Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Els esculls del sistema judicial que condemnen les supervivents de les violències sexuals

Un informe d’Irídia en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona analitza les violències que pateixen les dones quan decideixen portar les seves denúncies als jutjats i formula un codi de bones pràctiques per instar el poder judicial a modificar la forma com aborden aquesta xacra social

 

Redacció Directa | @La_Directa

“El policia que em va agafar la denúncia no m’estava creient i se li veia a la mirada, volia acabar aquella declaració com més aviat millor. Vam estar uns 40 minuts. Després vaig llegir la denúncia i clar, semblava una denúncia buida. Sí que deia que havia estat violada per la meva parella però no s’hi reflectia res”. Aquest és un dels 38 testimonis de supervivents de violències sexuals i “supervivents també del procés penal”, que recull l’informe Violència institucional i revictimització en el sistema judicial i de denúncia de violències sexuals, elaborat pel Centre per la Defensa Drets Humans Irídia amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, que s’ha presentat dijous 13 de desembre a la seu del Col·legi de Periodistes a la ciutat de Barcelona.

“Des d’Irídia hem elaborat el present manual per a la identificació de les diverses violències, però sobretot per identificar algunes de les bones pràctiques per evitar-les”, s’explica a l’informe coordinat per l’advocada Carla Vall. Per fer-ho, s’aborden dos conceptes claus quan es parla de la violència exercida contra les dones quan denuncien les situacions viscudes: la revictimització i la violència institucional.

La revictimització, segons les autores de l’informe, és un concepte vinculat a la violència institucional, però que té un caràcter “estructural i sistèmic” i està determinat per com es desenvolupen els processos de denúncia i judicials lligats a les violències masclistes

La revictimització, segons les autores de l’informe, és un concepte vinculat a la violència institucional, però que té un caràcter “estructural i sistèmic” i està determinat per com es desenvolupen els processos de denúncia i judicials lligats a les violències masclistes: “A l’Estat espanyol, com en la majoria de sistemes jurídics del nostre entorn, el centre del procés versa sobre la figura de la persona denunciada, sobre el presumpte agressor”. “Així es veuen la majoria de les dones que hem entrevistat per al present informe, com unes convidades que apareixen puntualment i després són oblidades”, explica el document. I s’exemplifica amb alguns testimonis. “A ell [al jutge] només li importa si em va posar els dits o no. Jo volia dir que res em va semblar tan fastigós com quan ell va llepar-me els llavis, com un gos. Va ser gairebé més degradant que la penetració. Quan em penetrava pensava que es corri i em deixi. Quan em llepava em mirava als ulls. Era insuportable. Quasi ni ho vaig poder explicar allà dins [del Jutjat]”, relata una de les dones que ha brindat el seu testimoni.

En oposició al concepte de la revictimització es troba la violència institucional, “profundament marcada per aquelles actuacions de caràcter individual dels operadors jurídics que intervenen en el procés”. Com els jutges o els policies tracten a les víctimes, quins supòsits o estereotips es tenen presents durant els processos o quines són les conductes dels advocats són alguns dels exemples d’aquesta violència institucional. Una de les dones relata com va viure la declaració davant el jutge: “Quan em mirava no sentia que m’interrogués, sentia que em qüestionava. La seva mirada no destil·lava comprensió sinó que semblava que m’estigués jutjant. Jutjant per qui era, per com vestia, per com m’expressava. De cop, tenia algunes llacunes sobre els fets i va dir alguna cosa com ‘usted va diciendo sobre la marcha…'”.


Recomanacions i bones pràctiques

Les autores de l’informe han consultat diferents operadors jurídics per saber què es podria canviar per millorar l’atenció a les dones supervivents de violències masclistes. Pel que fa a la revictimització, els professionals apuntaven a millores estructurals: més jutjats, més recursos, més atenció, més temps d’escolta, menor temps d’espera, que es concentrés la investigació en pocs mesos i el judici a continuació, etc., mentre que aquells aspectes relacionats amb la violència institucional “tindrien una solució d’impacte més directe i senzilla amb la capacitació del personal que hi treballa”.

Tanmateix, l’informe apunta alguns aspectes que podrien ajudar a millorar el tractament d’aquests casos, com són la capacitació multidisciplinària, prendre consciència del fet que es tracta un problema estructural que afecta “un 45% de les europees”, la reformulació de les indagacions respecte al consentiment per tal que no qüestionin les víctimes o que “s’informi de manera comprensible sobre els drets i serveis a disposició de les dones, per tal que puguin saber on adreçar-se”, entre altres mesures.

“Les bones pràctiques poden suposar un increment en la denúncia de fets i en la vinculació a serveis. Que elles no se sentin culpables del què ha passat, que aconseguim fer la nostra feina causant el menor dany possible i que el sistema sigui un fre per aquest tipus de violències”, explica Carla Vall. “Sobretot evitar que s’instrumentalitzi el sistema penal per part dels agressors per fer mal a les seves víctimes. Més que culpables, busquem exercici de responsabilitats per part de tots els que hi treballem”, conclou.