Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Els rius no s'equivoquen

“Justicia. Te busqué en la calle / te busqué en el diario / la televisión / en las voces sordas de los tribunales. Te busqué en las caras / te busqué en las bocas / te busqué en las mentes, te busque en los ojos de nuestras ciudades”

Lila Downs- Enrique Bunbury


Montse Santolino
| @montsanto 

Quan l’actualitat dura el que triga en carregar-se el timeline de twitter o el que els polítics hiperventilats triguen a trobar un micro, fer de columnista és un autèntic maldecap. Quan aconsegueixes documentar-te prou de qualsevol tema, ja no se’n parla. Més amb els temes d’internacional. Fot molt tanta ximpleria domèstica als titulars i tan poc espai i profunditat per a la resta. Com hem d’internacionalitzar el nostre conflicte sense internacionalitzar els nostres caps? Que Juncker s’agenolli davant Salvini just tres anys després de la mort d’Aylan i a les portes d’unes eleccions europees, hauria de donar per hores de debats. Que una ministra d’educació (d’educació!) digui que les bombes que venem són d’alta precisió i no s’equivocaran matant iemenites hauria de ser de penal i expulsió: si els avions que fa poc van bombardejar un autobús escolar haguessin portat les nostres bombes no haurien matat 29 nens iemeneites? només als seus papàs? és això ministra?

A Catalunya totes les entitats socials que treballen amb dones migrants, de Càritas a Mujeres P’alante, ja ho diuen que no paren d’arribar dones hondurenyes i que no emigren només per raons econòmiques sinó que, literalment, fugen

De vegades una sola mort pot fer el miracle de descobrir-nos el dolor d’un país sencer i els nostres vincles amb ell. Tot just ara comença el judici per l’assassinat, fa dos anys, de Berta Cáceres, la líder indígena i activista ambiental més famosa d’Hondures, un país on els morts són tants, que ni ens entren al cap. A l’Estat espanyol assassinen 300 persones cada any i ens semblen moltes. A Hondures el Govern presumeix que l’any passat “només” en van ser 3.791. Pobresa-corrupció-repressió-desigualtat-narcotràfic-maras. Totes les plagues per repartir entre nou milions de persones. Com es pot viure en un país així? No es pot. L’èxode és massiu. A Catalunya totes les entitats socials que treballen amb dones migrants, de Càritas a Mujeres P’alante, ja ho diuen que no paren d’arribar dones hondurenyes i que no emigren només per raons econòmiques sinó que, literalment, fugen. No les veiem perquè viuen per treballar i sovint quasi gratis – dos, tres euros l’hora- o en condicions de semiesclavatge. “Cadena global de cures” li diuen les expertes: però una cadena d’aquelles que mai no es tanca, perquè elles netegen les nostres cases i els culs de la nostra gent, però de la seva, nosaltres ens en desentenem.

Claudia Patricia Meza és una d’aquestes dones que va venir a Barcelona fa any i mig a treballar per poder pagar els estudis de la seva filla i del seu fill Gerson, de 18 anys. A l’entrevista que li fa la Directa diu que Gerson no volia que marxés perquè tenia por que no tornès, i ella li va prometre que ho faria per a la seva graduació. Com deu ser, després d’aquesta promesa, agafar-li el telèfon a la teva filla i que et digui que han torturat i assassinat el seu germà? Gerson va participar a les protestes estudiantils per demanar millores als centres públics i la rebaixa del bo estudiantil de transport. El 29 d’agost la policia el va venir a buscar a casa seva. El 30 d’agost va aparèixer mort. Malgrat que el Govern ho nega, a Hondures s’ha fet viral el vídeo que demostra que sí van ser forces policials les que se’l van emportar. Una altra execució extrajudicial de manual en un país on el propi Govern reconeix que 1.200 estudiants han “perdut la vida violentament” des del 2010. Claudia Patricia ja no veurà la graduació del seu fill i ara pateix per la seva filla: li van retreure que hagués parlat amb la premsa i això allà és, pràcticament, una sentència de mort.

Seguretat jurídica per a les empreses vol dir impunitat quasi absoluta: entre el 97% dels assassinats de defensors dels drets humans i el 91% dels assassinats de periodistes mai s’investiguen ni es castiguen

No és aquest l’únic vincle que tenim amb aquell país. El president d’Hondures va reunir-se amb Rajoy i amb la CEOE el 2014. Els va explicar que faria del país el segon centre logístic internacional de Llatinoamèrica i que per això necessitava un aeroport nou, i li vam condonar deute per valor de 52 milions de dòlars a canvi de què contractés les “nostres” empreses. Quinze dies després de l’assassinat de Berta Cáceres, García Margallo va presentar a Tegucigalpa el “Núcleo España”, un lobby d’empreses espanyoles al país, i el representant de la Cambra de comerç hondurenya els va garantir “seguretat jurídica”. El mes de maig d’aquest any el Relator especial de Nacions Unides va reconfirmar que Hondures era un dels països més perillosos del món per als defensors i defensores dels drets humans i per als periodistes. Seguretat jurídica per a les empreses vol dir impunitat quasi absoluta: entre el 97% dels assassinats de defensors dels drets humans i el 91% dels assassinats de periodistes mai s’investiguen ni es castiguen.

Tothom sap que a Berta Cáceres la van matar funcionaris del Govern en connivència o a les ordres dels responsables de l’empresa que denunciava. Tothom ho sap i el gran dubte és si servirà per a alguna cosa. Berta explicava que el riu que defensava i que va protegir amb la seva vida, li havia dit que seria dur, però que guanyarien. El riu no li va dir ni quan, ni com. A Barcelona un bon grapat d’entitats treballa perquè la ciutat li dediqui un Memorial al nou Parc de les Glòries. Cal trobar la manera d’ajudar Claudia Patricia perquè pugui portar la seva filla. Tant de bo que algun dia aquell parc sigui el lloc de trobada de tota la comunitat hondurenya, i que ens puguem reunir allà per recordar tantes dones valentes que lluiten, cada dia, arreu. Els rius no s’equivoquen #JusticiaParaBerta #DESACulpable.