar ni una. Sempre m’he mogut a partir del principi de legalitat i del rigor professional.
L’informe del Consell d’Europa també va alertar de l’existència d’una sala d’ingressos on es produïen maltractaments físics i on hi havia un cartell que deia “Àrea lliure de Font”. Què era aquesta sala?
“A la sala d’ingressos de Brians 1 es produïen faltes de respecte i tractes degradants i humiliants”
A la presó, no només estava identificada com a “lliure de Font” aquesta sala d’ingressos, sinó tots els espais on no hi havia càmeres. L’etapa de l’ingrés és fonamental perquè la persona està traumatitzada, per molt deplorable que hagi estat la seva conducta. L’acollida ha de ser empàtica i respectuosa. Hi ha un protocol d’ingrés, que inclou escorcolls, però en tot moment les persones s’han de tractar amb dignitat. La conducta dels funcionaris de la unitat d’ingressos no ho feia, i nombrosos testimonis ho van manifestar. Es produïen faltes de respecte i tractes degradants i humiliants. Era habitual que diguessin als presos: “Veus aquest timbre avisador?” –per trucar-los–, “doncs pobre de tu que ens molestis”. Vam intentar erradicar aquest tipus de conductes prepotents i degradants. En els llocs clau, com el DERT o la unitat d’ingressos, es congregaven aquests perfils, perquè la gent que no treballa així demana no ser-hi, i alhora aquests perfils no volien treballadors que se’n desmarquessin. Vam dissoldre els equips que duien cinc o deu anys al DERT i en vam crear de nous. Amb això no vull dir que majoritàriament la plantilla de la presó fos així, però sí que hi havia un silenci còmplice o coactiu.
Alguns sindicats van dir que hi vau posar gent sense la preparació adequada.
Això és el que deien per atacar la mesura. Aquest grup garantia el servei 365 dies l’any. Trenta funcionaris et deien “no et preocupis, no cal que ens planifiquis les guàrdies, ja ens organitzem nosaltres”. Cobrien els torns, es trucaven i feien els canvis que volien, podien treballar vuit dies seguits matí i tarda i desaparèixer un mes i mig. Eren intocables. Nosaltres vam intervenir, però crec que ara tot torna a ser igual.
Vas rebre amenaces de mort i vas patir coaccions per part d’un sector dels funcionaris de Brians 1. Quins creus que van ser els desencadenants d’una reacció tan virulenta?
El desencadenant de les protestes més airades per part dels sectors més reaccionaris va ser la redacció d’una ordre en la qual establia que un funcionari mai entrés en una cel·la si el pres no sortia abans. És a dir, un dels dos actors sempre havia d’estar sota vigilància d’una càmera, no podia haver-hi un espai cec. Es tractava d’una mesura que ja havia posat en marxa als centres de Puig de les Basses i Lledoners i podia significar erradicar la conflictivitat en un 35-40%. Cada vegada que es produïa una incidència de conflictivitat entre presos i funcionaris calia buscar la veritat objectiva en les gravacions. El subdirector d’interior i jo acostumàvem sistemàticament a cridar als protagonistes, per visionar conjuntament els fets, per corregir aquelles pràctiques que consideràvem inadequades. Aquesta acció de correcció i millora era molt ofensiva per segons qui. El relat dels fets que feien els funcionaris més habitualment del desitjable no es corresponia amb el que vèiem a les gravacions, també a vegades, el signaven funcionaris que no hi havien estat presents per exemple, entre altres irregularitats.
Davant d’aquestes amenaces, consideres que vas rebre prou suport per part del Departament de Justícia?
No em vaig sentir gens ajudat pel Departament. Vaig dimitir per l’assetjament d’alguns funcionaris i la manca de suport del govern. Em vaig trobar en un parany on els interessos de l’organització penitenciària central i la mateixa conselleria convidaven a implementar el projecte, però alhora ens sentíem sols als peus dels cavalls. Va faltar valentia política i, si tant interessava, prioritat en mitjans i recursos. La nostra intenció era desplegar un projecte de modernització i estandardització de la gestió penitenciària en aquell centre. De fet, era l’encàrrec que vaig rebre. No érem ingenus, sabíem que ho havíem de fer amb moltes dificultats perquè era una plantilla molt arrelada, amb uns drets adquirits, amb incompliments flagrants del conveni, amb unes condicions de treball i tractament dels presos que no s’adequaven als estàndards. La gestió d’aquest canvi, amb fermesa i seguretat professional, va despertar enormes resistències i vaig patir assetjament. Però en el fons vaig plegar perquè em vaig sentir bastant sol, se’m va animar a tirar endavant un projecte i quan el teníem avançat amb la temporització prevista, amb bastants objectius assolits, no va haver-hi l’impuls polític necessari per mantenir l’esforç inicial. Aleshores, vaig considerar que el tracte s’havia trencat i, per tant, no havia de continuar.
La investigació que es va obrir per coaccions i amenaces de mort no va arribar enlloc?
“Tothom sap qui calava foc i impedia l’accés a les presons, hi ha imatges. Es mouen en l’anonimat, cap sindicat reivindica les accions perquè són il·legals i ho saben”
Estava convençut que si ordenaven a Mossos que fessin una recerca policial intensa, podien identificar els responsables, però tot va ser un paripé. Un inspector penitenciari em va acompanyar a la comissaria de Martorell, vaig fer la denúncia i aquí va acabar tot. Tampoc està passant res amb totes les irregularitats pseudodelictives que protagonitzen alguns col·lectius professionals. Tothom sap qui ha tancat les presons en l’última campanya, amb motiu de la mort de la Núria [la cuinera que treballava per al Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE) a Mas d’Enric i va ser assassinada per un pres el març del 2024]. Tothom sap qui calava foc i impedia l’accés a les presons, hi ha imatges. Es mouen en l’anonimat, cap sindicat reivindica les accions perquè són il·legals i ho saben. Seria impensable que els sanitaris impedissin que la guàrdia del matí entrés a treballar a un hospital o que els mestres abandonessin l’escola deixant els nens sols. Però, així i tot, no hi ha conseqüències, la investigació pel bloqueig de les presons es va tancar sense depurar responsabilitats.
Quina part del funcionariat va impulsar la campanya contra la teva persona?
En l’oposició al tancament de la Model i en la reacció d’un sector de Brians 1 al projecte que havíem d’implementar, es van destapar col·lectius professionals absolutament reaccionaris i preconstitucionals, que no creuen en el treball que tenen encomanat. D’allà va néixer un grup anònim que no tenia estructura orgànica ni participava en les eleccions sindicals com era la Marea Blava. No tothom serveix per exercir la funció pública, hi ha gent que no té el perfil, ni les habilitats, ni tan sols la ideologia imprescindible i necessària per exercir honestament, èticament i deontològicament aquesta activitat. La gran majoria de funcionaris evita aquests col·lectius, sense enfrontar-s’hi. Qui s’hi hauria d’enfrontar són els comandaments, però no volen o creuen que no poden.
És evident que enfrontar-s’hi, com vas fer, té conseqüències.
“Quedar-se en el marc mental dels sindicats ens desprofessionalitza. Des de la paranoia i el victimisme extreuen molts rèdits laborals”
A les presons es produeixen microviolències que generen un sentiment d’humiliació i degradació sobre qui les pateix, i alhora no afavoreixen un bon clima entre treballadors i presos. També hi ha males pràctiques, com el fet que un cap d’unitat que ha tingut un enfrontament públic amb un pres, a les deu de la nit, entri a la seva cel·la a fer una correcció educativa i l’acabi immobilitzant. Si no es tracta d’una emergència vital i no compta amb el permís del cap de servei, quan ja s’ha fet el recompte de la nit, un funcionari no pot obrir una cel·la. El directiu que de manera sistemàtica audita i inspecciona aquestes conductes té problemes, com em va passar a mi. Però quedar-se en el marc mental dels sindicats ens desprofessionalitza. Des de la paranoia i el victimisme extreuen molts rèdits laborals. La mort de la Núria ha significat el desencallament de setze anys d’incapacitat de negociació sindical i després del bloqueig dels centres, per exemple, es va decidir limitar l’accés a certs llocs de treball dels presos d’acord amb el delicte, estigma discriminatori il·legal, per un suposat sentit comú sense cap evidència científica en 50 anys a les presons del nostre entorn.
Quins perills suposa i quin precedent estableix prendre decisions a remolc d’un fet com aquest?
El precedent el situo concretament el 1996, quan per primera vegada els funcionaris tanquen els accessos a la presó de Quatre Camins. És un acte mimètic al dels presos, els funcionaris es van “amotinar”, van actuar il·legalment, impedint un servei públic vital i l’accés dels serveis mèdics, violant així la integritat dels presos i dels treballadors que quedaven dintre. No va tenir cap conseqüència i va marcar una línia que s’ha perpetuat. Per mantenir la pau social, l’administració entra en el marc mental de les organitzacions sindicals. Ens falta la valentia d’aprofundir en el model penitenciari català, hem retrocedit.
Hi ha una disputa entre un model penitenciari rehabilitador i un de punitivista?
El model penitenciari català és molt ambiciós, però s’ha de ser molt valent per imposar-lo. Es fonamenta en el principi de legalitat, de transparència i d’equitat. Un pres ha de saber quan té l’oportunitat d’entrar a tallers, perquè hi ha llista d’espera. És a dir, no hi pot entrar per influència sinó d’acord amb un barem. Alhora, cadascú ha d’exercir la competència que li toca, però en l’àmbit penitenciari es produeixen interferències directives en la gestió dels casos i això desautoritza els mateixos tècnics. És com si un director d’una escola diu a un mestre quina nota ha de posar a un alumne. Aquests regnes de taifes, aquest xusquerisme, impera perquè falta professionalització, també en l’àmbit directiu. Hi ha direccions que l’únic encàrrec que tenen és pau social i indicadors suposadament bons. Per tant, no hem desplegat la recerca de l’excel·lència i no es pot atribuir a la falta de recursos humans i arquitectònics. Ens hem rendit a no defensar els preceptes propis del model penitenciari perquè és massa dur aguantar que t’insultin, et difamin i t’amenacin. És molt dur i la balança es decanta cap a la conformitat.
Arran del motí de Quatre Camins de 2004, alguns funcionaris van agredir les persones privades de llibertat, una actuació al marge de la llei. Quina lectura en fas?
Desconec els motius que van generar tal malestar dels presos per arribar a violentar i agredir tan greument un directiu. El que sé és que si tu estigmatitzes la població, la població respon a l’estigma, no és casual que passés al mòdul 1. En tot cas, recordo que quan va haver-hi el motí es va constituir un comitè de crisi, presidit pels consellers de Justícia i d’Interior. Com a director general de Justícia Juvenil d’aleshores, vaig anar-hi a donar suport i només arribar un funcionari va etzibar “què collons fa Font aquí”. Mentre els Mossos, alineats i disciplinats, no movien ni una pestanya, els funcionaris de presons vestits de civil –sense estar de servei– van entrar a la presó, alguns d’ells amb pals. No hi havia jerarquia, els comandaments intermedis van renunciar a donar ordres en una situació de crisi, hi havia altres poders fàctics. Atesa la situació vaig suggerir al senyor Albert Batlle, que portava molt poc temps com a secretari de Presons, que suspengués cautelarment i provisionalment l’equip directiu de Quatre Camins, i nomenés un o dos inspectors perquè es fessin càrrec de la presó per uns dies, encara més quan l’equip directiu estava commocionat pel risc de mort d’un dels seus membres, però un cop consultat amb responsables centrals de presons van rebutjar-ho. Vaig veure i viure com es permetia entrar a la presó funcionaris que no estaven de servei amb instruments d’agressió a impartir justícia venjativa, una situació gravíssima. Allò va ser un símptoma de la falta d’autoritat i jerarquia.
“Durant el motí de Quatre Camins, es va permetre entrar a la presó funcionaris que no estaven de servei amb instruments d’agressió a impartir justícia venjativa”
Als centres penitenciaris també s’han produït agressions de persones privades de llibertat a treballadores. Es podrien evitar amb una millor gestió de les crisis?
Les agressions directes, sobtades, cap als treballadors penitenciaris són excepcionals. Les violències es produeixen en situacions de crisi emocional, desafiament en públic o agitació física d’un pres, que no és abordada d’acord amb els protocols i paràmetres establerts. Quan un policia, un bomber o un treballador penitenciari resulten lesionats hem d’entendre-ho com un fracàs de l’organització, bé perquè el protocol és inadequat o millorable, o bé perquè l’actuació del mateix treballador afectat ha estat temerària o negligent. La primera mesura sempre ha de ser la prevenció i l’autoprotecció personal. Disposem dels materials, mecanismes i procediments oportuns per prevenir qualsevol agressió.
L’aïllament és un dels règims de vida més controvertits de les presons catalanes i les entitats de drets humans han assenyalat reiteradament que poden generar impactes psicològics irreversibles. Es fa una mala aplicació de l’aïllament?
L’aïllament es pot contemplar com a sanció fins a 14 dies o com a règim de vida fins a tres mesos prorrogables. És una mesura necessària, però no hauria de superar l’1% de la població penitenciària, en alguns casos el règim tancat es cronifica. No tots els interns poden conviure amb d’altres i no tots els interns són capaços de seguir unes normes i unes rutines. Des del 2017 existeix una circular d’organització i dinamització de les unitats de medi tancat, però que no ha acabat d’arrelar satisfactòriament segons les inspeccions realitzades. Per altra banda, s’hauria de cribar, hi ha població en aïllament amb una evident i contrastada discapacitat intel·lectual o amb trastorns mentals subsidiaris d’altres alternatives. També cal afegir que aquesta mesura està pensada especialment per al col·lectiu d’homes adults i es mostra ineficient i inadequat per al col·lectiu de joves i dones preses.
Hi ha hagut una reducció de l’ús de les contencions mecàniques a Catalunya, però així i totes les presons catalanes en concentren el 72% de l’Estat, pel que fa a aquesta praxi. La majoria són per motius “disciplinaris” i duren més de vuit hores. S’està fent una interpretació extensiva d’aquesta mesura i es podria erradicar?
“Després de la tortura per agressió física, la contenció és la conducta més degradant i humiliant. Al meu entendre és il·legal”
L’ordenament jurídic penitenciari espanyol estableix que hi ha cinc mitjans coercitius: l’aïllament provisional, la força física personal, les defenses, els aerosols –que mai s’han aplicat perquè s’ha entès que es tracta d’una arma– i les manilles. Les contencions esdevenen una extralimitació interpretativa del concepte manilles. Després de la tortura per agressió física, la contenció d’una persona per les quatre extremitats i la cintura molt probablement és la conducta més degradant i humiliant. Al meu entendre és il·legal. La senyora Soledad Becerril, quan era Defensora del Poble, va manifestar que compartia la necessitat d’aquesta pràctica, si bé era imprescindible fer una reforma legal. Podem afirmar que té un caràcter punitiu, de càstig, i se’n fa un ús abusiu: l’any 2023, a Catalunya on hi ha 8.000 presos, ens vam apropar a les 1.000 immobilitzacions. A la resta de l’estat amb 68.000 presos, del mateix perfil, amb el mateix marc legal se situaven sobre les 300. La meitat per ordre mèdica.
Quina supervisió es fa de les contencions mecàniques?
El departament de Justícia va establir que després de qualsevol immobilització, l’equip de tractament ha de fer una avaluació. Al llarg d’un any, per raons estrictament professionals, em va tocar emetre disset informes, d’interns del meu mòdul de la presó de Joves, on manifestava la innecessària i inoportuna pràctica de les contencions, algunes d’elles fins i tot susceptibles de comunicació al jutjat de guàrdia d’acord amb el Protocol d’Istambul. A la vista de la inactivitat de la direcció del centre on treballava, vaig elevar els informes a la inspecció penitenciària, la qual, contràriament a les meves tesis, va avalar les disset contencions amb la qual cosa reforçava i estimulava aquesta pràctica.
La taxa de suïcidis a presons catalanes és dues vegades superior a l’espanyola, segons el Consell d’Europa, i més de la meitat de la població privada de llibertat té problemes de salut mental. Hi ha persones que entren a la presó ja amb problemes de salut mental i persones que passen a tenir-ne pel fet d’entrar-hi?
Les presons reflecteixen el món marginal d’una societat canviant. La població penitenciària varia, per la qual cosa cal revisar periòdicament les necessitats i estratègies d’actuació. És cert que les presons són un entorn estressant i que incrementen les problemàtiques relatives a la salut mental, a l’estabilitat emocional, a les addicions, a la vulnerabilitat, a la solitud, a la marginalitat, etc. En teoria, el model penitenciari català pretén millorar el clima ambiental per disminuir aquestes adversitats que genera el mateix sistema. Si s’hi renuncia en favor d’una suposada seguretat, si no s’aplica completament, l’organització es va transformant en un sistema arbitrari, caòtic i autocràtic que genera malestar, greuges i un desconfort general tant als presos com als treballadors. Les immobilitzacions, els suïcidis, les autolesions o lesions a funcionaris, l’absentisme laboral poden ser simptomàtics d’una manca de rumb organitzatiu i de model. Tinc la sensació que darrerament estem retrocedint, estem actuant amb actes reflexos immediats en funció de la conjuntura a curt termini i estem estigmatitzant la població penitenciària.
El perfil de la població privada de llibertat ha anat canviant. En l’actualitat, hi ha interna molta població d’origen estranger, i la majoria per delictes contra el patrimoni i l’ordre socioeconòmic o per delictes contra la salut pública. Per treure pes al sistema penitenciari cal que en guanyi la justícia social?
Hem de tenir present que hi ha la problemàtica de les addicions i la marginalitat social prèvia, però això no vol dir que hi hagi una interrelació directa entre pobresa, estrangeria i salut mental amb el delicte. Sí que hi ha sectors estigmatitzats i marginalitzats que tenen més probabilitat d’entrar a la presó. Les polítiques socials transversals i preventives –en salut mental, addicions, migració, habitatge, educació, joventut– podrien afavorir la disminució dels delictes i els empresonaments. Una altra variable fonamental que influeix és el populisme punitiu que es tradueix en reformes d’enduriment penal. Per altra banda, hi ha persones que van acumulant delictes menors, agreujant el seu perfil delictiu, per la manca de resposta penal ràpida, per la qual cosa amb poc temps de carrera criminal poden acumular fàcilment vint anys de presó amb petites condemnes. Alhora, penso que la promoció de mesures i recursos alternatius a la presó és una qüestió que s’hauria de negociar i pactar amb els actors judicials de vigilància penitenciària, amb la voluntat política no n’hi ha prou.
