Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Els efectes del corporativisme penitenciari, al punt de mira

L'agressió contra un intern de la presó de Villena (Alt Vinalopó) per part de tres funcionaris reobre el debat sobre el corporativisme per part del funcionariat penitenciari i les dificultats a les quals s'enfronta la població reclusa i les seues famílies per denunciar possibles vulneracions de drets. Els obstacles van des de la por fins a les amenaces i la intensificació de les tortures per protegir els interessos, els privilegis i el discurs del funcionariat de presons

Imatge exterior del centre penitenciari Brians I / Brais G. Rouco

El passat 16 d’agost, la premsa es feia ressò de la presumpta agressió d’un pres amb problemes de salut mental a tres funcionaris de la presó de Villena (Alt Vinalopó) que, segons va denunciar el sindicat Tu abandono me puede matar, acabaren en l’hospital amb “diverses lesions en els ulls, el front, pòmuls i l’avantbraç”. Les imatges gravades per les càmeres, revelades unes setmanes més tard, van mostrar una seqüència dels fets completament diferent: els funcionaris esperaren que l’intern isquera de la seua cel·la per reduir-lo, en menys d’un minut, amb una cinquantena de porrades i cops de puny ininterromputs, que continuaren quan el pres es trobava ja immobilitzat pels tres agressors, qui fins i tot li trepitjaren les cames i el pit. Després de dos minuts i mig, arribaren quatre carcellers més, els cops cessaren i l’intern va ser traslladat pel passadís.

Res més produir-se l’agressió i difondre’s la versió dels agressors, la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries va iniciar una investigació i va presentar una denúncia en el jutjat de guàrdia de Villena. Dies més tard, la subdirectora de la presó, com a responsable de les imatges que graven els circuits de seguretat, va enviar al jutjat el vídeo que desmuntava el relat oficial i, per tant, obligava a reconduir l’expedient obert a favor de l’intern. Llavors, van començar a perpetrar-se una sèrie d’amenaces contra la subdirectora per tal d’evitar la seua compareixença. “Et fotrem la vida per perra” o “Sabem que tens les imatges, esborra-les o atempte a les conseqüències” van ser alguns dels missatges que va rebre per WhatsApp. Vint-i-quatre hores abans de declarar, les amenaces s’intensificaren. La funcionària va ser atacada a la porta del seu domicili per cinc o sis encaputxats. “Demà, calladeta”, li van advertir mentre tres dels agressors la subjectaven i un altre li propinava dos colps forts en la cara. Lluny d’espantar-se, va denunciar l’agressió i, l’endemà, va declarar contra els tres funcionaris de Villena, que han sigut expedientats.

Es tracta d’un cas paradigmàtic que ha permés reobrir el debat sobre el modus operandi del funcionariat carcerari per defensar a capa i espasa els seus interessos, així com la tendència a negar els episodis de tortura i maltractament

Malgrat l’existència de proves audiovisuals i la gran repercussió mediàtica del cas, en un comunicat publicat en el seu perfil de Facebook, el sindicat Tu abandono me puede matar considera que “l’únic objectiu” de la suposada criminalització dels funcionaris és “evitar la mobilització de les plantilles per demanar la justa equiparació salarial”. Fins i tot, en les darreres setmanes, a través del despatx d’advocades Sánchez Navarro —que també representa al sindicat Jupol de la Policia Nacional espanyola—, han presentat una denúncia davant el jutjat penal i l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) contra els mitjans de comunicació que van emetre el vídeo per un presumpte delicte de revelació de secrets i filtració d’imatges.

Es tracta d’un cas paradigmàtic que ha permés reobrir el debat sobre el modus operandi del funcionariat carcerari a l’hora de defensar a capa i espasa els seus interessos, així com la tendència a negar sempre presumptes episodis de tortura i maltractament en les presons. Imatges tan violentes en l’àmbit penitenciari no havien transcendit a l’opinió pública fins al moment. No obstant això, per als grups de suport a les preses i les organitzacions dedicades a la defensa dels seus drets, no són un cas aïllat. “Existeix un règim de càstig que destrueix físicament i mentalment a qui el sofreixen, i el que també és molt preocupant són els obstacles i dificultats per a denunciar-lo”, reblen des del grup de suport a persones preses Tokata. La Coordinadora estatal per a la Prevenció i la Denúncia de la Tortura, en catorze anys, ha registrat un total de 9.085 víctimes d’agressions, tortures i maltractaments a l’Estat espanyol. Tanmateix, adverteixen que els seus informes anuals només recullen les denúncies que “han arribat al nostre coneixement i hem pogut contrastar”. I és que en aquesta ocasió existien unes imatges que corroboraven el testimoni de l’intern, però, tal com explica Alejandro Forero, doctor en Dret Constitucional i Ciència Política i membre de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona, la majoria d’episodis “ni es poden denunciar ni es coneixen”.

Centre penitenciari Brians 1 |Brais G. Rouco

 

La història de Marta Garcia, membre de Famílies de Presos de Catalunya, és un dels tants casos de maltractament físic i psicològic que ocorren dins dels centres penitenciaris i no arriben a judicialitzar-se. Acusada d’un delicte de narcotràfic, Garcia va estar huit anys i mig privada de llibertat. Els tres primers anys els va passar al centre de dones de Barcelona, Wad-Ras, d’on recorda el “menyspreu verbal” d’algunes funcionàries cap a internes amb problemes de salut mental, les negligències mèdiques i un cas de maltractament físic: “Un funcionari cap, immens com un armari, va reduir a la força una companya i li va posar el peu a la boca”. La resta de la condemna la va complir a Brians I, centre penitenciari que descriu com “un lloc horrorós i denigrant”.

Des que hi va posar el primer peu es va adonar dels patrons d’agressions i tortures que es reprodueixen a la presó de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat) —ratificats per un informe del Comité per a la Prevenció de la Tortura (CPT) del Consell d’Europa. “Només entrar-hi vaig voler saludar a una companya, però, al cap d’un segon, va venir una funcionària, em va agafar del coll, em va arraconar a la paret i em va dir: ‘Què cony fas aquí?’’, conta. Aquest seria el primer de molts episodis de maltractaments que sofriria o presenciaria a Brians I. Estar fins a més de cinc anys en una cel·la d’aïllament —per norma general, la llei penitenciària estableix que l’aïllament en cel·la no pot excedir dels catorze dies—, rebre acusacions falses que deriven en persecucions i càstigs, així com amenaces i abusos físics i psicològics de manera contínua —com prohibir-les anar al bany fins que es pixen damunt— o les violacions de dones en privació de llibertat són algunes de les vulneracions de drets en Brians I que denuncia Garcia a la Directa en una conversa telefònica.

La inadmissió de proves com les gravacions de les càmeres de videovigilància, la seua desaparició, que l’agressió, curiosament, es produïsca en una zona sense càmeres, o la presumpció de veracitat del funcionariat, són pràctiques “molt habituals”

Ella mateixa, regons que relata, va sobreviure a una violació per part de dos carcellers del centre i un cap d’unitat de la presó en una cel·la d’aïllament. “El que m’ha passat a mi sé que l’ha passat a altres companyes. Algunes l’han pogut demostrar, però no se’ls ha fet cas, i unes altres ni tan sols ho poden demostrar”, lamenta Garcia, qui des que va eixir de la presó està movent cel i terra perquè s’investiguen els fets i s’imputen els tres funcionaris, una tasca que no està sent gens fàcil per la manca de proves: “Les càmeres que havien d’orientar cap al lloc, teòricament, no funcionaven”.

La inadmissió de proves com les gravacions de les càmeres de videovigilància, la seua desaparició, que l’agressió, curiosament, es produïsca en una zona sense càmeres, la inexactitud o manipulació dels informes mèdics, que moltes vegades ni tan sols arriben a coneixement dels jutjats; o la presumpció de veracitat del funcionariat, són pràctiques “molt habituals a les presons de l’Estat espanyol que dificulten la continuació del procediment”, exposa Forero, qui subratlla que en la majoria d’ocasions els procediments s’inadmeten o arxiven sense realitzar cap tipus de diligència més enllà de preguntar al personal funcionari denunciat. “Si en el cas de Villena, els funcionaris ho han negat, imagina’t, quan no es tenen imatges”, etziba.

És el que també li va ocórrer a Ivan Arques, qui va estar dues dècades privat de llibertat en quatre presons diferents, l’antiga presó de Model de Barcelona, Quatre Camins, a La Roca del Vallés (Vallés Oriental); la presó de Ponent a Lleida i, per últim, a Brians II. “He sofert tortures, pallisses, cops de puny… i ho vaig intentar denunciar, però no van admetre les imatges de les càmeres”, relata. “Les càmeres —continua— només valen quan realment l’intern té la culpa. Si el funcionari és el responsable, fan tot el possible perquè passe el temps, per fer desaparèixer les proves, per pegar-te en punts cecs, pressionar-te o manipular els testimonis”. S’incompleixen així els estipulats del mateix Mecanisme Nacional de Prevenció de la Tortura (MNP), dependent del Defensor del Poble, que estableix que “és obligació dels responsables dels centres de privació de llibertat remetre tota la informació disponible quan es tinga coneixement d’un fet presumptament delictiu, així com afavorir i facilitar qualsevol tipus d’investigació”.


Negar i encobrir les tortures

Les traves per denunciar qualsevol tipus d’abús de les autoritats carceràries, segons expliquen des del col·lectiu Tokata, comencen des de la mateixa negació de la violència institucional per part dels responsables polítics i les administracions públiques. Fa aproximadament un any, el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, en resposta a una pregunta del senador de Navarra Koldo Martínez, de la coalició Geroa Bai, afirmava que des de 1978 la tortura “no ha sigut una pràctica habitual”, “incompatible amb tota democràcia”. L’Estat espanyol, però, ha estat condemnat en fins a deu ocasions pel Tribunal Europeu de Drets Humans a causa de violar l’article número tres del Conveni Europeu de Drets Humans, que prohibeix els tractes inhumans o degradants. L’última vegada, en el cas de Portu Juanenea i Sarasola Yarzabal, torturats i maltractats en la seua detenció i custòdia per membres de la Guàrdia Civil, el Tribunal va fer un pas més enllà i va afirmar que l’Estat va violar l’article tres en el seu vessant procesal —no investigar de manera exhaustiva una denúncia de tortures— i material, és a dir, que el maltractament es va produir. El jutge de l’Audència Nacional que no havia investigat aquesta denúncia era, precisament, Marlaska, qui, segons una anàlisi de Forero publicada en la Revista Crítica Penal i Poder, en fins a cinc ocasions “no va investigar o no va aplicar protocols garantistes per evitar els maltractaments”.

A la dificultat d’obtenir proves o testimonis i la negació dels abusos per part de les institucions se suma el fet d’estar en un espai on prima la por a denunciar, la manca de confiança en obtenir justícia i l’encobriment entre el funcionariat

A la dificultat d’obtenir proves o testimonis i la negació dels abusos per part de les institucions se suma el fet d’estar en un espai on prima la por a denunciar, la manca de confiança en obtenir justícia i l’encobriment entre el funcionariat. Segons considera Forero, el discurs que es difon sobre el sistema penitenciari és “esquizofrènic” i “bipolar”. D’una banda, “trauen pit defensant que tenim les presons més democràtiques del món” i d’altra, “hi ha tot un corporativisme encobrint i pressionant per controlar el que es diu”. Tant Garcia com Arques ho han viscut en primera persona. “He vist com un funcionari pegava una dona davant d’un altre, que ha pegat la volta o s’ha quedat mirant sense dir res. O a mi, una funcionària em va dir que no em podia ajudar perquè això suposaria perdre el seu lloc de treball”, conta Garcia. En el cas d’Arques, segons relata, un grup de funcionaris li va apallissar, però va prevaldre la versió dels carcellers, que l’acusaren d’eixir de la seua cel·la amb una fulla. “Tots es van encobrir i contar la mateixa versió”, conclou.

Una història semblant es repeteix a la presó de Quatre Camins, on l’intern Manuel Marín va interposar una denúncia per un presumpte delicte d’agressió sexual amb l’agreujant de violència i intimidació per part de diversos funcionaris. La resposta del centre, segons denúncia el mateix pres en una carta, va ser diagnosticar-lo d’una malaltia mental i traslladar-lo al departament especial de règim tancat (DERT) de Brians I, on els interns estan tancats en una cel·la durant 21 hores al dia i només poden eixir al pati una sola vegada. Les expertes afirmen que aquest règim pot generar danys psicològics irreversibles a partir del catorzè dia, la qual cosa provoca que la taxa de suïcidis als DERT siga tres vegades superior al règim ordinari. “Mai hem sabut res dels informes psiquiàtrics corresponents. Només sabem el que ens diu, que li torturen, li peguen i li furten els diners”, assegura la seua germana, Carmen Marín, qui es troba a l’espera de saber si arxiven o no la denúncia. En la missiva, Manuel Marín també insisteix en la manca de transparència i l’encobriment amb què “està actuant la directiva del centre”. “Els funcionaris estan acostumats a torturar i entregar la població reclusa morta, donant per fet que ha sigut un suïcidi, quan la realitat que estic vivint és diferent”, conclou.


Amenaces i pressions per protegir el sistema 

Quan la denúncia tira endavant, segons exposen des del col·lectiu Tokata, la resposta de l’Administració sol ser el trasllat de la persona interna a un centre penitenciari d’una altra comunitat autònoma per dificultar les visites familiars, endurir les condicions en presó, interposar contradenúncies per resistència a l’autoritat o agressió al funcionariat, que poden terminar amb la condemna de la víctima; o fins i tot, criminalitzar i amenaçar les defensores dels drets humans o les famílies. “Tot forma part d’un modus operandi per protegir i defensar els interessos del sistema penitenciari”, reblen des de Tokata, qui posa l’exemple d’Iñaki Rivera, professor de dret penal i director de l’OSPDH, maltractaments i vexacions als centres penitenciaris li va costar tres denúncies per part de tres sindicats del funcionariat de presons (CCOO, CSIF i ACAIP).

Lídia Gómez, membre de Familias Frente a la Crueldad Carcelaria, ha viscut les represàlies de batallar contra el sistema penitenciari. Té un fill que està privat de llibertat des de fa més de deu anys. Ha passat per diferents centres penitenciaris de l’Estat espanyol i actualment es troba intern a la presó de Villena. Del centre de Picassent (l’Horta Sud), li traslladaren a Castelló II, en Albocàsser (Alt Maestrat) i després a la presó d’Aranjuez, on va ser torturat per primera vegada. Automàticament, segons conta la seua mare, li van impedir l’accés a les visites, a la seua advocada i al metge forense, i li traslladaren al centre penitenciari d’Astúries. “No volien que el veiéssem sense haver-se recuperat”, recorda. Per aquest cas, que finalment s’ha resolt a favor de la víctima amb una compensació econòmica, tot i que els agressors no han sigut destituïts, ha rebut amenaces telefòniques: “M’he sentit coaccionada, amenaçada i humiliada. Vaig haver de posar càmeres en casa i la urbanització on visc per sentir-me més tranquil·la”.

Acció a Albocàsser en solidaritat amb els presos el 8 de març de 2020 |Juan Pérez

 

Les tortures es van intensificar en el centre penitenciari Ports II de Cadis, on el seu fill va arribar abans que el retornaren a Picassent i on ha estat sis anys en una sala d’aïllament, tot i estar diagnosticat d’esquizofrènia. “El meu fill va estar 45 dies sense poder dormir. Entraven amb mànegues d’aigua freda, el treien exposat de la seua cel·la i li colpejaven el cap. Vaig demanar veure’l, però no em van deixar”, crítica. Gómez entén la por a denunciar per les represàlies que se’n poden derivar contra la família i el mateix intern, però, així i tot, fa una crida a la “lluita constant”. “Tal volta al meu fill li puga costar la vida, però si aquesta vida salva unes altres, el ploraré sempre, però haurà valgut la pena”, postil·la.

Les pràctiques mafioses i amenaces també tenen lloc dins les parets de la presó. Arques va acabar retirant la denúncia després de rebre pressions i amenaces que consistien en la retirada dels permisos d’eixida, mentre que Garcia va intentar denunciar al Síndic de Greuges el maltractament físic i psicològic que estava patint a través de l’enviament de tres cartes, que mai van arribar al seu destí. “Van escorcollar una companya i li agafaren totes les cartes. No hi havia manera de comunicar-nos amb l’exterior”, assegura. I continua: “Si ho haguera denunciat públicament, haguera mort de sobredosis. No era tan estrany. El dia del meu aniversari em van portar un pastís, la qual cosa estava totalment prohibida. A saber què portava!”. La sobredosi és, de fet, la segona causa de mort a les presons.

Alejandro Forero (OSPDH) recorda els orígens franquistes dels sindicats de presons: “Venen del pitjor del franquisme i la ultradreta”

Existeix una última circumstància —que també s’ha pogut observar en el cas de Villena— que agreuja encara més la criminalització que sofreix la població reclusa i les seues famílies quan decideixen denunciar una agressió: “la perillositat associada a la població reclusa, donada pels mitjans de comunicació […] i capitanejada pels partits d’extrema dreta, com VOX, i sindicats de policia, com JUSAPOL”. Aquesta és la reflexió argumentada per Jose Navarro Pardo, especialitzat en Criminologia, Política Criminal i Sociologia Jurídico-Penal, en el seu treball Sindicalisme penitenciari a Catalunya i l’Estat espanyol. Anàlisi genealògica dels discursos i corrents des d’una perspectiva de la memòria.

L’estratègia que segueixen aquestes organitzacions i els sindicats del funcionariat de presons, com les seccions del CSIF, CCOO, UGT, l’Agrupació dels Cossos de l’Administració d’Institucions Penitenciaris (ACAIP), l’Associació Marea Blava Presons o Tu abandono me puede matar —format per una ecissió del sector dur que encapçalà la privatització dels serveis mínims en les presons—, consisteix en centrar el seu discurs en la suposada necessitat de “dignificació de la seua professió” i utilitzar les xarxes socials com a canal de criminalització i com a “monopoli del registre de suposats incidents, en què inclouen imatges de les lesions sofertes pel funcionariat, però sense mai fer referència a les conseqüències físiques i jurídiques que pateix la població interna”, analitza Navarro, qui recorda que el to alarmista que empren és el que els permet fer el salt als mitjans de comunicació. Com a conseqüència, l’expert adverteix que els partits de dreta i extrema dreta es fan ressó del seu discurs.

En aquesta línia, Forero recorda els orígens franquistes dels sindicats de presons: “Venen del pitjor del franquisme i la ultradreta”. I posa un exemple: “UGT, sindicat democràtic, va intentar neutralitzar un sector del sindicalisme català penitenciari franquista, però aquests van terminant controlar UGT Presons”. Tant l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans com els col·lectius que treballen amb familiars, amistats i exrecluses comparteixen aquesta mirada crítica i denuncien la manca de depuració en el funcionariat penitenciari durant la Transició, així com la falta de cultura democràtica a l’Estat espanyol i dins les presons, amb un predomini absolut de les actituds corporativistes i autoritàries.

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU