Des de l’escenari se’ns adverteix, en algun moment de Sum vermis, que cal buscar “el nostre Verdaguer”, d’entre els molts Verdaguers possibles. Això és exactament el que han fet Ferran Dordal (dramatúrgia, direcció) i Albert Prat (dramatúrgia, interpretació), amb un equip magnífic (Sílvia Delagneau a càrrec de l’espai escènic i el vestuari, i amb la il·luminació de Marc Salicrú). Tot plegat amb la marca de la casa de Centaure produccions. Hi ha molts Verdaguers possibles, i alguns responen a una imatge tòpica, inofensiva o escapçada. Segrestat per un ideari d’ordre, el poeta ha passat el temps rere la vitrina de les mòmies nostrades, com una rampoina del passat. Però aquest espectacle s’atreveix a prendre un maó, una llamborda, un llibre, i llençar-lo contra l’aparador: el de la cultura catalana i el de la quietud del públic, esbotzant-lo i fent-lo esclatar en mil fragments.
Jacint Verdaguer va ser un poeta venerat i popular, que segueix entre nosaltres: al bell mig d’una rotonda de la Diagonal de Barcelona, hi ha un Verdaguer misteriós i entotsolat que es mira la ciutat des de dalt del seu pilar, com un Batman vigilant que vetlla encara per la catalana terra. El Verdaguer que ha quedat gravat a la nostra memòria de Batxillerat segurament és el tòtem de la catalanor i l’emblema del romanticisme i la Renaixença; molta gent en tenia la imatge de les excursions amb sotana, els jocs florals amb barretina, l’emoció del Virolai i l’apoteosi bucòlica del folklorisme. El poeta va ser cabdal en l’inflar la llengua i l’esperit d’un país que, arraconat entre l’Estat espanyol i el mar, entre l’espasa i la paret, ha estat propens a l’elevació: de la sardana als castells, de la Sagrada Família a Montserrat, del Canigó al Cel.
El muntatge de Sum vermis juga amb això, amb el que sabem o creiem saber del poeta; i també juga amb les nostres expectatives en un altre sentit: posant a prova el que esperem del teatre, el que li demanem a un muntatge teatral. Hi ha gent que deu esperar escoltar un recital, una hagiografia o una auca, veure aixecar un nou monument. En aquest aspecte, el petit-gran triomf de l’espectacle és la capacitat de boicotejar qualsevol expectativa, i donar-nos llebre per gat: presentar-nos, en una hora i escaig, un carrusel que passa davant dels nostres nassos i ens transporta de la sala d’estar a la catarsi.
‘Sum vermis’ juga amb el que sabem o creiem saber del poeta. Hi ha gent que deu esperar escoltar un recital, una hagiografia o una auca. Però el petit-gran triomf de l’espectacle és la capacitat de boicotejar qualsevol expectativa i donar-nos llebre per gat
L’esquelet del muntatge és una tria d’apunts dits i encarnats sobre la biografia de l’escriptor, amb una selecció de versos més o menys coneguts. Mentre que el seu nervi, la seva sang, és la voluntat d’indagació, immersió i descobriment, que de mica en mica va incidint, penetrant i excavant en la figura pública, en la imatge tòpica, en el vers més arraconat del poeta, fins a trobar-ne el moll de l’os, que són aquests episodis crítics, a la vegada tenebrosos i enlluernadors, de la vida i el pensament i l’escriptura verdagueriana.
Amb uns aparts “naturalistes”, que representen fragments de diàlegs i cartes, l’obra comença amb un desori aparent, on l’intèrpret sembla que parla de forma casual i innocent, desordenada i personal, fins i tot un xic nerviosa, i ens posa en antecedents sobre el procés de creació del projecte, que va començar com un recital –amb una presentació al Teatre Nacional de Catalunya, ara fa dos anys. El magnífic i poderós Albert Prat, vestit com una criatura vinguda d’un altre moment, d’un altre món, mig hipster i mig modernista, mig mèdium i mig crooner, mig trobador i mig músic de transbord de metro. Perfectament te’l podries trobar a la barra del Rincón del Artista, aquell bar tronat de l’Avinguda del Paral·lel, un diumenge a trenc d’alba: amb un cos seminu, sense camisa i cobert per una gavardina massa gran, pantalons arrapats vermells, botes de punta i guitarra elèctrica en bandolera. Als seus peus creix un núvol o una boira de fum inquietant que va recorrent lentament la sala, provinent ves a saber d’on. Les llums vermelles, flamejants, que provoquen un joc d’ombres i clarobscurs infernals al mur del fons, i accentuen de manera expressionista tant les ganyotes i els rictus de l’actor, com les cicatrius i els defectes dels terres i les parets d’aquest teatre-fàbrica.
El posat de Prat és de monologuista, i la gràcia prové precisament del desconcert que provoquen alguns dels acudits o comentaris que deixa anar. El narrador sembla que dubta i la conferència tremola. De sobte, en un moment donat de la funció, es passa del monòleg al ritual sobrenatural: la cosa revifa amb un breu canvi d’entonació, una pausa inquietant, i una paraula que queda tensada i vibrant com la corda d’un violí, i que és l’inici d’un crescendo en espiral. El monologuista muta i es deixa posseir pel personatge, i va corporitzant la seva ràbia solitària, l’angúnia visceral que, en el clímax de la litúrgia teatral, ens mostrarà una espècie de sacrifici, un viatge on es va passant de l’aquí i l’ara de la sala de teatre, al “plus ultra” de la il·luminació poètica, de la conferència a l’exorcisme, de la poesia polida al moment mefistofèlic. Del recital alegre, inspirador i oxigenat, que potser esperàvem, al sorollisme fosc, sòrdid i sospirat, ple de loops elèctrics i d’ecos distorsionats, que se’ns lliura com l’ofrena d’un acte sacramental punk-rocker. Sum vermis és així una contraproposta arrauxada i estripada, complementària al seny del Beethoven que Xavier Albertí va presentar, en aquesta mateixa sala, fa uns mesos.
Poeta venerat, mossèn vilipendiat
L’obra ens explica moltes coses, entre les quals n’hi ha unes quantes d’excepcionals. El poeta mossèn Cinto Verdaguer va ser venerat per la gent pobra i va conèixer tots els estaments socials. Va patir, a manera de revelació, el tràngol o la meravella d’haver de veure una altra realitat davant dels seus ulls. Ho va fer, primerament, quan s’enfrontà amb una corrua de personatges posseïts pel dimoni, en les sessions d’exorcismes en què participà en el barceloní carrer dels Mirallers. En una d’aquelles sessions, una de les endimoniades sembla que va dir-li, mirant-lo fixament: “No et refiïs de la casa on estàs, ni del nom, ni de res: encara que estiguis en un tron, és com si estiguessis al mig del carrer”. I també va assegurar, entre espasmes, que “L’infern està per llogar”, i que “Ja no n’hi ha de dimonis a l’infern, tots som a la terra”. És un moment que, a l’espectacle, arriba a fer cangueli, perquè funciona com aquells zooms de les pel·lis de por dels anys setanta, que de cop i volta i sense avisar et posaven a l’abast del monstre, travessant la pantalla i plantant-se al teu costat, quan tu havies cregut que eres a recer de qualsevol mal. Aquí, l’actor, a qui fins llavors vèiem com algú simpàtic i inofensiu, dona un cop d’efecte i es transforma, com ho devien fer aquella gent posseïda descrita pel mossèn Cinto, fent evident que tot teatre consisteix en un joc d’entrar i sortir d’un mateix i de l’altre, en un saltar el fossat que separa «els vius dels morts».
A la Barcelona de finals del segle XIX, els dimonis anaven al seu aire. Els dimonis podien ser, per a segons qui, els miserables que corrien pels carrers, o els anarquistes de les bombes, les vagues, les barricades i les trifulgues. El mal era per tot arreu, si es preguntava als mecenes de Verdaguer, gent com el marquès de Comillas, esclavista d’infame memòria (que avui ja ha caigut del pedestal que tenia a Barcelona), o com Eusebi Güell, propietari de fàbriques i colònies, d’una família que el modernisme va redimir, i que, cal recordar-ho, va fer construir tot un Park Güell precisament amb el propòsit d’estar ben lluny i a resguard dels perills de la ciutat pecadora, fètida i revoltosa. Tot aquest panorama noucentista, el de les elits acumulant imatges i formes, riquesa i espai, i la massa acumulant foscor i mots, patiments i estretors, la identifiquem molt bé avui, quan «els posseïts« assalten botigues al Passeig de Gràcia, i els «desposseïts» acampen a la plaça de Catalunya.
En un moment de ‘Sum vermis’, l’actor Albert Prat, a qui fins llavors es veia com algú simpàtic i inofensiu, dona un cop d’efecte i es transforma, com ho devien fer aquella gent posseïda descrita pel mossèn Cinto, fent evident que tot teatre consisteix en un joc d’entrar i sortir de si mateix
Però tornem al fil que ens narra Sum vermis: hi hagué un altre moment de veritat colpidora, per a Verdaguer, quan en un viatge a Terra Santa el poeta obrí els ulls i s’adonà del veritable sentit de la caritat cristiana. Ell, que havia passat els darrers anys entre els vaixells, les capelles i els palaus, fent d’almoiner de la poderosa empresa transoceànica del seu amo, i que passava de puntetes entre la gent desposseïda, sobre la pobresa dels carrers i la misèria de la seva conciutadania, s’adonà de l’altre infern, que és l’infern a la terra, l’infern de la misèria i la injustícia. D’aquella revelació va veure que el maligne tenia mil rostres (com diu el poeta Enric Casasses a Notícia de la poesia catalana). I d’aquí va venir un canvi d’actitud que no va agradar gens als seus superiors (el marquès-empresari i el bisbe de Vic).
Desencantat, menyspreat, apartat a la força de la funció sacerdotal, titllat de boig, empobrit i perseguit pel banc, Verdaguer va acabar als marges. I vet aquí que des dels marges encara continuà escrivint, els poderosos articles civils aplegat al volum En defensa pròpia, i els desesperats poemes religiosos de les Flors del calvari. El destí de la figura i l’arc del personatge són realment per fer-se’n creus: Verdaguer havia vist somriure una estrella “allà dellà de l’espai”, i de l’altura del Canigó havia descendit a la superfície dels oceans, als terrats i salons dels palaus, i després a les profunditats de l’Atlàntida, a les catacumbes de les persones pobres de solemnitat, i encara als racons més tètrics de l’avern. En un moment donat, es va veure observant-ho tot com en un contrapicat, des del més fondo dels pous. Però des d’aquella posició a la que havia estat llançat, amb el cos i l’ànima fets un manyoc, encara va tenir l’esma per mantenir el judici, xuclar les escorrialles i escopir ben fort cap amunt uns versos com els del poema Sum vermis: “Vull ser volva de pols de la rodera / a on tots los qui passen me trepitgen; / vull ser llençat com una escombraria / del palau al carrer”.
