L’explotació i mercantilització de la vida, en totes les seues formes, és intrínseca al sistema capitalista, des de la força de treball, la recuperació o pauperització del treball de cures, la racialització dels treballs precaris fins a l’extracció colonial de tota mena d’elements (monocultius de soja per a l’agroindústria, mines de diamants, minerals estratègics…). Per a ell tot són recursos, inclosa la vida de les persones.
A Incendis. Una crítica ecosocial del capitalisme inflamable, Alejandro Pedregal descriu amb claredat el caràcter devorador i criminal del capitalisme, siga per la despossessió i els monocultius forestals, siga per les condicions de treball infrahumanes en el sud global o siga per l’exclusió racial a les metròpolis d’occident.
Però no sols es consumeixen les vides humanes; els animals, les plantes i la resta de formes de vida que habiten el planeta, i que ens acompanyen i en gran mesura necessitem per a sobreviure, són massacrades en l’altar de la cobdícia del sistema.
El mode d’explotació capitalista ha obligat a l’abandonament del camp i la concentració de la mà d’obra en els centres de producció i consum
L’espècie humana s’ha anat deslliurant de la natura i ara viu en higièniques megalòpolis alhora que malda per dominar i sotmetre la terra (Gènesi 1:28). El mode d’explotació capitalista ha obligat a l’abandonament del camp i la concentració de la mà d’obra en els centres de producció i consum, mentre que la natura es convertia en font de matèria primera i energia i en dipòsit de residus. La polidesa i maneres civilitzatòries acabaren amb l’autoconsum i el bescanvi mentre la mà d’obra esclava ens proveïa de cotó i metalls preciosos. Sí, persones (del sud global) espoliades dels seus mitjans de vida que hui foragitem de la nostra illa de confort provisional, mentre acaronem animals de companyia.
El capitalisme ha aconseguit sostraure’ns de la terra tot fent-nos dependents dels recursos més bàsics per a la vida. Vivim una vida artificial que es consumeix a la xarxa social i que s’identifica en un ramat global (valga d’exemple el furor futbolístic del mundial). De la massa sorgeixen els professionals, establerts ad hoc per a la reproducció social al servei de la fàbrica de diners, que miren de fer-nos combregar amb els mecanismes coercitius del sistema plastificat. La natura no és més que un producte de consum de cap de setmana, pasqua, l’estiu, o en la granja escola. Mentrestant, el capital s’apropia de les terres i els mars, dels bacteris i les plantes, del material genètic, dels sabers i les cultures, dels cossos… És la privatització de la vida.
Hem sobrepassat set dels nou límits planetaris establerts per la ciència, entre ells la concentració de gasos d’efecte hivernacle, l’ús d’aigua dolça, la desforestació i l’alteració dels ecosistemes
Hem sobrepassat set dels nou límits planetaris establerts per la ciència, entre ells la concentració de gasos d’efecte hivernacle, l’ús d’aigua dolça, la desforestació i l’alteració dels ecosistemes. Les catàstrofes climàtiques són cada vegada més recurrents i virulentes i l’única resposta dels poders públics és el confinament, els desplaçaments i el control social, tot amb l’excusa de la protecció de persones i béns (la covid-19 en va ser un assaig). Però, mentrestant se segueix permetent l’urbanisme en barrancs, vora mar o entorns forestals. Es treballa alegrement amb organismes infecciosos (biotecnologia) però els responsables de la propagació del virus de la pesta dels porcs són els senglars; i per protegir l’agroindústria porcina es restringeix la llibertat d’accés a la natura (Collserola) a centenars de milers de persones o, al País Valencià, on no hi ha cap cas de malaltia, se subvenciona la caça de l’espècie.
El mateix passa amb la vegetació, com els senglars o les raboses; se’ls retira la condició d’éssers vius i passen a ser matèries perilloses. Els ecosistemes naturals estan bruts i desordenats, les plantes són combustible o, ja en el procés de valorització energètica, biomassa. Desproveint-los de vida és més fàcil explotar-los. Quan llegim la repetida gestió forestal sostenible hem d’entendre explotació.
Hi ha un nombre molt superior de conats i de focus en un mateix incendi que el 2025, cosa que pot indicar una intencionalitat política de contribuir a la desestabilització del govern estatal, com va ocórrer al País Valencià el 1994
Els incendis forestals no són naturals, només un escàs percentatge té el seu origen en causes naturals. És la mà de l’home qui encén el foc. Enguany hi ha un nombre molt superior de conats i de focus en un mateix incendi que el 2025, cosa que pot indicar una intencionalitat política de contribuir a la desestabilització del govern estatal, com va ocórrer al País Valencià el 1994, quan van cremar vora 140.000 hectàrees, un incendi previ a l’accés del PP de Zaplana a la Generalitat.
En els incendis forestals cal destacar, per una banda, el negoci de la prevenció, fonamentalment amb les infraestructures (pistes, dipòsits d’aigua, tallafocs, etc.), però també vehicles, telecomunicacions, etc. I en l’extinció, a banda del negoci de les aeronaus privades, un mecanisme de control social (desplaçament, confinament) i de militarització (intervenció de l’UME i de la Guàrdia Civil). Davant la catàstrofe provocada pel sistema econòmic, la resposta és la professionalització (bombers), l’exclusió de la població local (manca de formació i de participació de la ciutadania) i la militarització (no hi ha cap cos de protecció civil). Tampoc volien voluntaris a la dana d’octubre de 2024.
La resposta de la societat ha de ser prendre consciència de l’arrel del problema, la cura de totes les formes de vida, l’autoorganització i la pressió sobre els poders públics
Respecte a la “gestió” forestal reclamada pels professionals, no és més que l’intent de creació d’un nínxol de negoci que té el seu màxim exponent en les centrals de biomassa, dins de la bombolla de la transició ecològica. Un dels límits planetaris sobrepassats és la desforestació, però es pretén disminuir el “combustible”. El negoci està en la subvenció de les actuacions.
La resposta de la societat ha de ser prendre consciència de l’arrel del problema, la cura de totes les formes de vida, l’autoorganització i la pressió sobre els poders públics. Hi ha experiències apassionants relacionades amb la coordinació, el suport mutu i l’ocupació. A títol d’exemple, moviments socials com les Soulèvements de la Terre, ens poden donar algunes idees.
