Que la institució escolar funciona com a eix vertebrador de l’espai social és un fet que en Shaun Debnath va comprovar des de ben petit, per la part bona i també per la dolenta. Gràcies a l’escola pública, diu, se sent ciutadà de Barcelona i del barri del Raval en particular. A l’escola Milà i Fontanals, un centre amb la diversitat d’alumnat representativa del barri, va aprendre català i es va sentir integrat. Gràcies a tenir companyes molt diverses, ha pogut cultivar amistats amb persones d’orígens diferents. Però, arribat a l’adolescència, va percebre els primers trets d’un racisme que encara el persegueix en múltiples situacions. Així, va començar a repensar les seves vivències. “Em vaig adonar que havia viscut experiències racistes des de petit, també a l’escola, com a la típica d’aula d’acollida, on et deien que érem com més estúpids, per dir-ho d’alguna manera”, valora.
Revisant el que ha après, Debnath també té molt clar que ha conegut la segregació escolar, aquesta dinàmica establerta que fa que cadascú es faci amb els del seu origen. “He notat que fan falta més recursos per gestionar situacions de racisme. Quan passa, no hi ha eines que ajudin els professors. Cal facilitar la gestió de situacions que ens donen l’escola a les quals, al final, encara no se sap com respondre”, assenyala.
Va ser a partir de l’accés a internet que va poder posar nom a les coses. Però, no es va atrevir a parlar de les seves vivències fins fa poc, perquè sentia que era exposar-se massa. “Tampoc em va ajudar el fet de veure poca presència de la nostra comunitat a les xarxes o als mitjans de comunicació. No veig representació del que li està passant a la comunitat índia, com ens veiem. Només veig discursos d’odi”, apunta Shaun Debnath.
El treu de polleguera que li diguin “immigrant de segona generació”: “Quan s’inventen aquests termes, volen continuar posant una separació de classes, perquè el racisme ve de la mà del classisme”
Tot i la por, fa uns mesos va decidir fer una passa endavant i parlar de la seva vida a les xarxes. “Va ser arran d’un comentari a TikTok d’unes fotos meves amb una vestimenta diguem-ne més queer, més homosexual, més expressant aquesta part meva…”, recorda. El comentari deia: “què passaria si et posessis això al teu país?”. Debnath va llegir-lo: “Em va tocar i vaig respondre. Jo soc una persona catalana, índia, bengalí, em sento completament de les tres identitats. No soc un immigrant de segona generació. Quan s’inventen aquests termes, volen continuar posant una separació de classes, perquè és veritat que el racisme ve de la mà del classisme”.
No deixa de reconèixer que treballa contínuament per vèncer els dubtes i l’autocensura quan es planteja entrar en un espai dominantment blanc. “Una manera de protegir-me pot ser no deixar veure molt la meva part índia, posar-me capes perquè no et jutgin, per sentir-te com més inclòs”, remarca. “Però jo he escollit explicar tot això perquè, personalment, em faltaven referents índies a les xarxes, em faltava poder posar veu al que em passa com a indi-català. I vaig decidir començar a parlar de coses que em passen, com ara que em diuen ‘paki’ per la cara, saps? I al final, això és fer una generalització racista de la comunitat”, conclou.
“Amb la meva família encara és tabú. Tinc comportaments queer en presència d’ells, però no hem parlat del tema com a tal. El que faig és vestir-me com vull, comportar-me com vull, tenir gestos, però no hem tingut una conversa sobre el tema”, reconeix
Ara, Shaun Debnath diu que rep missatges d’altres persones migrades animant-lo a continuar. Té al voltant de 5.000 seguidores a Instagram i al seu perfil explica des de la roba que es fa servir a l’Índia a la seva opinió sobre el feminisme blanc o quines són les festivitats de la seva comunitat, però sense caure en l’exaltació folklòrica o els tòpics. Ho sintetitza d’aquesta manera: “Hem d’explicar quina vida fem aquí. La gent no ho sap i és necessari. Perquè s’ha intentat, des de l’esquerra, parlar d’aquestes coses, del racisme i tal, però sempre des d’un punt de vista tan abstracte i tan poc divertit…”. Posa l’exemple dels seus pares per il·lustrar-ho: “quan parlen de coses que els passen, no hi veig voluntat de manifestar-se sobre això. Ho tenen naturalitzat totalment. En quin moment hem arribat al punt de naturalitzar-ho com a col·lectiu?”. Però també hi ha gent de la comunitat que el qüestiona per parlar d’aquests temes: “és la por de parlar de les nostres vivències la que ens té aturats en la lluita contra el racisme –recalca–. Espanya mai no ha sigut blanca i crec que les generacions que venen ara ho estan oblidant. No s’estan informant amb les fonts correctes i estan agafant aquestes opinions extremistes per influència total dels discursos que veuen a la xarxa, de tota la propaganda que hi ha, d’informació falsa”.
El fet de ser d’origen indi i antiracista dispara les problabilitats d’enfrontar-se a discursos d’odi a les xarxes i al carrer, i ser queer hi afegeix molts números. Homofòbia de qualsevol procedència, en aquest cas, perquè ser gai també és tabú dins la comunitat índia. “Amb la meva família encara és tabú. Tinc comportaments queer en presència d’ells, però no hem parlat del tema com a tal. El que faig és vestir-me com vull, comportar-me com vull, tenir gestos, però no hem tingut una conversa sobre el tema”, reconeix.
Shaun Debnath ha constatat que dins la comunitat s’ha de complir amb uns estàndards clàssics de rols de gènere que no només l’han interpel·lat a ell, sinó a la resta de la seva família: “La meva mare va aprenent cada dia. Ella tampoc no ho ha tingut fàcil perquè va arribar aquí casada i va haver d’adaptar-se a ser dona d’una família índia: estar a casa, servir a la família i ja està. Però ara ella treballa. I al final és un procés, és adaptar-se. Hi ha molta gent que vol adaptar-se, però pel fet d’estar en un ambient que no li ho permet, no s’hi atreveix”.
