Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La islamofòbia com a racisme d'Estat

L’autora, membre del col·lectiu Movimiento Moro Antiracista (uMMA) i columnista de la Directa, posa damunt de la taula que, més enllà de les proclames que es fan des de les institucions i amplis sectors de la societat per combatre el racisme i la islamofòbia, la llavor d’aquests fenòmens es troba empeltada al rovell de les grans estructures de poder i és detectable en multitud de dispositius de criminalització. El col·lectiu uMMA organitza aquest dissabte 26 de gener a Can Batlló (Sants, Barcelona) un cicle de xerrades sota l’encapçalament de “La islamofòbia, racisme d’estat”, amb la participació de Fatiha El Mouali, Ainhoa Nadia Nouhaibi, Aziz Matrouch, i la moderació de Salma Amzian

 

Fàtima Aatar | @FatimaAatar

“La islamofòbia, com a fenomen global que es manifesta de diverses formes segons el context territorial, serveix per enfortir l’autoritat política i territorial dels estats-nació i solidificar les polítiques neocolonials de guerra, control de fronteres i massacre.” (Salma Amzian)

 

La islamofòbia, com a concepte,  s’ha anat consolidant a poc a poc en l’esfera política i social de Catalunya. Els moviments socials organitzen xerrades sobre el tema, els mitjans de comunicació publiquen articles sobre l’augment d’aquest fenomen social, fins i tot, les institucions públiques creen plans per combatre’l. Des d’una òptica de l’antiracisme moral, es pot dir que la islamofòbia és una malaltia en una societat sana que es pot erradicar a còpia d’insuflar medicaments en petites dosis.

Tanmateix, si anem més enllà del diagnòstic, veurem que les causes i les conseqüències d’allò que anomenem islamofòbia estan esbiaixades i es troben en l’origen mateix del concepte islamofòbia.

Si fem una breu anàlisi discursiva de la islamofòbia, ens adonem de múltiples trampes que ajuden a consolidar precisament la “islamofòbia”. Per una banda, el concepte mateix d’islamofòbia forma part del mateix camp semàntic del desig, dels sentiments i sensacions. La islamofòbia no és més que por. És un sentiment, inconscient, natural, que forma part de l’ésser humà. Per una altra banda, la islamofòbia apareix en situacions de xoc, atemptats a territori europeu. D’aquesta manera, hi ha un cercle perfecte: la islamofòbia no és més que por davant situacions de terror. Un diagnòstic fàcil que s’injecta en les nostres venes amb el remei: s’ha d’educar i sensibilitzar a la gent per no tenir por.

Des d’una òptica de l’antiracisme moral, es pot dir que la islamofòbia és una malaltia en una societat sana que es pot erradicar a còpia d’insuflar medicaments en petites dosis

La societat de l’espectacle fa el seu treball. Els pares d’un nen assassinat a la Rambla de Barcelona abracen un imam a Rubí, la germana d’un dels suposats terroristes fa un discurs que emociona a tot Ripoll i Catalunya, centenars de musulmans i musulmanes surten al carrer a cridar “no en el nostre nom” pels carrers de Barcelona, els antifeixistes de Ciutat Vella planten cara a neonazis davant la Boqueria… Com parlar d’estructures de poder, com parlar de dispositius de criminalització, com parlar de segles de deshumanització…

Això només divideix a l’esquerra i fa créixer l’extrema dreta. No hem de parlar com la Generalitat, que va organitzar una Comissió d’investigació sobre els fets del 17 d’agost convidant activistes antiracistes i que mesos abans va aprovar al Parlament un Pla contra la Islamofòbia, aplica Protocols de seguretat a les escoles per controlar els nens i nenes musulmanes/mores i a través d’elles a les seves famílies que formen part de la diàspora magrebina.

No hem de parlar com l’Estat espanyol des de fa dècades utilitza mà d’obra dispensable de les seves excolònies, com en el cas del Marroc. La mà d’obra de dones marroquines amb càrrecs familiars que habiten el nord del Marroc empobrit per les polítiques d’austeritat que van aplicar organismes internacionals als anys 80.

No hem de parlar dels xavals menors d’edat que arriben a les ciutats catalanes en uns trajectes que acaben amb qualsevol possible esperança d’un futur millor quan aterren en una societat de control i repressió policial.

Tot això ens portaria a parlar del racisme inherent als Estats-nacions, a reconèixer que forma part de l’ADN de la seva pròpia existència que es va consolidar el 1492 a costa de la deshumanització de tres quartes parts de la humanitat

Clar, parlar de tot això ens portaria a parlar del racisme inherent als Estats-nacions, a reconèixer que forma part de l’ADN de la seva pròpia existència que es va consolidar el 1492 a costa de la deshumanització de tres quartes parts de la humanitat.

Sí, potser posar això sobre la taula i negar-se a negar-ho divideix l’esquerra i fa créixer a l’extrema dreta. O potser en realitat mostra allò que és evident que l’esquerra sempre ha estat dividida i l’extrema dreta sempre ha existit.

Potser… Però preferim ser optimistes. Per allò que deia Angela Davis de què cal actuar com si hi hagués esperança. I que l’esperança ens permeti crear un horitzó polític, que la suma de les parts permeti trobar els forats del sistema des d’on destruir-lo. Això està fent el moviment antiracista des de fa unes dècades. Entendre que el racisme forma part d’una matriu de por que és inevitable del capital i el patriarcat.

I l’organització de la ràbia cada vegada és més significativa: els moviments feministes porten la davantera. Tot i que ens genera una certa reticència, entenem que la mobilització dins de les lògiques de la Modernitat són necessàries en la mesura en què la desgasten.

Així arribarà un moment que l’aparell immunològic estarà debilitat i és en aquell moment, que intuïm és a prop, amb un sol cop podrem marcar la diferència. I aquí recuperem la frase de Sadri Khiari, no com a interpel·lació ni retret sinó com a adveniment: “Per ser la companya indispensable dels indígenes, l’esquerra és la seva primera adversària.” Caldrà estar preparades.

 

Fàtima Aatar és membre del col·lectiu Movimiento Moro Antiracista.