El Conveni sobre la Diversitat Biològica (CDB) és l’instrument que les Nacions Unides va crear el 1992 a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro per tal de fer front a la crisi de biodiversitat. Reuneix la seva Conferència de les Parts (COP) cada dos anys i enguany la COP17 tocava a Yerevan (Armènia).
El coneixement científic és unànime: l’extinció d’espècies i la degradació d’ecosistemes és alarmant i, de fet, es tracta d’un dels límits planetaris que s’ha ultrapassat de manera més preocupant, posant en risc el sosteniment de la vida al planeta tal com la coneixem.
La degradació de la natura suposa una amenaça més greu, si fos possible, que la crisi climàtica mateixa i, tot i això, no rep ni una fracció de l’atenció social, mediàtica ni política que l’escalfament global. Això s’explica perquè el clima el percebem en primera persona, mentre que l’extinció d’espècies els humans rarament la percebem… fins que ens afecta directament. Les pandèmies causades per malalties zoonòtiques (Covid-19, èbola, zika, virus del Nil Occidental i centenars d’altres) es veuen impulsades per la destrucció ambiental i, malgrat tot, encara no hi ha una percepció realista del seu risc.
La degradació de la natura suposa una amenaça més greu, si fos possible, que la crisi climàtica mateixa i, tot i això, no rep ni una fracció de l’atenció social, mediàtica ni política que l’escalfament global
El 2022, la COP15 del CDB va adoptar el Marc Mundial de Biodiversitat de Kunming-Montreal (MMBKM), que és l’estratègia global per a fer front a la crisi de biodiversitat, a partir de 23 metes operatives i 4 objectius fins a 2030. Aquesta estratègia té com a visió “per al 2050, la biodiversitat es valora, conserva, restaura i utilitza en forma racional, mantenint els serveis dels ecosistemes, sostenint un planeta sa i brindant beneficis essencials per a totes les persones”.
Els processos de les Nacions Unides tenen diferents virtuts. Els països tenen tots el mateix pes, la mateixa veu, siguin gegants com la Xina o estats diminuts com Vanuatu. I les organitzacions civils hi poden participar plenament com a observadores i amb veu, per garantir la transparència i representativitat. Ecologistes en Acció hi participem des de fa 20 anys a les COPs del CDB, fent un seguiment diari i prenent part en accions de denúncia i pressió política.
L’ombra dels autoritarismes
Un primer aspecte, terriblement preocupant, d’aquesta COP és que la governança mundial multilateral en surt ferida. Governs autoritaris com Rússia, Aràbia Saudita o Argentina han conformat un eix bloquejador, per tal d’imposar la seva agenda reaccionària, dins de l’onada de governs neofeixistes que dominen bona part de l’Amèrica Llatina i altres territoris del planeta: la imposició de la llei del més fort, i prioritzar els interessos nacionals encara que això signifiqui la catàstrofe per al planeta i la humanitat.
Governs autoritaris com Russia, Aràbia Saudita o Argentina han format un eix bloquejador i negat la protecció de les defensores de la natura, assassinades a centenars cada any
Però aquesta ofensiva de la internacional autoritària ha arribat a altres aspectes. Han atacat el concepte mateix de gènere, impedint que aparegués als documents. Han atacat els drets i reconeixement dels pobles indígenes, que tants anys han costat d’assolir. Han negat el reconeixement i protecció de les defensores dels drets humans i de la natura, que són assassinades a centenars cada any. I han reiterat el seu negacionisme cap a la ciència, intentant que els documents científics de l’IPBES o altres organismes no apareguessin com a referents per a les polítiques públiques. Terraplanisme de manual.
Revisió mundial del MMBKM
El punt central en l’agenda era la revisió mundial dels progressos per assolir les 23 metes del MMBKM, en la meitat del període d’execució (2022-2030). Doncs bé, malgrat alguns avenços, l’informe mundial reconeix que cap de les 23 metes s’assolirà el 2030 si no hi ha un impuls decidit per part de tots els països del món per aplicar les mesures previstes.
Tot i que la presidència armènia va intentar aportar un cert grau d’èpica, amb l’anomenat “Camí de Yerevan per accelerar la implementació del Marc Mundial”, la realitat és que el resultat és un text descafeïnat que amb prou feines fa una crida a “impulsar l’aplicació del MMBKM”, sense dir què ni com fer-ho.
La referència explícita a accions per eliminar els incentius perjudicials per la biodiversitat, sobretot en agricultura, pesca i combustibles fòssils, va caure del text final, i l’han deixat totalment buit
Un dels temes crítics identificats és l’incompliment generalitzat de la meta 18, que és la que obliga a identificar i eliminar o reformar els incentius i subvencions perjudicials per a la biodiversitat, que sumen fins a 2,4 bilions (sí, amb dotze zeros) anuals, sobretot en agricultura, pesca i combustibles fòssils. La referència explícita a accions per eliminar aquests incentius va caure del text final, i l’han deixat totalment buit.
Integració transversal de la biodiversitat
La meta 14 de l’MMBKM és una de les més completes, ja que reclama que la biodiversitat sigui tinguda en compte en tots els nivells de govern, inclosos tots els ministeris i governs subnacionals i locals, com també en tota la societat, inclosos els sectors productius i les finances.
Això, ben aplicat, hauria de portar unes polítiques públiques a tots els nivells i unes polítiques empresarials que beneficiïn la naturalesa en lloc de destruir-la.
La decisió en aquest assumpte va quedar terriblement diluïda. Han desaparegut textos més ambiciosos o l’exigència de plans sectorials per a reconvertir tots els sectors econòmics destructius.
L’economia, sempre al servei dels poderosos
Els països desenvolupats incompleixen clarament les seves obligacions de finançament cap al Sud Global. Amb prou feines arriben als 4.400 milions respecte dels 20.000 milions anuals compromesos. Això llasta greument les possibilitats dels països en desenvolupament, sobretot els més empobrits, per poder optar per vies de millora econòmica als seus territoris sense afectar la natura. Com va exposar molt gràficament el delegat de Kenya: “veniu a visitar els Massai o els Samburu i digueu-los que volem que hi hagi més lleons, elefants o lleopards, però que no hi ha diners per protegir els seus ramats i la seva manera de vida”.
El finançament als països del Sud Global amb prou feines arriba a 4.400 milions respecte dels 20.000 milions anuals compromesos per optar per vies de millora econòmica sense afectar la natura
L’altre gran eix de debat és en relació amb la creació del mecanisme financer propi del Conveni sobre la Diversitat Biològica. En el moment de l’adopció del CDB, es va preveure dotar-lo d’un mecanisme propi per vehicular les ajudes del nord global cap als països menys desenvolupats. En una provisionalitat que ja dura més de 30 anys, aquesta tasca l’està duent a terme el “Mecanisme Mediambiental Mundial” (o GEF per les sigles en anglès), un fons controlat pel Banc Mundial i els països rics i amb criteris que sol excloure als països més febles de l’accés als recursos econòmics. La decisió final es prendrà a la COP18, per a disgust de molts països, inclosos tots els africans.
Els elefants a l’habitació
Quatre ONG internacionals, membres de la CBD Alliance (plataforma ecologista a la COP de la qual també formem part Ecologistes en Acció) van presentar l’informe “Hem de parlar dels elefants a l’habitació (i per què ignorar-los perpetua la destrucció de la biodiversitat)”.
El primer elefant és la dependència de la majoria dels països en desenvolupament de l’exportació de matèries primeres per a sostenir la seva economia i com el deute extern els condemna a no poder canviar el seu model.
El segon elefant és el fet que la destrucció de la biodiversitat continua sent no només legal sinó impulsada per subsidis i subvencions públiques, com hem indicat abans. De poc serveix parlar d’aconseguir més finançament per conservar la natura si els mateixos governs continuen finançant-ne la destrucció.
De poc serveix parlar d’aconseguir més finançament per conservar la natura si els mateixos governs continuen finançant-ne la destrucció
El tercer elefant correspon al sistema legal que afavoreix les corporacions davant de les regulacions ambientals. Es tracta d’un sistema conegut com a ISDS (Investor-State Dispute Settlement). Mitjançant aquest sistema, les grans empreses poden apel·lar a tribunals d’arbitratge per resoldre les seves disputes amb els Estats, saltant-se la legislació i els tribunals nacionals, i aconseguir resolucions de compliment obligat que els solen reportar immensos beneficis econòmics.
El quart elefant denuncia els instruments de mercat que s’estan creant per finançar la biodiversitat i que en realitat en promouen la destrucció. Parlem dels crèdits i compensacions de biodiversitat, dels pagaments per serveis ecosistèmics i dels bons verds. Sota un discurs conservacionista i bonista que defensa involucrar les empreses privades en la conservació de la natura (instruments financers innovadors, en diuen), en realitat són mecanismes de mercat que faciliten el rentat d’imatge verda, que tenen una orientació neocolonial i que ja avui impulsen la destrucció d’ecosistemes a tot el món.
Els crèdits i compensacions de biodiversitat, dels pagaments per serveis ecosistèmics i dels bons verds són mecanismes de mercat que faciliten el rentat d’imatge verda i impulsen la destrucció a tot el món
La COP17 ha finalitzat amb totes les decisions aprovades. Però s’ha pagat un preu molt alt. D’aquí a dos anys ens tornarem a veure les cares, aquesta vegada a l’Equador. La pregunta és si viurem en un món millor o pitjor aleshores.
Nosaltres creiem que serà millor. I esperem que la societat així ho cregui. Perquè quan se cedeix el poder als enemics de la vida i la justícia, la natura perd. Els drets socials perden. La societat civil ha de recuperar aquest poder. Perquè sense biodiversitat no hi ha vida.
