Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

És coherent que des de l’esquerra es doni suport al dictador Bashar Al-Assad?

Contrast

/ Mercè Moreno

Guerra d’extermini d’Al-Assad contra el poble sirià

Quan em van proposar escriure aquest article, no m’ho vaig pensar ni dos segons. Per fi podria dir la meva sobre Síria en un mitjà de referència com la Directa! Mentre anava barrinant l’argumentari, decidint què escriuria i què no, un sentiment se’m feia cada cop més present. Primer d’incredulitat, després de preocupació. Però com és possible que en un mitjà com aquest es pregunti, com la cosa més natural del món, si “el règim de Bashar al-Assad és susceptible de rebre el nostre suport”? Oi que mai ens preguntaríem si hagués calgut donar suport a Franco, Mussolini, Hitler, Stalin, Pinochet o Videla, per exemple? D’on surt ara, i a hores d’ara, aquesta mena d’equidistància que posa en peu d’igualtat víctimes i botxins?

Bashar al-Assad és el successor de Hafiz al-Assad, que va arribar al poder després d’un cop d’estat que va anomenar “moviment corrector” i que s’erigia per durar fins a l’“eternitat”. No tan sols son pare va governar Síria durant 30 anys amb mà de ferro, on va instaurar un règim corrupte i clientelar sobre la base del lladrocini, la delació i el terror, sinó que, a més, el fill –aquest a qui ens preguntem si hem de defensar– ha sobrepassat amb escreix l’obra del seu antecessor.

Bashar al-Assad és el responsable del 80% de les víctimes a Síria des del març de 2011 fins avui. Estem parlant de més de 500.000 persones mortes, 80.000 desaparegudes, prop de 6 milions de refugiades i vora 12 milions de desplaçades internes. I no cal parlar de la destrucció de centenars de pobles i ciutats, escoles i hospitals; de milers de presos polítics, centenars de milers de persones torturades, violades i mutilades i que pateixen tot tipus de traumes i seqüeles; d’una generació d’infants perduda, etc. O sigui, ras i curt: d’una guerra d’extermini d’un governant contra el seu poble. No en va, el 20 d’agost del 2017, el mateix Bashar al-Assad es vantava en públic i davant les càmeres d’“haver guanyat una societat més sana i més homogènia”.

I encara, algú que es consideri d’esquerres o que simplement cregui que les persones –totes– tenim dret a viure una vida que valgui la pena de ser viscuda i a gaudir d’una existència en dignitat, pot preguntar-se si ens hem de posar al costat d’un criminal d’aquesta envergadura i la seva barbàrie? Encara, després de vuit anys, de tota la informació i testimonis que tenim a l’abast, algú pot creure que a Síria més de la meitat de la població són terroristes? És clar, deuen ser la mateixa gent que es pensen que a Catalunya hi ha, pel cap baix, dos milions de nazis violents, oi?

Algú pot dir que aquesta no és la qüestió, que la clau rau en la posició geopolítica de Síria i del seu paper d’avantguarda en l’antiimperialisme, en la defensa de la sobirania dels estats, en la seva lluita contra el terrorisme, en la seva defensa a ultrança del laïcisme, etc. A banda que aquests arguments són més que discutibles, realment pensem que és lícit i justificat el sacrifici de milions de vides en la defensa de la raó d’estat o del govern del mal menor?

Però no havíem quedat que amb el feixisme no s’hi dialoga sinó que se’l combat? Ara que a casa nostra comencem a veure les orelles al llop i el feixisme campa impune pels nostres carrers, amb quina legitimitat li plantarem cara si a Síria justifiquem el mateix que fan aquells a qui diem combatre? Si el nostre deure com a persones que estimem la llibertat, anhelem la justícia social, exigim el respecte i compliment dels drets humans i lluitem perquè tothom pugui viure una vida lliure, feliç i amb dignitat, com és que dubtem de quin costat hem d’estar quan traiem el cap pel món? No és el nostre deure acompanyar fraternalment la lluita dels altres pobles contra la tirania, la corrupció, l’abús de poder i la impunitat contra els crims de lesa humanitat?

Jo crec, fermament, que sí. I que si no som capaces de fer-nos nostres –amb la mateixa convicció que demostrem en aquest petit tros on ens ha tocat o hem decidit viure– les aspiracions de llibertat de les que planten cara a Síria, a Turquia, al Kurdistan, al Brasil, a Palestina o a Nicaragua, i en tants altres indrets del món, no serem nosaltres qui cavarem la tomba al feixisme.

 


Ens preparen per no pensar i així un dia podrem votar el que ens diguin, l’extrema dreta, si cal

La guerra del Golf no només va reobrir la fam dels Estats Units per les aventures a l’estranger, sinó també les ganes d’Occident per les faules sobre els hàbits autoritaris de les hordes bàrbares de l’Orient exòtic.

Qui pot oblidar el testimoni lacrimogen de la jove infermera Nayirah, que va veure com les tropes de Saddam baionetajaven nadons prematurs a Kuwait mentre els robaven de les incubadores? Més tard se sabria que la jove era filla de l’ambaixador de Kuwait i que tot plegat no era més que una mentida fabricada amb el suport de l’empresa de relacions públiques nord-americana Hill & Knowlton, a sou del govern kuwaitià. Els drets humans no havien estat mai importants, sinó la legitimació de la guerra del Golf als ulls dels espectadors.

Altres exemples es van multiplicar els anys següents, sempre basats en la col·laboració entre aparells d’estat, empreses de relacions públiques i mitjans corporatius. Era imperatiu fer fora Saddam i les seves armes de destrucció massiva fictícies. Era imperatiu fer fora Al-Gaddafi i els seus mercenaris negres que estaven duent a terme fictícies violacions en massa. Era imperatiu fer fora Ianukóvitx i la seva opressió contra els manifestants del Maidan. Etcètera, etcètera. En tots els casos, el resultat final de la intervenció de l’imperialisme va ser la misèria humana a gran escala.

Pel que fa a Síria, algú creu genuïnament que els mitjans corporatius i els governs occidentals volen saber res dels sirians? O que els incomoda el suposat ús d’armes químiques? Quan els Estats Units van proporcionar armes químiques a Saddam per fer-les servir contra els iranians i els kurds, va plorar algú?

Hauria estat òptim que les protestes de 2011 a Síria haguessin tingut com a resultat conquestes democràtiques per al poble sirià. Tristament, des de 2012 ja va quedar ben clar que l’imperialisme i els seus aliats havien parasitat els esdeveniments i transformat un conflicte polític en una guerra civil alimentada des de fora amb armes, equipament, fons i escòria gihadista. Turquia, Israel i les monarquies del Golf; tots es van ajuntar amb el propòsit de destruir l’Estat sirià. Desitgen una Síria democràtica? Ni de lluny. Tan sols volen un entrebanc menys en la seva política regional.

Mentrestant, l’esquerra occidental continua votant a favor de condemnes, sancions i intervencions contra tots aquells que els mitjans corporatius els diuen que són autoritaris i malvats. Havent abjurat el marxisme i les visions més estructurals de la societat en una temptativa frívola d’exorcitzar el fantasma de Stalin i acomodar-se al nou statu quo en què la democràcia liberal governaria eternament, l’esquerra occidental es va adaptar a través de l’adopció de l’enquadrament moralista de la realitat que és propietat de l’enemic. El seu terror permanent és el de ser acusada d’estar associada a qualsevol mena de boirós autoritarisme.

Ja no hi ha nacions, capital ni interessos; tan sols existeixen els bons i els dolents. S’ha abandonat la realitat per viure al món d’Star Wars i Harry Potter. Al-Assad és l’emperador Palpatine i Voldemort, l’anvers del mascaró de proa dels interessos de l’Estat sirià.

Qui pateix són els milions de persones que han caigut en la misèria o han estat forçades a l’estatus de refugiades. Fer fora Al-Assad en favor d’un moviment popular democràtic genuí? Seria òptim. Fer fora Al-Assad i destruir l’aparell de l’estat per deixar que Síria es fragmenti en feus gihadistes etnocides i a la mercè dels seus veïns depredadors? Com gosar, ni tan sols, respondre aquesta proposició? De moment, cal aturar una intervenció imperialista. Després d’això, el que passi amb Al-Assad ho ha de decidir el poble sirià.