El 29 d’octubre de 2024 van viure el malson de la riuada a l’Horta Sud on van veure com el fang i l’aigua del barranc del Poio inundava el seu gran projecte de vida, la llibreria Somnis de Paper i amb ella tot el treball de més d’una dècada. La solidaritat i el suport mutu van guanyar a la desesperació en moments d’incertesa i dolor. Ara tenen una seu provisional cedida per l’ajuntament al mercat municipal i preveuen reobrir la tenda durant el mes de maig.
El dia de la riuada on éreu?
Laia García: Érem dins de la botiga. L’Ana, la companya que tenim treballant per les vesprades, va vindre a les tres, i com que pareixia que anava a ploure i ella viu a València, li vam dir que se n’anara a casa cap a dos quarts de quatre. Com que la vesprada estava molt tranquil·la [de clientela] perquè feia mal oratge, jo també me’n vaig anar a casa i es va quedar Jorge a soles a la llibreria.
Jorge Cabezas: Durant la vesprada se’n va anar la llum diverses vegades, fins que a les set ja se’n va anar definitivament. A l’octubre, a eixes hores, ja és molt fosc per la vesprada, no es veia res, no hi havia llum i vaig dir: bé, tanque i me’n vaig. Què va passar? Doncs que me’n vaig anar a casa cap a dos quarts de vuit. A eixa hora recorde que em telefona el meu germà i em diu que estava entrant aigua pel seu carrer. I això és una cosa totalment anormal. Vaig dir: bé, per si de cas, vaig a la llibreria a pujar alguna cosa, per si entrava un poc d’aigua, que era el que jo pensava en aquell moment, i la Laia va baixar a moure el cotxe. Vivim molt a prop de la llibreria i en cinc minuts hi havia arribat. Cap a les 19:35 h seguia sense haver-hi llum, anava amb la llanterna del mòbil i recorde que començaren a fallar els telèfons. No vaig poder parlar amb el meu germà fins quatre dies més tard. En aquell moment tampoc sabies el que anava a vindre.
I quan arriba l’aigua?
J. C.: Jo anava pujant caixes amb l’ajuda de la llanterna i recorde molt bé com passava la gent dient: “Escolta, que ja ha arribat l’aigua a Benetússer”. Però bé, jo anava al meu aire, pujant més o menys tot a mig metre, perquè era el que em venia bé. I sí que recorde, quan estava a punt d’acabar, perquè teníem prou caixes, que escolte una persona entre les caixes que diu: “Ja està ací l’aigua, ja està ací l’aigua”. Cap a les huit, tot just mitja hora després, quan acabe de pujar les caixes, vaig eixir de la llibreria i l’aigua començava a entrar per davall de la porta. A les huit i cinc, tornant cap a casa, em pujava l’aigua per damunt del turmell. En arribar, pels bessons. Em vaig llevar les sabatilles i els pantalons, i va sonar l’alarma famosa, que en aquell moment no sabia què era. I ja ens vam quedar a casa.
Com van ser els primers dies?
L. G.: Un xoc. De no saber molt bé per on començar. De trobar-nos molt perdudes. Com qualsevol pel·lícula distòpica que et puguis imaginar. És a dir, eixies i estaven tots els cotxes rebentats, barricades de cotxes, la gent amb la mirada perduda. Supose que nosaltres també. I gent plorant. O siga, el primer dia era com: què òsties ha passat ací? Nosaltres teníem tots els aparadors completament trencats, estava tot obert. La primera reacció va ser, amb les amigues que viuen ací, fer una cadena humana i portar tot el que havia quedat en la part alta de les prestatgeries fins a casa nostra. L’aigua va pujar entre un metre i mig i un metre setanta depenent de la zona de la llibreria. Amb l’ajuda d’amigues i veïnes es va buidar tot. Les prestatgeries que estaven cargolades a la paret van aguantar i vam poder salvar els llibres dels prestatges de dalt.
“Les prestatgeries que estaven cargolades a la paret van aguantar i vam poder salvar els llibres dels prestatges de dalt”
J. C.: Van començar a saquejar comerços, i el primer que vam fer va ser això, traure el que s’havia salvat. Encara que era una minoria, hi havia gent que arribava a entrar a robar inclús amb nosaltres a dins. Era una bogeria, no estàs preparat per a res semblant. No hi havia internet, no hi havia mòbil, no hi havia llum, no hi havia res. Tan sols, les amigues i veïnes que ens ajudàvem les unes a les altres. Recorde també una parella de protecció civil de Montcada a qui vam demanar ajuda per a tapar l’aparador. Havien arribat per iniciativa pròpia, sense que cap comandament els haguera dit res.
Quines han sigut les pèrdues?
J. C.: Aproximadament, més de 110.000 euros al preu de compra. Només en llibres hem perdut prop de 90.000 euros. Vam tindre la mala sort de caure en una pràctica un poc irregular de les asseguradores, encara que bastant habitual. Nosaltres teníem una pòlissa molt alta, però ens havien posat molta cobertura en el continent, que no necessitàvem, i no en el contingut. Estem parlant que l’assegurança ens cobreix només uns 23.000 euros, dels més de 110.000 que hem perdut. I ja està. Estem lluitant amb ells i anem aprenent. Hem descobert que és una pràctica habitual perquè a ells els ix més barat assegurar-ho així.
L. G.: Després va vindre el pèrit del Consorci i ens va dir que no era un sinistre. Com que l’aire acondicionat que està al sostre s’havia salvat, no estava tot destruït. No ens podíem creure el que ens estava dient.
Quines ajudes heu rebut?
J. C.: La primera que ens va arribar va ser la del Ministeri de Cultura. Van ser els primers que es van posar en contacte amb nosaltres. Ens van dir: “volem donar-vos ajuda i volem que siga real, però també que siga una cosa senzilla per a vosaltres, que entenem que això és una situació complicada”.
L. G.: Sí, perquè el sector del llibre és un poc complicat. Ens deixen els llibres en dipòsit, només paguem el que venem. Teníem llibres en dipòsit que no havíem pagat i que tampoc havíem venut. Se suposa que, si desapareixen, els hem de pagar. Els hi vam explicar quina era la nostra situació, i a partir d’aquí va eixir l’ajuda. Fins i tot, ens van posar un tècnic per ajudar-nos a preparar tota la documentació. Va ser de les primeres ajudes que vam rebre.
J. C.: Després, la Generalitat també va traure l’ajuda d’Indústries Culturals. Aquesta era per ordre d’inscripció. I clar, tu en aquell moment estàs molt embolicat. No té molt de sentit que siga el més ràpid. Hauria de ser el que més ho necessita.
Heu rebut altres ajudes a banda de les institucionals?
J. C.: Hi ha hagut de tot. Des d’entitats privades com Divina Pastora fins a gent individual que no ens coneixia de res. Com també del Gremi de llibreters del qual formem part. La gent ens preguntava: “Com vos podem ajudar?”. No podíem enviar llibres perquè havien desaparegut i, si els haguérem tingut, tampoc hauríem pogut fer l’enviament perquè no podia circular cap camió de transport. En teoria, havíem de fer un cessament d’activitat perquè ho havíem perdut tot, teníem dos empleats que s’havien d’anar a l’atur. La nostra assessoria ens va recomanar fer el cessament d’activitat perquè no podíem servir llibres, però la gent es va bolcar tant comprant en línia que no vam poder fer el cessament. Tota eixa gent va haver d’esperar per rebre el seu llibre, però gràcies al seu suport vam aconseguir mantindre la llibreria oberta i no fer cap acomiadament.
“L’assessoria ens va recomanar el cessament d’activitat perquè no podíem servir llibres, però la gent es va bolcar tant comprant en línia que no vam poder fer-ho”
L. G.: Sí, en el nostre cas el suport de la gent ens ha vingut de tot arreu i de totes les formes. Per exemple, una impremta, Color3arte, es va oferir a imprimir unes làmines que ens van donar una sèrie d’autores i il·lustradores de manera totalment solidària. Juanjo Cuerda i Yojimbo Comics van ser els que van impulsar aquesta iniciativa. S’hi van sumar il·lustradors com César Sebastián, Ana Oncina, Paco Roca i Albert Montes, entre molts altres.
Després, una altra editorial de Saragossa, GP Ediciones, va fer una campanya de donacions, amb les que vam comprar les noves prestatgeries. Va ser increïble. Ha estat tanta la gent que segur que ens deixem algú. També hi ha hagut editorials que han fet alguna donació o han volgut ajudar-nos. La gent que ens coneixia ho va fer des del primer moment, però encara se’m posa la pell de gallina en recordar qui ens va donar suport sense conéixer-nos, tant amb les seues donacions com tirant un cop de mà per netejar el local.
Heu tingut la sensació que la cultura està al final de la llista de coses a salvar?
J. C.: És una pregunta molt complicada perquè no m’atreviria a dir-te que sí. Per exemple, des del Ministeri de Cultura van ser els primers a posar-se en contacte amb nosaltres i van estar molt pendents del nostre procés. Però sobretot, tota la gent de qualsevol punt de l’Estat espanyol que ens va comprar llibres, que no ens coneixien de res. Jo em pose en esta situació i pense en una peixateria, en una carnisseria o en una fruiteria, que era una situació molt més fotuda que la nostra. I segurament no hauran tingut eixe suport social que hem tingut nosaltres. Eixa gent bolcant-se, comprant llibres, fent donacions. “Com vos puc ajudar? Vos envie els meus llibres”. Crec que sí que és important i que la gent ho ha valorat.
“Persones que han perdut sa casa i han fet donacions o han comprat llibres. Són eixes coses que et remouen per dins i et donen força per seguir”
L. G.: La gent s’ha bolcat amb les llibreries. Ha sigut impressionant. És el que ens va donar ànims per continuar. Ens ha fet adonar de la importància que tenen les llibreries a nivell social. Persones que han perdut sa casa o part de sa casa i han fet donacions o han comprat llibres. Són eixes coses que et remouen per dins i et donen força per seguir. És cert que els diners, al final, per desgràcia, són molt importants per a poder tirar endavant, sobretot per a poder pagar tots els dipòsits, fer la reforma,… però el suport moral és superimportant. Que en eixe moment, de pur desastre i caos, tota eixa gent estiga donant-te suport.
Us han reallotjat al mercat municipal de Benetússer…
L. G.: Estem contentes perquè hem tingut l’oportunitat de retrobar-nos amb els nostres clients. És el que més necessitàvem. Des de l’ajuntament es van posar en contacte amb nosaltres per correu i ens van oferir una parada al mercat.
J. C.: Actualment hi ha moltes parades buides i ens les van oferir als comerços afectats. La veritat és que en aquest aspecte es van moure molt ràpid. Ací hi ha altres comerços reallotjats, com una autoescola o una rellotgeria, i les parades són totalment gratuïtes.
I la gent ha respost bé al canvi d’ubicació?
J. C.: En general, sí. Encara que, per descomptat, no tens el fons i la galeria de la llibreria. I per les vesprades està tot més decaigut i és més dur. Però bé, al final nosaltres, en aquest aspecte, estem agraïts, i això és el que compta. La gent ha respost en quant hem obert. Encara que es troba a faltar una miqueta més de vida al mercat, estem contentes de poder estar ací.
Com va la reconstrucció de la llibreria? Quan teniu previst reobrir?
J. C.: Al principi va ser complicat, vam buscar uns arquitectes per a comprovar que tot estiguera bé, ja que va entrar molta aigua. Els vam demanar ajuda també per a intentar la reconstrucció, perquè no és una tasca senzilla, tant per ajudar-nos en la mateixa reconstrucció com per trobar treballadors i treballadores. A la comarca, el que podia treballar tenia moltíssims encàrrecs i qui no podia era perquè ho havia perdut tot. Aleshores, trobar obrers, electricistes, ací és molt complicat. Ens van ajudar a buscar un constructor estos mateixos arquitectes. I volíem també que fóra local, en la mesura del possible. Nosaltres sempre hem sigut molt de recolzar el comerç local, com a comerç local que som, i perquè sempre ho hem fet així. Aleshores, enteníem que igual no podia ser algú de Benetússer, perquè la situació era complicada, però algú de la zona, millor. El constructor és de Castellar, de fet, que també és una zona afectada. Per ara estem molt contentes amb el procés.
L. G.: L’obra va començar al gener, ja fa uns mesos, i ja anem veient la llum. Per a maig tenim prevista l’obertura. Fa por, ho diem amb la boca menuda, però bé, això està en marxa. Vam tindre la sort de poder demanar el material amb molt temps d’antelació i no patir retards en l’obra. Veient el procés d’altres comerços i veïns, estem contentes de reobrir el mes vinent.
Quins altres projectes teniu com a Somnis de Paper?
J. C.: Una llibreria no és una llibreria sense vida cultural. No és només un lloc on es venen llibres, sinó que ha de ser també un lloc de trobada. Som gent inquieta, encara que ara som gent inquieta i cansada, però considerem que també cal recuperar la vida cultural al poble. És important per a nosaltres continuar potenciant els esdeveniments culturals, els clubs de lectura, i anar recuperant eixe espai cultural, encara que siga a poc a poc. Un exemple d’això és la trobada anual de literatura històrica. En eixa trobada portem autors de novel·la històrica, però també d’assaig i còmic. Intentem veure la història des d’una altra perspectiva, no només la típica que t’imagines de literatura històrica com a tal. Benituzem és el nom àrab de Benetússer, i és el que dona nom a aquest esdeveniment, on intentem portar la cultura a la perifèria de València.
“És important continuar potenciant els esdeveniments culturals, els clubs de lectura, i anar recuperant eixe espai cultural, encara que siga a poc a poc”
L. G.: Aquest esdeveniment es fa conjuntament amb l’ajuntament i teníem la intenció de no deixar-lo passar. Anímicament estem tocats, cansats perquè no hem parat, i tot i això hem tret energia per continuar. Encara que amb condicions diferents i un poc a corre-cuita, hem aconseguit tirar endavant la quarta edició de Benituzem.
