A finals de 2025, representants de les Forces Armades Reials (FAR) marroquines i les Forces de Defensa d’Israel (FDI) van elaborar un pla de treball conjunt per al 2026 durant la celebració del Tercer Comitè Militar Conjunt. El fet va coincidir amb el cinquè aniversari de la signatura dels Acords d’Abraham entre ambdós estats, amb la mediació dels EUA. “Una altra fita sota els Acords d’Abraham i un pas endavant en l’estabilitat regional”, deia un comunicat de les FDI.
La signatura d’aquest acord fou la culminació del viatge d’alts càrrecs de les FAR a Israel durant el mes de setembre, per assistir d’incògnit a demostracions de companyies armamentístiques, segons va informar el portal Africa Intelligence. I no ha estat l’única trobada, perquè l’agost i març de l’any passat també es van produir reunions bilaterals.
Aquesta cooperació militar ve de lluny; d’acord amb el diari econòmic francès La Tribune, l’exèrcit marroquí va signar un contracte amb la companyia israeliana Elbit Systems per a la compra de 36 sistemes d’artilleria autopropulsada Atmos 2000 el mes de febrer. Això ha convertit Rabat en un client destacat de la indústria armamentística israeliana, i ha situat Israel com el tercer proveïdor de defensa del regne alauita l’any 2023, tal com indica l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm.
Un escenari ‘win-win’
Aquest escenari de cooperació també es trasllada a l’àmbit comercial, on les relacions entre Rabat i Tel-Aviv han experimentat un notable impuls. El 2023, el volum de comerç entre ambdós països es va duplicar fins als 101,31 milions d’euros, respecte als 45,66 milions del 2022.
Les xifres reflecteixen el benefici mutu que suposa aquesta relació per a ambdós estats. En el cas del Marroc, tal com exposa el consultor en estratègia administrativa i diplomàcia pública Jalal Nali, implica un reforç de la seva posició estratègica davant dels Estats Units i Europa, així com de cooperació en matèria de seguretat. Per a Israel, geoestratègicament, Rabat és un aliat amb influència a Àfrica i al món àrab, cosa que li atorga una legitimitat més gran a l’hora de multiplicar els seus socis. A més, el rei Mohammed VI és considerat el “príncep dels creients” i descendent del profeta Mahoma, fet que suposa una victòria simbòlica per a un Estat que es considera hereu del judaisme.
Les relacions entre el regne alauita i l’Iran estan trencades des de 2018, pel suport de Teheran al Front Polisario, i això també l’ha apropat a Tel-Aviv
Cal tenir en compte que el mateix monarca alauita és president del Comitè Al-Quds, una institució que depèn de l’Organització de Cooperació Islàmica (OCI). Gràcies a la seva relació amb Tel-Aviv, mitjançant aquesta organització, ha pogut enviar 100 tones d’ajuda humanitària per via terrestre a Gaza. A més dels beneficis d’aquests tractats, també es reforça el “reconeixement de sobiranies territorials controvertides, com el Sàhara Occidental i els territoris palestins”, segons Bernabé López García, catedràtic honorari d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat Autònoma de Madrid.
Doble joc amb Gaza
L’actuació d’Israel a la Franja de Gaza arran dels esdeveniments del 7 d’octubre va provocar inicialment un cert distanciament entre ambdós estats. A conseqüència de l’esclat de l’ocupació, una visita prevista del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a Rabat, va ser cancel·lada.
Durant la cimera extraordinària àrab-islàmica celebrada a Riad l’11 de novembre de 2023, Mohammed VI va demanar una desescalada del conflicte, accés de la població gaziana a l’ajuda humanitària i la protecció de la població civil palestins, d’acord amb el dret internacional.
Arran del que ha succeït a Gaza, el poble marroquí ha participat amb freqüència en manifestacions propalestines, mostrant un fort rebuig al flirteig diplomàtic entre ambdós països. Aquestes marxes, segons Jalal Nali, “succeeixen amb normalitat perquè serveixen per absorbir el malestar popular, a diferència d’altres països de la regió que les prohibeixen”.
Tot i això, la cooperació entre ambdós estats no s’ha congelat. Així es va evidenciar en aquesta mateixa conferència de 2023, on Rabat, juntament amb altres vuit països, va bloquejar la proposta de trencar relacions amb Israel.
El vincle entre el Marroc i Israel es remunta a la notable comunitat jueva que va existir al Marroc durant segles, molt present en l’elit econòmica urbana i en l’artesanat de les zones rurals. “Tot i que aquesta comunitat pràcticament va desaparèixer a mitjan segle XX, els lligams mai no es van trencar”, relata López García.
El vincle entre el Marroc i Israel es remunta a la notable comunitat jueva que va existir al Marroc durant segles, molt present en l’elit econòmica urbana i en l’artesanat de les zones rurals
Molts jueus marroquins van emigrar a Israel el 1948, després dels pogroms que van tenir lloc aquell mateix any a Oujda i Jerada, on van morir 40 persones. Des d’aquell any fins al 1955, van marxar 70.000 persones jueves, i uns altres 60.000 entre 1955 i 1961. Des de la dècada de 1960, segons la Federació Mundial del Judaisme Marroquí, més de 300.000 jueus van emprendre aquest èxode. Així i tot, entre 3.000 i 5.000 van romandre al país alauita.
Actualment hi ha un milió de ciutadans d’origen magrebí a l’Estat d’Israel. “Estan casats amb israelians d’altres orígens, cosa que multiplica l’afecció d’Israel cap a tot el que sigui marroquí”, puntualitza Nali. “El vincle ha perdurat durant 2.500 anys”, tal com destaca Mohamed Chtatou, analista polític de la regió del Nord d’Àfrica i l’est de la Mediterrània i professor de la Universitat de Rabat.
La rivalitat històrica entre el Marroc i Algèria també ha estat estratègica en l’apropament actual amb Israel. Alger “ven” que l’enemic sionista és a les seves portes. “Actualment, aquesta relació permet l’establiment de la indústria armamentística israeliana al Marroc i la transferència de tecnologia, cosa que ha fet que el país guanyi supremacia qualitativa militar i tàctica. Algèria té una potència militar quantitativa, però obsoleta pel que fa a operacions modernes”, assenyala el professor Nali.
El Marroc tampoc no manté bones relacions amb l’Iran. De fet, estan trencades des del 2018 pel suport de la república persa al Front Polisario, que lluita per la independència del Sàhara Occidental. Aquest és un altre fet que l’ha apropat a Tel-Aviv. Chtatou apunta: “El Marroc sempre ha estat anti-Iran i pro-Israel. Teheran ajuda el Polisario amb armes i drons, igual que a Hamàs, del qual a Rabat tampoc li agrada la línia política”.
Tot això evidencia l’impacte que té la relació entre Rabat i Tel-Aviv a la regió, tant a curt com a llarg termini. D’una banda, segons López García, “l’escalada militar suposa un desviament econòmic que seria vital per al desenvolupament humà de les poblacions”. De l’altra, A curt termini, tal com apunta Nali, la inversió en l’apartat militar i altres sectors estratègics del Marroc per part d’empreses israelianes implica un teixit econòmic diversificat que a mitjà termini podria fer créixer el PIB fins a un 160%. A llarg termini, aquestes inversions permetran al Marroc una autosuficiència en matèria de defensa.
Així mateix, els Acords d’Abraham tornaran amb força un cop finalitzi la guerra d’Ucraïna, i a llarg termini es veurà com altres grans estats musulmans pròxims a Israel els signaran. De fet, l’Uzbekistan ja ho va fer el mes de novembre: és el cinquè país que s’hi ha sumat.
Gràcies als Acords d’Abraham, Rabat va aconseguir el reconeixement nord-americà de la seva sobirania sobre el Sàhara Occidental. Un reconeixement que segons Nali va comportar dos anys de negociació.
Connexió Washington
El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca ha suposat un reforç de les aspiracions de Rabat, segons apunta López García. Així mateix, per a Jalal Nali, “hi haurà més pressió sobre Algèria i el Polisario” i la “la consolidació del suport de Trump al Sàhara Occidental, la probable adquisició de caces F-35 i l’obertura física del consolat dels EUA a Dakhla [ciutat sahrauí], actualment només virtual”. Mohamed Chtatou creu Fins i tot que podria forçar Algèria a abandonar el Polisario.
El Marroc va ser el primer país a reconèixer els Estats Units, el 1777, i un any després ambdós territoris van signar un tractat que mai no s’ha trencat. Rabat és un dels principals aliats de Washington fora de l’OTAN i ha protegit vaixells nord-americans contra la pirateria a la Mediterrània. I Washington també ha reforçat el vincle entre el Marroc i Israel. Així es va evidenciar en el primer exercici del programa de maniobres African Lion, el maig de 2025, on van participar tant l’exèrcit nord-americà com el marroquí. Les tropes israelianes hi van ser presents per tercera vegada.
El Marroc va ser el primer país a reconèixer els Estats Units, el 1777, i un any després ambdós territoris van signar un tractat que mai no s’ha trencat. Rabat és un dels principals aliats de Washington fora de l’OTAN
Aquestes circumstàncies podrien permetre complir el desig marroquí que els EUA declarin el Front Polisario com a organització terrorista i Algèria com el seu estat patrocinador. Segons Jalal, el Ministeri d’Afers Exteriors marroquí fa temps que treballa en aquest objectiu, juntament amb la congelació de la pertinença del Sàhara Occidental a la Unió Africana. De fet, així ho plantejava ja un projecte de llei presentat el mes de juny congressistes estatunidencs Joe Wilson i Jimmy Panetta –republicà i demòcrata, respectivament– que està pendent de ser ratificat pel Congrés i el Senat.
Mentrestant, els esforços de la diplomàcia marroquina han donat fruits, ja que l’octubre de 2025 el Consell de Seguretat de l’ONU va renovar un any més la seva missió al Sàhara Occidental (MINURSO). Això va anar acompanyat del reconeixement del pla d’autonomia del Marroc per al territori sahrauí com “el resultat més viable per a la resolució del conflicte”. Per fer-ho, va comptar amb 11 vots a favor, cap en contra i l’abstenció de Rússia, la Xina i el Pakistan. Algèria, aliada del Front Polisario, se’n va desentendre.
