Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Europa pateix una epidèmia que amenaça òrgans vitals

Els comicis europeus seran la prova del cotó per esbrinar la força de les formacions ultradretanes, xenòfobes i ultranacionalistes a la Unió Europea

Steve Bannon i Matteo Salvini a Roma / Arxiu

L’amenaça ultradretana ha deixat de ser abstracta per convertir-se en un perill real. Fa només uns anys, la ultradreta era majoritàriament una opció política marginal, amb sigles que no aconseguien entrar als parlaments. Això ha canviat radicalment: gairebé no queden països europeus sense una força ultradretana, xenòfoba i ultranacionalista amb presència parlamentària. En alguns casos com Itàlia i Àustria, partits com la Lliga i l’FPÖ (aquesta última una formació d’arrels obertament nazis) formen part dels governs nacionals. Europa pateix una epidèmia ultra que amenaça d’afectar òrgans polítics i institucionals vitals.

Els comicis europeus de finals de maig apunten a ser una mena de prova del cotó per esbrinar com és realment de marró l’electorat dels 28 estats membres de la Unió Europea. El líder de la Lliga, Matteo Salvini, ja ha anunciat la seua intenció d’unir totes les forces ultradretanes en un mateix front per tal d’establir la primera o segona fracció de l’Europarlament, controlat històricament per les famílies conservadora i socialdemòcrata i que, molt probablement, rebran menys del 50% dels vots per primera vegada.

“Les noves forces ultradretanes no són tan noves, perquè estan relacionades amb la tradició antidemocràtica de la República de Weimar”, assegura Hajo Funke, politòleg alemany de la Universitat Lliure de Berlín especialitzat en extremismes de dreta. Tot i que la majoria d’analistes i representants polítics eviten reconéixer-ho, hi ha paral·lelismes evidents entre els anys 30 del segle passat, marcats per l’ascens del nacionalsocialisme i el feixisme, i l’última dècada a Europa. Aleshores, la Gran Depressió de 1929 va aplanar el terreny per a l’arribada dels règims totalitaris. Avui, els factors són múltiples i la situació, més complexa.

Alternativa per a Alemanya (AfD) n’és un bon exemple. Amb 90 representants al Bundestag des de les últimes eleccions federals de setembre de 2017, AfD compta amb la fracció ultradretana més gran de la UE. La seua fundació l’any 2013 va ser considerada aleshores per periodistes i partits tradicionals un fenomen polític passatger generat per una conjuntura específica –crisi financera, de deute i de l’euro. Sis anys després, AfD està assentada còmodament en una intenció de vot d’entre el 13% i el 14%, i amenaça el tradicionalment estable sistema de partits de la República Federal d’Alemanya. Els seus líders ja no amaguen el seu revisionisme històric. “Hitler i els nazis només van ser una cagada d’ocell en els més de 1.000 anys de reeixida història alemanya”, va dir el copresident d’AfD, Alexander Gauland, en un evident intent de banalitzar el nacionalsocialisme i l’Holocaust.


Quatre grans crisis

D’entre tota la tinta generada pel factor AfD, el jove acadèmic alemany Sebastian Freidrich és una de les veus més lúcides: en el seu recomanable llibre AfD: anàlisi, rerefons i controvèrsies, apunta quatre grans crisis per intentar explicar l’aparició del partit d’ultradreta: “Les crisis davant les quals el projecte ultradretà reacciona són quatre: la del conservadorisme, la de representació, la del capital i la social”.

Per crisi del conservadorisme Friedrich entén la incapacitat de la democràcia cristiana de postguerra per mantenir la totalitat del vot tradicional a causa d’una certa “socialdemocratització” del discurs (que no de les polítiques). La crisi de la representació fa referència al concepte de postdemocràcia, és a dir, la sensació d’una part de l’electorat que el vot és inútil perquè les receptes econòmiques ja estan escrites abans de les eleccions. La crisi del capital apunta a la crisi del capitalisme en l’actual estadi neoliberal, i la crisi social assenyala les creixents desigualtats econòmiques i l’impacte a les classes assalariades generat per la crisi financera. Les quatre crisis poden ser considerades elements comuns de les forces ultres europees.

“Som els apologistes d’una nova era”, va vaticinar Matteo Salvini en una de les primeres cimeres del nou front ultradretà europeu a la ciutat alemanya de Coblenza en febrer de 2017. Salvini és avui ministre d’Interior i el seu partit amenaça de convertir-se en la força més votada a Itàlia. Mentrestant, l’establishment continua amb el mateix discurs: el pas del temps acabarà curant una epidèmia que fa estona va deixar de ser passatgera.


*‘Epidemia ultra. La ola reaccionaria que contagia a Europa’ aplega la mirada especialitzada de tretze periodistes i acadèmiques per analitzar dotze països europeus i intentar entendre el fenomen de la ultradreta al continent.

Article publicat al número 477 publicación número 477 de la Directa