Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Rudhramoorthy Cheran, periodista i poeta tàmil

“Els militants tàmils encara canten els meus poemes”

/ Bruna Casas

Un dels poemes més recitats per la població tàmil és “El segon despertar”, de 1981, amb què Rudhramoorthy Cheran (Alaveddy, 1960) recorda el genocidi que el seu poble va patir en mans de la majoria cingalesa. Dos anys després d’aquell poema, esclatava la guerra entre les dues comunitats de Sri Lanka. Un conflicte que es va allargar 26 anys i durant el qual aquest militant d’esquerres, llicenciat en Biologia per la Universitat de Jaffna, va escriure els episodis més colpidors en cròniques periodistes i nombrosos poemaris. Els escrits, plens de metàfores sobre la vida i la mort, van provocar que fos detingut el 1986 i hagués de fugir al Canadà, on va instal·lar-se definitivament el 1993. Malgrat l’exili, Cheran no ha deixat de publicar articles i reculls de poemes, entre els quals destaca Siembra solo palabras (Navona Editorial), on el dolor i la incertesa graviten al costat d’al·legories que abracen la pau i l’esperança en un futur millor.

L’any 1983, la majoria cingalesa i els tàmils de Sri Lanka, comunitat a la qual pertanys, vau entrar en guerra. Què en recordes?

Feia dècades que la nostra comunitat reclamava el respecte pels seus drets lingüístics i culturals. Durant el període colonial això era evident, però en retirar-se els britànics del país les coses van empitjorar, perquè va deixar l’Estat en mans dels cingalesos, que a partir dels anys vuitanta van enviar l’exèrcit a reprimir-nos.

Quina és l’arrel del conflicte?

Des de sempre, els cingalesos han volgut imposar la seva condició ètnica, motiu pel qual han perseguit el nostre idioma i impedit que accedíssim a determinades feines. Igual que Israel fa amb Palestina, ha pretès colonitzar el nostre territori enviant-hi famílies cingaleses.

La necessitat d’explicar-ho et va llançar a fer periodisme?

Volia escriure sobre el conflicte, tenint en compte que poca gent estava disposada a fer-ho pel risc de ser assassinada. En total vaig documentar vuitanta massacres, fins que el 1986 la policia em va arrestar i torturar arran dels articles que havia escrit per la revista Saturday Review.

Feia temps també escrivies poesia, com el teu pare. Què vas aprendre d’ell?

Sobretot el ritme i la forma amb què feia servir les paraules. Perquè, fora d’això, era un home que treballava per al govern com a administratiu i, tot i que recelava dels cingalesos, no estava implicat en la lluita política.

La poesia té la capacitat d’apoderar les lectores?

Dubto que funcioni per a canvis immediats i radicals, si bé pot representar-se més enllà del paper. Algunes de les meves poesies han passat pel teatre, cosa que ha permès que el missatge arribés al gran públic, alhora que les milícies tàmils acostumaven a recitar-ne algunes abans d’entrar en batalla. De tota manera, la qüestió és utilitzar el màxim de registres possibles per transformar la realitat, i la poesia és un d’ells.

L’amor i la natura impregnen la immensa majoria de les teves obres. Entre tanta destrucció, cal reivindicar la bellesa?

“Les milícies tàmils acostumaven a recitar algunes de les meves poesies abans d’entrar en batalla”

Sempre apareix un raig d’optimisme, ja que, al capdavall, la resiliència és l’essència de la vida. De fet, vaig iniciar la carrera poètica el 1981, commogut per la crema de la biblioteca de Jaffna, en la qual hi havia 90.000 llibres i manuscrits en llengua tàmil. Aquest episodi va inspirar el meu llibre Second Sunrise (‘El segon despertar’), on afirmo que, malgrat les penúries, ens alçarem de nou
i brillarem en l’esplendor. Però no pretenc crear eslògans, sinó insuflar esperança
a través de metàfores que beuen dels nostres poetes clàssics.

L’any 1997 vas haver de marxar a l’exili. Com ha canviat la teva manera d’afrontar les coses?

És complicat, perquè d’entrada volia quedar-me a Sri Lanka, però em vaig adonar que posava en perill la meva gent. Des de l’exili parlo dels horrors de la guerra perquè tothom en prengui consciència i d’altres situacions amb les quals la gent pot emmirallar-se cada dia. Ho faig com a poeta, però també quan escric columnes en què denuncio la persecució que encara patim.

Una dècada després de la guerra, el conflicte no s’ha resolt?

Estem igual que a l’etapa prebèl·lica. Tant és així que dos dels responsables del genocidi ocupen posicions importants en el govern actual i les utilitzen per impedir que les dues comunitats puguem viure en harmonia i en peu d’igualtat. Encara avui, els militants tàmils canten els meus poemes quan es manifesten contra l’Estat.

Article publicat al número 491 publicación número 491 de la Directa