Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La necessitat de fer memòria

/ Esther Aguilà

La memòria és el mecanisme que activa el record i el fa present, un procés aplicable a l’individu i també a la col·lectivitat. En l’àmbit social, hi ha qui entén la memòria com un deure. Tal és el cas francès, on el devoir de mémoire té categoria imperativa en l’àmbit educatiu en el sistema escolar nacional. Tal és, també, el cas alemany, on el record de la barbàrie del nacionalsocialisme s’entén com una eina de conscienciació nacional en favor dels drets fonamentals de les ciutadanes i ciutadans del país. Tal és el cas, en definitiva, d’aquells països que disposen d’un tarannà democràtic forjat en la victòria contra el feixisme.

El cas espanyol té unes connotacions que són, òbviament, molt diferents. A Espanya, fer memòria del passat traumàtic no és quelcom considerat col·lectivament com un deure. Ans el contrari, la memòria s’ha de lluitar com un dret. És gràcies
a la lluita i a la mobilització dels diferents emprenedors de memòria –fent servir la terminologia emprada per la notable sociòloga argentina Elizabeth Jelin– que, pas a pas, la memòria adquireix una categoria més prominent en el conjunt de la societat.

La memòria, en algunes democràcies considerada un deure, en d’altres lluitada com a dret, té en qualsevol cas un paper protagonista en la construcció dels diferents relats democràtics. Bé per acció o bé per omissió, acaba condicionant la manera com el conjunt d’una societat es relaciona amb els conceptes bàsics que s’hi associen, com veritat, justícia o reparació. Fer memòria és una necessitat, i allà on la memòria és deure això és ben sabut. En canvi, lluitar la memòria com a dret implica haver de combatre de manera regular tot un seguit d’estratègies que tenen com a finalitat, precisament, aconseguir que el conjunt de la societat no faci memòria.

A Espanya, la ultradreta i bona part de la dreta s’hi oposen de manera frontal, tot titllant el moviment memorialista de revengista en el millor dels casos. Val a dir que aquest patró també pot ser assimilat fins a cert punt al d’algunes democràcies que entenen la memòria com un deure. Així, en aquest cas no seria tant que aquests sectors intentessin obviar la memòria, sinó que intentessin fer-se-la seva per tal de construir un relat que serveixi a la consolidació del seu model de societat.

Aquesta estratègia de confrontació pel relat no seria, però, la principal dificultat a afrontar allà on la memòria es lluita com un dret. A causa del seu impacte global en el conjunt de la ciutadania, potser el més perillós és l’existència de discursos de falsa equidistància envers la necessitat de fer memòria. Arguments de caràcter pràctic que ubiquen la memòria en el passat i que no volen entendre la seva utilitat en la construcció del present. La memòria no es considera necessària i és, per tant, una despesa evitable. Materialment parlant, hi ha moltes altres prioritats.

Lluitar contra els obstacles establerts per aquests discursos no és fàcil, i implica regenerar des de la base la manera com una societat, l’espanyola en aquest cas, afronta la seva relació amb la memòria col·lectiva del país. L’objectiu és aconseguir que en cap cas la ciutadania pugui comprar un relat que justifiqui la manca d’acció en l’àmbit de la memòria per entendre que hi ha coses més importants on gastar-se els calers. Dins d’una societat educada en la necessitat de fer memòria, seria més complicat que tals discursos tinguessin cobertura social. De fet, en societats on la memòria s’entén com un deure, és molt difícil trobar qui argumenti que hi ha coses més importants on destinar recursos que a fer memòria.

Una societat conscient de la necessitat de fer memòria és una societat a la qual, òbviament, li costarà superar la totalitat de les complexitats heretades del seu passat, però que caminarà amb un pas més ferm en la construcció d’un present i un futur de convivència. Poques coses hi ha més importants que això.

Article publicat al número 477 publicación número 477 de la Directa