Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ens preparen per no pensar i així un dia podrem votar el que ens diguin, l’extrema dreta, si cal

/ Cristina Cortés

Vaig estrenar-me com a estudiant de l’institut (públic) al setembre, com a alumne de primer de batxillerat, un cop acabada l’ESO en una escola de les que en diuen “lliures i actives”. Sempre m’ha fet gràcia perquè, si en el món de l’educació es fa servir aquesta etiqueta, deu ser que hi ha escoles que “esclavitzen” i són “inactives”. A la meva escola havíem après a pensar, a discutir, a confrontar idees amb l’arma de la paraula. A la meva escola cap mestre se sentia ni interpel·lat ni qüestionat perquè un nen o nena de 5 a 16 anys llancés la paraula maleïda: per què? Ben al contrari, ens van ensenyar a qüestionar-ho tot perquè precisament en qüestionar i contestar-nos ens carreguem d’arguments i podem estar més segurs del que fem i guanyem autoestima i confiança.

Mala idea entrar amb aquesta motxilla a l’institut. Jo ja estava advertit i, per tant, psicològicament preparat. Es tracta de passar desapercebut pel recorregut curricular que t’ha de portar a les proves PAU i tal vegada poder entrar a la universitat si superes la nota de tall adequada, en una mena de gimcana d’exàmens i mitjanes i ponderacions incomprensibles perquè són inexplicables. No hi ha cap altre objectiu al batxillerat LOMCE actual. Almenys ningú en formula cap altre. Obsessius amb “la nota”, professors i alumnes. Així doncs, he procurat no crear-me cap problema, no qüestionar res per estrany que em sembli. Total, tampoc ho podré canviar! Això sí, ho anoto al cap, no sigui que un dia tingui… Què sé jo? L’oportunitat de parlar amb el conseller del gremi i dir-li: ja sap que fan això o que no fan allò altre als seus instituts? Perquè no em crec que el conseller ho sàpiga. Segur que el tenen enganyat allà dalt del núvol.

Home, alguna cosa estranya m’he trobat. En mates, en química, diria que en tot, l’exigència de la memorització de fórmules o de definicions és… escandalosa. Tot de memòria quan no cal. La manca no sé si d’empatia, perquè de coneixement segur que no, fa que determinades professores preguntin sistemàticament, quasi a intervals rítmics: “Ho heu entès?”. I ningú diu res, però elles ho prenen per un sí i els estudiants no ens molestem a contradir-les. El joc d’enganyar-nos tots a tots està servit! Jo al principi ho feia (dir que no) però em vaig cansar de ser sempre l’únic que deia que no ho havia entès.

Des de l’inici, el passat mes de setembre, dels meus estudis de batxillerat, entenc què és l’adoctrinament

En arribar la primera tanda de notes, l’èxit va ser aclaparador: Fulanet, 0,25; Sotanet, 3,5; menganet, 2,5. Cinc aprovats i quinze no aprovats en mates. Sembla que és “normal”, que passa cada any. És que veniu molt mal preparats de l’ESO (tret al peu; la meitat d’alumnes han cursat l’ESO al mateix institut els darrers quatre anys). És que la primera part del primer trimestre és la part més dura de l’assignatura. És que… (a mi em sona a quela abuela fuma).


Tres pedrades a la línia de flotació

La primera. Ja fa moltes setmanes que en una cadira de l’aula hi ha uns quants llibres de “primer de batxillerat”. Una companya, una nena, de la qual no em vaig arribar a aprendre el nom, va plegar! Va llançar la tovallola. Va deixar el batxillerat. No, no estava malalta. No va canviar de domicili. Ho va deixar! Es veu que és normal. També em van dir que a la tornada de vacances de Nadal hi hagi algú que ja no torna, ho deixa córrer. Ha estat un amic meu. M’ha fet mal! Només un profe, un, ens ha preguntat als seus amics si sabíem per què ho havia deixat i si creiem que ell hi podria fer alguna cosa. Curiós, és el mateix profe que ens va parlar de Valtonyc o que l’1 d’octubre va fer vaga. Ensenyem i aprenem valors o necessitem una nota de tall? Noi, dos companys de vint en un trimestre! Això és el 10%. Independentment de les causes concretes, personals o familiars de cadascú, no és un fracàs del sistema també?

La segona. Em va sorprendre que la primera vegada que vaig mirar el web de l’institut hi trobés la següent notícia destacada: una estudiant de segon de batxillerat de l’institut havia quedat campiona d’Espanya en una competició de memorització de decimals del número pi. Havia memoritzat 2.200 decimals. És a dir, havia demostrat la seva capacitat de memoritzar 2.200 xifres ordenades d’una manera determinada que… no signifiquen res! És que el número pi és un valor infinit i, per tant, no té cap sentit afinar en exactitud ni en precisió aquesta magnitud més enllà de 3,14 o 3,1416 a efectes de calcular res. És allò que se’n diu valor significatiu, un concepte que serveix a la vida! Em vaig quedar força impactat. I si em passa a mi? I si cada vegada em queden més decimals memoritzats al cervell i no puc pensar?

La tercera. Ningú ens ha parlat dels judicis dels presos polítics, de persones que seran jutjades per uns fets que nosaltres hem viscut. Jo el recordo, l’1 d’octubre de 2017! Bé, ja ho entenc, deu ser que és un tema “molt delicat” i, per tant, millor no tocar-lo, no fos que acabéssim tots imputats! Ho canvio, doncs. Ningú no ens ha dit que el Tribunal Suprem, el mateix que el del tema que convé no tocar, va emetre una sentència demolidora per a la banca. Els feia pagar a ells els interessos de la constitució d’una hipoteca quan et compres una casa, tal com la Unió Europea ja havia dit. Ningú no ens va dir que 24 hores després va ser anul·lada –o, digues-ho com vulguis– pel mateix Tribunal Suprem (sales diferents o no sé quin tecnicisme que m’és igual). Ningú ens va dir que Rato –el de la sandàlia del David Fernández– va entrar a presó amb una condemna ferma. Ningú ens ha parlat que al Brasil va guanyar les eleccions presidencials un candidat d’extrema dreta exmilitar colpista o que Vox està al Parlament d’Andalusia.

Recordo la meva escola d’abans on, a l’ESO, llegíem el diari un dia a la setmana i destacàvem el que volíem i “ens avisàvem” del que havia passat a Catalunya i al món. Ara entenc què és de debò l’adoctrinament. Ens preparen per no pensar i així un dia podrem votar el que ens diguin, l’extrema dreta, si cal, i semblarà normal i democràtic.