Fer de l’educació una eina capaç de trencar amb els discursos d’odi, l’estigmatització i les violències cap a les persones LGTBIQ+, és una meta per nombroses docents des de fa anys, tot i que en els darrers temps s’ha accentuat la percepció que urgeix accelerar el pas. Per intentar avançar-hi, fa uns mesos que diverses han impulsat la Plataforma Educació Sexual Feminista, per aplegar el professorat compromès amb incorporar la mirada de la diversitat de gènere i sexual al dia a dia de les aules i empènyer juntes cap a un objectiu davant el qual, sovint, se senten amb escàs suport, o directament soles, als centres. Gemma Martret Rodríguez, professora de primària, i Katy Pallàs Picó i Mar Sevillano Cano, professores de secundària, són part de la plataforma. Reivindiquen les escoles com els espais educatius d’accés universal que han de suposar, també, espais segurs per a tothom. Alhora, remarquen que coeducar “no és una opció, sinó un dret dels infants i joves” i que és responsabilitat del sistema educatiu garantir-los els sabers per “valorar i respectar” la diversitat i viure les relacions de forma “sana, alegre i lliure de culpa”.
Aterrar la mirada de la diversitat de gènere i sexual al sistema educatiu és un objectiu que fa molts anys que cueja, i que legislació diversa reconeix que hauria de ser-hi. Quin context explica la creació d’una plataforma de docents per intentar-ho ara?
Katy Pallàs Picó: Durant uns cinc anys, amb el programa Coeduca’t, de la Generalitat, s’ha estat treballant per incorporar una educació sexual amb perspectiva de gènere i LGTBI, sobretot amb formacions al professorat. El que s’ha fet ha estat una formació introductòria, per posar damunt la taula què és el gènere, com funciona, i ajudar a clarificar idees obsoletes que el professorat pot tenir. El que cal és aprofundir-hi i facilitar que ho incorporin a la tasca educativa. Però aquest programa s’ha aturat. Ens preocupa que això passi en un context polític en què comencen a aixecar-se sense cap mena de pudor les veus ultraconservadores, i en què ens fa la sensació que el professorat té més por d’incorporar aquesta perspectiva a l’educació. Pensem que al Departament d’Educació hi ha certa por de seguir en el camí en què estàvem; por a famílies que posin denúncies, amb organitzacions fonamentalistes com Abogados Cristianos i Hazteoír al darrere. Són unes avionetes que sobrevolen i que fan que les docents mateixes ens autocensurem. Tu pots anar fent, en general, sense que la direcció del centre et digui res. Però et trobes més sola que la una.
“Les organitzacions ultraconservadores són unes avionetes que sobrevolen i que fan que les docents mateixes ens autocensurem”
Mar Sevillano Cano: El que pots fer, a títol personal, és revisar el temari, pensar quins exemples poses, com visibilitzes la diversitat… Hi ha una falta de suport, i d’inquietud. És com si ja hagués passat de moda la coeducació [l’acció educativa que potencia eliminar les discriminacions per raó d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere]. Com si ja estigués fet. Ara el que es prioritza als centres és la competència digital.
Gemma Martret Rodríguez: Fa cosa de cinc anys que a la coeducació s’hi va incorporar la perspectiva LGTBI. Hi ha un grup potent de docents que sent que allò que estava tirant endavant per incorporar la mirada ara se li posa en dubte que ho faci, en un moment en què se senten més segures per fer-ho, perquè tenen la formació i perquè ja s’havien llançat a la piscina. Ara es troben qüestionades amb comentaris de la mateixa comunitat educativa, en què hi ha les famílies de l’alumnat. D’altra banda, al sector de professorat amb més resistències a incorporar la mirada de la diversitat de gènere i sexual, que deia que no tenia prou eines per fer-ho; que no s’hi veia en cor, ara troba l’excusa de dir “esperem a veure què passa”, “ara no ens arrisquem”, “ara tenim altres coses prioritàries”. La millora dels resultats acadèmics és un leitmotiv que serveix per a tot, i que està posant-se per damunt d’accions que hem de fer amb l’alumnat i la comunitat educativa que tenen a veure amb els drets humans.
Les dades d’enquestes recents apunten que han augmentat els nois que abracen postulats de la ultradreta, concretament, antifeministes i LGTB-fòbics. I, en el mateix context, trobem dades que assenyalen que la generació Z és la menys hetero, sobretot les noies, segons un estudi de la UPF. Conviuen aquestes dues realitats a les aules?
K. P. P.: La proximitat a plantejaments de l’extrema dreta s’ha de llegir com una reacció a la pèrdua de privilegis. Moltes persones LGTBI s’han empoderat, i hi ha persones que davant d’això també s’han embravit i han dit: “No, no, què és això de sortir tranquil·lament de la cleda?”. Els postulats de l’extrema dreta ara són la moda, el que és guai, i comporta masculinitats més agressives i tòxiques. És el que genera la ideologia ultradretana, que no pot desvincular-se del context de remilitarització en què ens trobem.
“És preocupant que sembli que sigui una cosa nostra: que el professorat LGTBI siguem responsables d’atendre l’alumnat LGTBI”
M. S. C.: Hi ha nanos de 13 o 14 anys que et diuen que votaran Vox, i al darrere tenen una companya trans, i són amics. És molt absurd. I és preocupant que sembli que sigui una cosa nostra: que el professorat LGTBI siguem responsables d’atendre l’alumnat LGTBI. En general, el professorat al qual no li toca personalment no proposa treballar-ho.
G. M. R.: La responsabilitat de tothom seria aconseguir que a ningú se’ns pressuposi heterosexuals. Deu anys enrere, les aules no eren com són. No era una possibilitat sortir de l’armari com ara en fan moltes. Alhora, sobretot nois gais, expliquen que tenen por d’anar agafats de la mà pel carrer.
Per què considereu important que l’alumnat tingui referents LGTBI entre el professorat? No fan el fet les moltes que poden trobar, per exemple, a través de les xarxes socials?
M. S. C.: A les xarxes socials, si no és una informació que busques, no t’apareixerà. És a dir, no està garantit que tinguin referents de persones LGTBI, i necessiten mirades davant dels prejudicis. Les docents passem moltes hores amb l’alumnat. És molt maca la comunicació que s’estableix i com evoluciona quan et fas visible com a part del col·lectiu. Hi ha alumnat que et busca per trobar suport.
Com introduir-ho?
M. S. C.: Jo començo el curs amb un adhesiu de la bandereta de l’arc iris al portàtil. És el primer que veuen quan l’obro per passar llista. Ni que sigui per perdre classe, arriba un punt que et pregunten “tens fills?”, “estàs casada?”.
K. P. P.: I arriba un moment que dius “vinga va, avui toca”: “No, no tinc marit, estic casada amb una dona”. I alguna cosa canvia. Trobes gent que amb complicitat et mira i s’alegra moltíssim.
En general, és positiva la reacció, doncs?
K. P. P.: Podria explicar molts casos. Però penso per exemple en un noi trans que a casa li havien dit que no estava bé del cap. Ni canviar-se el nom, podia. Tenir una profe del col·lectiu LGTB per ell va ser molt important. Hem d’incorporar a les situacions d’aprenentatge i al currículum textos i vídeos que expliquen històries que visibilitzen la diversitat. Jo que soc professora d’anglès faig servir molt les cançons.
“Arriba un moment que dius: ‘Vinga, va, avui toca’: ‘No, no tinc marit, estic casada amb una dona’. I alguna cosa canvia. Trobes gent que amb complicitat et mira i s’alegra moltíssim”
Doncs el simple fet de posar-ne alguna de Lady Gaga, que en parli, ja és una acció per incorporar la perspectiva de la diversitat sexual i de gènere, i si cal parlar-ne, ho fem. Encara hi ha nanos que no saben que està bé ser com són, i que et diuen que els farien fora de casa si els pares ho sabessin. Cadascú té els seus tempos, però és important transmetre al professorat que la visibilitat és important per l’alumnat, i per la resta de companyes.
G. M. R.: L’escola ha de ser un espai per ajudar a plantejar com entenem els vincles, les relacions, i què és una família. És molt important poder transmetre que hi ha moltes opcions possibles; que ara t’agrada això, en un altre moment et pot agradar una altra cosa; et poden agradar moltes coses alhora i si només te n’agrada una sempre, doncs perfecte. Que aquest imaginari hi sigui és una feina interessant a fer des de petites, perquè totes les opcions són realitat.
L’escola està legitimada a entrar en aquests aspectes de la vida?
G. M. R.: És obligatori que totes les persones hagin rebut educació sexual integral abans dels 18 anys. Si tu no l’has rebut, hauries de poder-ho denunciar. No pot ser que una criatura rebi formació i se l’acompanyi en una part fonamental pel desenvolupament depenent de si té profes del col·lectiu LGTBI o no. És injust i discriminatori.
“No pot ser que una criatura rebi formació i se l’acompanyi en una part fonamental pel desenvolupament depenent de si té profes del col·lectiu LGTBI o no. És injust i discriminatori”
M. S. C.: Molts centres el que fan són els tallers bolet sobre sexualitat. I les famílies que hi estan en contra doncs fan que aquell dia l’alumne no vagi a classe. També m’he trobat amb alumnes amb un mal físic, a l’estómac, en sentir a parlar d’homosexualitat o bisexualitat, perquè el que els expliques va súper en contra del que han escoltat a casa. Si el professorat no té formació per integrar la perspectiva de la diversitat en una classe, en un temari qualsevol, i t’has d’esperar que vingui un tallerista, l’alumnat se sent amb el dret de no assistir-hi. Si això t’ho planteja el teu tutor o la profe de tecno, i perceben que a l’escola tothom anem a una, canvia la percepció. Cal la mateixa lògica que amb els projectes d’escola verda: potser no tens una gran formació en ecologia, però ens ho agafem com una responsabilitat de tothom, com a centre educatiu. En el cas LGTBI els claustres no se senten interpel·lats, i es farà alguna cosa o no en funció de si tu et trobes amb la profe de filo que també és lesbiana i se us acut algun projecte.
Què marca la diferència perquè la coeducació sigui un projecte d’escola, o no?
K. P. P.: Hi ha coles que s’han posat les piles perquè s’hi han interessat. Depèn de voler-ho o no. Alguns han començat a neutralitzar els lavabos, a revisar les divisions d’espais en què es mouen més els nens i les nenes al pati… Les xifres de violència LGTBIfòbica que es recullen són la punta de l’iceberg.
“Les xifres de violència que es recullen són la punta de l’iceberg. ‘Maricón’ se sent cada dia a una escola. Veiem que hi ha tanta feina a fer, que no podem esperar anys i panys”
Hem de ser capaces de capgirar l’educació per anar a l’arrel del patriarcat, que és el que ens fa mal, i mata. Volem un compromís polític per tirar endavant el full de ruta per fer els canvis a l’educació que milloren la convivència a l’escola.
G. M. R.: Cal predisposició per acompanyar els centres a fer els canvis; preguntar-los què necessiten per fer-ho i també fer un seguiment i que hi hagi un rendiment de comptes.
La visibilitat de l’alumnat LGTBI sol ser el motor per canviar dinàmiques als centres educatius?
M. S. C.: Sobretot l’alumnat trans. Hi ha casos en què surten de l’armari abans al centre educatiu que a casa, i poden demanar que intercedeixis amb la família. Això passa si se senten còmodes, i sol passar si un o una profe abans s’ha fet visible o ha parlat de la diversitat.
G. M. R.: El primer que es planteja una escola quan hi ha alumnat trans que es visibilitza; amb allò que agafen les suors fredes a l’escola és què fem amb els lavabos i els vestuaris segregats per sexe-gènere. És una necessitat funcional, però en qualsevol cas és una porta d’entrada a un replantejament més ampli.
K. P. P.: L’alumnat trans fa saltar les alarmes. En qualsevol cas, però, normalment les escoles no alteren el marc del binarisme: nen-nena; noi-noia. La quarantena d’alumnes gais, lesbianes i bi és més difícil que facin qüestionar res a l’escola. I dius, ostres, que necessiten referents també aquesta gent! Necessiten veure que el que són i senten està dins de l’esperable i està bé. Les persones que ens demanen suport a la secundària fa anys que reben senyals que, si es fan visibles, han begut oli, i per això no diuen res a casa. La família encara pot ser el primer enemic, i això ho oblidem sovint.
“Les persones que fan saltar pels aires el binarisme són una gran oportunitat. Les identitats no sempre són fixes, i hem de poder treballar-ho amb l’alumnat”
M. S. C.: És molt important comptar amb referents de la diversitat de gènere des de la primària perquè, si no, hi ha infants que no saben què els passa; alguna cosa no encaixa, i no se senten bé. Les persones LGTBI sovint no tenim unes eines que ens donen dins de casa. Per això els centres educatius són tan importants. Hem de garantir que siguin espais segurs per tothom. I això requereix un claustre format, amb una mirada que permeti entrar a l’aula i veure què hi passa.
G. M. R.: La gent es pensa que per aplicar la perspectiva LGTBI has de fer coses extraordinàries; que necessites estar formadíssima. I hi ha una cosa que és de sentit comú: pregunta a les persones què necessiten. Fer això ja és molt positiu per persones que solen estar invisibilitzades. Les persones que fan saltar pels aires el binarisme són una gran oportunitat; el noi trans que et diu: soc un noi, però em resulta més còmode estar a l’espai de les noies perquè és el meu espai de suport. Doncs què fem amb això? A més, les identitats no sempre són fixes, i hem de poder treballar-ho amb l’alumnat.
Aquests plantejaments entrarien en el que sectors ultraconservadors consideren “adoctrinament” de gènere…
K. P. P.: Trencar estereotips del que és, o no és, ser bollera és educar. PISA no ho valora, però forma part del currículum. Ho diu la legislació. És una de les bases del sistema educatiu, que diu que hem de formar ciutadania demòcrata i amb criteri. I això no es fa només explicant integrals. Nosaltres a l’escola no estem parlant d’idees quan parlem de diversitat de gènere i sexual. Això és un estratagema de la ultradreta i l’Església, que els està anant de perles, perquè, si la diversitat de gènere i sexual són idees, com un govern ha de regular això i donar-hi drets? És una trampa enorme.
“Del que estem parlant és de la realitat de les persones, i dels drets de les persones. Si no és això, què és el que has de dur a una aula?”
El que és ideologia és el binarisme que l’ultraconservadorisme planteja, perquè la ciència demostra que no existeix. Nosaltres del que estem parlant és de la realitat de les persones, i dels drets de les persones. Si no és això, què és el que has de dur a una aula?
Hi ha barreres que identifiqueu que cal superar per incorporar de manera generalitzada la mirada LGTBI als centres educatius? Què ha de canviar?
G. M. R.: La gent està molt cansada. Això s’ha de tenir en compte. El que et diuen les docents és “ostres, amb la feinada que tenim, si hem de dedicar hores a treballar la convivència, el benestar… això com se’ns reconeix? Si l’exigència del Departament és tenir resultats d’altres coses”. Els responsables polítics s’ho han de creure, i fer evident al professorat que incorporar-ho és important.
M. S. C.: Jo en general sempre m’he trobat direccions molt obertes a ‘“fes tu la feina”. Només una vegada m’han aconsellat molt fortament no sortir de l’armari per no exposar-me a les famílies demanant el meu cap a la directora. No et sents bé. I, a més, no només t’afecta a tu amagar-te.
G. M. R.: Hi ha centres amb molt de camí per fer i, per tant, pot no ser el moment oportú de visibilitzar-te com a persona del col·lectiu, per no generar més resistències. Hem de ser estrategues.
La desatenció de la perspectiva de la diversitat a l’educació té a veure amb una percepció que els drets de les persones LGTBIQ+ ja estan coberts i assegurats?
M. S. C.: El que passa és que la coeducació consta que ha de ser transversal al currículum…
K. P. P.: … I ningú vigila què has de fer i com ho has de fer. Si treus la formació al professorat, et queda l’obligació damunt del paper, però no es farà res. Només apagar incendis davant de situacions de violència.
“Hi ha centres que tenen un grup impulsor de la coeducació, de la perspectiva de la diversitat sexual i de gènere al centre, i que saben per on tirar. Però són comptades les escoles en què és així”
Gemma Martret Rodríguez: Que la coeducació sigui transversal és a priori una meravella, perquè vol dir que ho ha de fer tothom, i és alhora un desastre perquè ningú ho entoma. Hi ha centres que tenen un grup impulsor i que saben per on tirar. Però són comptades les escoles en què és així.
K. P. P.: Tenim present que quan tens infants i adolescents a l’aula que no esmorzen, o que han desnonat, això passa per davant de tot. Hi ha molt professorat superat i fent més hores que un rellotge. Una de les premisses amb què vam iniciar les formacions de Coeduca’t és que no podien afegir més feina. I si està ben organitzat, incorporar la mirada de la diversitat de gènere i sexual no ha de suposar més feina.
La mirada de la diversitat sexual i de gènere enteneu que beneficia el conjunt de l’alumnat, també el que s’ubica com a heteronormatiu. Trobeu que ho reconeixen així?
M. S. C.: Alguna cosa no hem fet bé quan la gent que ara acaba la secundària parla de feminisme des que estava a la primària i hi ha una part que ho percep amb el rebuig que ho percep. No sé si és por a perdre els privilegis o directament una falta d’empatia molt bèstia com perquè la reacció sigui posicionar-se a l’extrem contrari. En general, però, a les escoles es pensa que fins que no hi ha un problema, no cal fer res, i del que es tracta és de prevenir que el problema, és a dir, l’assetjament o la discriminació, arribi.
“A les escoles es pensa que fins que no hi ha un problema, no cal fer res, i del que es tracta és de prevenir que el problema, és a dir, l’assetjament o la discriminació, arribi”
G. M. R.: La invisibilització, no poder mostrar-te com ets en un espai que és teu com és l’escola, igual que casa teva i el carrer, és una forma de violència, i el que està passant a les escoles és que només s’hi apaguen focs. Penso que ara mateix els nois i les noies no són més masclistes que fa vint anys, però ara que potser el feminisme es veu d’una manera molt clara, el sector ultraconservador està embravit. Per això continua sent molt important parlar, fer-nos veure, i reivindicar-nos, perquè no podem abaixar la guàrdia.
