Fa temps que es planteja la necessitat de garantir una alimentació saludable, accessible i produïda minimitzant els impactes ambientals. És en aquest marc que parlem de transició alimentària i sobirania alimentària. Avui, però, moltes decisions sobre què produïm, qui ho produeix i a quin preu estan en mans de la gran distribució. A Catalunya, segons l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA), només deu cadenes de supermercats concentren el 65% de les vendes d’aliments.
Davant d’aquesta situació, ha guanyat força la proposta d’una Xarxa Pública de Supermercats gestionada per les administracions. Comparteixo la necessitat de més intervenció pública i que l’alimentació no pot quedar en mans de la gran distribució ni sotmesa només a la lògica del mercat. Ara bé, crec que cal anar més enllà i apostar per una xarxa de supermercats cooperatius, amb propietat col·lectiva i gestió democràtica entre productores, treballadores i consumidores.
L’alimentació no pot quedar en mans de la gran distribució ni sotmesa només a la lògica del mercat. Crec que cal apostar per una xarxa de supermercats cooperatius
La gestió pública pot garantir l’accés a una alimentació saludable i assequible, però no assegura per si sola un canvi de model ni democratitza les decisions alimentàries. En una empresa pública, el control ciutadà es canalitza principalment a través de les institucions; en una cooperativa, productores, treballadores i consumidores participen directament en la propietat i en la presa de decisions. Això no vol dir que una cooperativa sigui automàticament més democràtica, però sí que la seva estructura permet aprofundir en la democràcia econòmica.
No es tracta, però, de negar el paper de les administracions. Garantir productes assequibles i sans hauria de ser una preocupació principal de l’administració. Segons l’estudi “Aproximación macroeconómica a la Seguridad Social de la Alimentación en el Estado español”, editat per la cooperativa El Pa Sencer, la mala alimentació genera una doble càrrega sobre les finances públiques: 23.379 milions d’euros anuals en costos de salut a l’Estat espanyol i 29.313 milions en costos socioeconòmics, per baixes laborals, incapacitats i pèrdues de productivitat que repercuteixen en la Seguretat Social i l’economia.
La gestió pública pot garantir l’accés a una alimentació saludable i assequible, però no assegura per si sola un canvi de model ni democratitza les decisions alimentàries
No es tracta d’escollir entre responsabilitat pública i autoorganització, sinó de combinar-les: les administracions garanteixen el dret a l’alimentació i la xarxa cooperativa aprofundeixen en la democràcia econòmica. Amb una xarxa d’aquesta mena, l’autoorganització i la corresponsabilitat esdevenen protagonistes. És el territori qui s’organitza i decideix què necessita. La ciutadania també ha d’assumir aquesta responsabilitat i participar activament en un exercici de democràcia directa.
L’autogestió no s’ha de limitar al supermercat, que pot ser part d’un projecte més ampli de control popular de la producció, l’elaboració i la venda. Han de tenir també un paper educatiu i comunitari, incorporar cuines o obradors i vincular-se a escoles, residències, hospitals o menjadors socials. Així poden formar part de pols o hubs alimentaris, generant ocupació digna i arrelament territorial.
No es tracta d’escollir entre responsabilitat pública i autoorganització, sinó de combinar-les
Posaré com a exemple el Supercoop Manresa, perquè és el que conec i en què participo. Tot i les seves mancances, serveix per visualitzar els avantatges d’una xarxa de supermercats cooperatius. El súper és de propietat de les sòcies, que decideixen com ha de ser el projecte, des dels productes que es venen fins a les activitats que s’hi fan. L’objectiu central són les vendes, però promou una alimentació saludable per a productores, consumidores i biosfera. Treballa per la sobirania alimentària, el comerç local i una relació directa amb productores del territori. També incorpora un vessant educatiu i comunitari, amb tallers sobre alimentació, consum responsable o cuina, i genera espais de trobada. La presa de decisions és assembleària i les copropietàries tenen diverses vies de participació.
Ara bé, els supermercats cooperatius han de ser inclusius i oferir productes per a totes les butxaques. No poden ser una opció elitista. Si formen part de la transició alimentària, han d’arribar a tota la ciutadania i garantir l’accés universal a una alimentació saludable, de qualitat i assequible. Un mecanisme que ha adoptat el Supercoop és aplicar una bonificació en els preus a les sòcies que fan hores de treball.
Els supermercats cooperatius han de ser inclusius i oferir productes per a totes les butxaques. No poden ser una opció elitista
Parlem de supermercats cooperatius de l’Economia Social i Solidària, entenent que la forma cooperativa no garanteix una pràctica transformadora. Han de buscar situar-se fora de la lògica capitalista, tot i que han de ser econòmicament viables. I aquí apareix una crítica important, també des d’una perspectiva anticapitalista: les cooperatives, per si soles, no constitueixen una alternativa al capitalisme. Una cooperativa pot ser democràtica i de propietat de les treballadores, però continua sotmesa a la viabilitat econòmica, als preus del mercat, a la competència i al sistema financer. L’economia social també pot reproduir jerarquies i discriminacions, fonamentar-se en l’autoexplotació o quedar reduïda a petits nínxols. Per tant, no s’ha d’idealitzar.
No es tracta de substituir el capitalisme per una suma de cooperatives, sinó d’utilitzar el cooperativisme i l’autogestió per transformar l’estructura econòmica mitjançant la federació, la planificació democràtica i la desmercantilització progressiva de l’alimentació, reduint la dependència de la capacitat econòmica i del lloc de residència.
Els supermercats cooperatius també han de resoldre una qüestió d’escala. Els avantatges d’una xarxa pública (compra de grans volums, coordinació logística i reducció de costos) es poden assolir cooperant (per exemple, compartint una central de compres, eines digitals o serveis administratius i jurídics).
El paper de les administracions
Les administracions han d’assegurar el dret a l’alimentació i propiciar que el protagonisme recaigui en la ciutadania. Podrien facilitar infraestructura (cessió d’espais o lloguers assequibles), suport tècnic i comunicatiu i, sobretot, econòmic, especialment durant els primers anys. No cal pensar només en subvencions, també en crèdit, contractes de col·laboració, avals públics o compra pública.
Les administracions han d’assegurar el dret a l’alimentació i propiciar que el protagonisme recaigui en la ciutadania
Si les administracions van un pas més enllà i es crea una Seguretat Social Alimentària (SSA), aquesta podria garantir que tothom accedeixi a una alimentació saludable. La despesa podria prioritzar establiments amb governança democràtica, arrelament territorial, compra a la pagesia local i sostenibilitat. Aquests criteris també podrien aplicar-se a una xarxa pública.
La combinació de totes dues propostes permetria garantir l’accés universal i transformar progressivament el sistema alimentari. La SSA assegura que ningú quedi exclòs per la seva capacitat econòmica, mentre la xarxa cooperativa transforma l’oferta i les relacions entre qui produeix, distribueix i decideix. Així s’evitaria tant l’exclusió de les persones amb menys capacitat adquisitiva com que els recursos públics reforcin les grans cadenes.
La Seguretat Social Alimentària assegura que ningú quedi exclòs, mentre la xarxa cooperativa transforma l’oferta i les relacions entre qui produeix, distribueix i decideix
Les administracions també han de planificar per fer front a la crisi ecosocial (territori, cultius, sequeres, consums i abastiment). La gestió quotidiana de la distribució, però, podria recaure en estructures democràtiques de base comunitària. Es tracta d’una planificació negociada, on treballadores, consumidores, productores i institucions coordinin decisions a diferents nivells.
En resum, les administracions poden crear les condicions perquè les comunitats gestionin recursos comuns i passar de prestadores a facilitadores de la iniciativa ciutadana.
Els riscos del model
La principal crítica seria que, en aquest sistema, el dret a l’alimentació no estaria garantit, ja que dependria de l’autoorganització. És un risc real, però la proposta no substitueix la responsabilitat pública, sinó que en transforma la materialització on les administracions garantirien el dret reforçant infraestructures comunitàries. Caldria evitar, això sí, que el suport públic comportés subordinació política o pèrdua de control comunitari.
No volem crear supermercats millors que Mercadona, sinó construir progressivament estructures alimentàries que facin menys necessari el mercat capitalista
Un altre risc és que la desigualtat en la implantació del teixit associatiu i de l’autoorganització popular generi desigualtats territorials. L’administració hauria d’actuar més en alguns territoris que en d’altres, sense abandonar-ne cap. A més, segons el territori i per una qüestió d’escala, algunes zones poden necessitar una agrobotiga cooperativa més que un supermercat.
Finalment, les cooperatives poden ser més fràgils davant conflictes interns, manca de relleu o desgast. Però les polítiques públiques també depenen dels canvis de govern i un supermercat públic pot ser privatitzat o fins i tot desmantellat. Per tant, ni el model públic ni el cooperatiu estan exempts de riscos. La qüestió és quina forma de poder i de democràcia econòmica volem construir.
Cap a una xarxa alimentària democràtica
En conseqüència, tot i els punts febles, considero que la gestió comunitària pot aprofundir en la democratització del sistema alimentari. Les administracions han de facilitar l’ecosistema alimentari que gestionarà la ciutadania. Perquè no volem crear supermercats millors que Mercadona, sinó construir progressivament estructures alimentàries que facin menys necessari el mercat capitalista. Això implica passar de cooperatives que simplement operen en el mercat a una xarxa federada que comparteixi infraestructures, estableixi relacions estables amb la producció, planifiqui col·lectivament part de l’oferta i redueixi progressivament la dependència del mercat. A escala estatal ja existeix la Red de Supermercados Cooperativos.
La idea que plantejo és, doncs, un model híbrid entre autogestió i democràcia econòmica territorial. Els territoris, a través de cooperatives federades, fan una planificació democràtica orientada a la desmercantilització de l’alimentació, amb suport de les administracions, de baix cap amunt, amb nivells de decisió federats i coordinats, i no centralitzada. El focus és ara el sistema alimentari i el dret a l’alimentació, però la transformació es podria ampliar al conjunt dels béns bàsics.
