François Hollande deixarà la presidència francesa amb una fita galdosa: haver-se situat com un dels presidents més impopulars de la República, potser el que més. L’adopció de polítiques neoliberals –amb la polèmica reforma laboral de la llei El Khomri com a emblema– ha decebut l’electorat d’esquerres, mentre que l’electorat de dretes ha considerat insuficients les mesures adoptades. Hollande no només ha perdut el suport de la majoria de la població francesa, sinó que ha patit nombroses controvèrsies dins el mateix Partit Socialista. Arran de la manca de suport intern i popular, el desembre passat va renunciar a tornar-se a presentar com a candidat per les eleccions que se celebraran el 23 d’abril. Però, rere seu, deixa una societat francesa traumatitzada pels atacs terroristes i amb un atur cada vegada més elevat.
Ara per ara, segons els sondejos, els comicis estarien liderats pel Front Nacional, seguit de prop pel partit –creat recentment– de l’exministre d’Economia Emmanuel Macron. Actualment, el conservador Fillon ocupa el tercer lloc, seguit de Hammond, l’actual candidat socialista. L’independent d’esquerres Jean-Luc Mélenchon se situaria en cinquè lloc.
Des que Marine Le Pen va agafar el relleu del seu pare a la presidència del Front Nacional el 2011, ha sabut reconstruir la imatge del partit d’extrema dreta allunyant-se de posicions properes al catolicisme i el feixisme. Ha adoptat un discurs populista i republicà que defensa valors com la igualtat entre homes i dones o la laïcitat i que posa l’accent en les polítiques socials. Le Pen s’ha mostrat obertament contrària a la llei El Khomri i a favor de l’enfortiment del sector públic. Tot i així, el seu programa es continua basant en un discurs nacionalista clarament exclusiu: proposa, per exemple, la sortida de l’espai Schengen per poder “retrobar fronteres que protegeixin i acabin amb la immigració descontrolada”. En el context actual de guerra contra el terrorisme, aquesta proposta ha tingut un èxit que fa uns anys hagués estat impensable: els últims sondejos apunten que Marine Le Pen sumaria el 25% de vots a la primera volta.
François Fillon, antic primer ministre de Sarkozy i candidat de Les Républicains –la nova denominació del tradicional partit de dretes UMP–, ha articulat la seva campanya al voltant dels valors de la dreta catòlica conservadora: autoritat de l’Estat, treball i família. D’aquesta manera, les línies mestres del seu programa són la restauració de l’autoritat estatal, l’afirmació dels valors tradicionals francesos i la liberalització de l’economia. A les enquestes, disputava la primera posició a Le Pen fins que el setmanari Le Canard Enchaîné va filtrar uns documents que l’acusaven d’haver contractat la seva dona i els seus fills com a assistents parlamentaris amb salaris més que generosos. Tot i haver assegurat que no renunciarà a la candidatura, el cas li ha fet perdre posicions a favor de la seva rival més propera i de Macron.
Esquerres segmentades
El desgast del Partit Socialista (PS) durant el darrer mandat ha provocat la segmentació del centreesquerra en tres candidatures. La que actualment té més possibilitats de passar a una segona volta és la d’Emmanuel Macron. Aquest exministre d’Economia d’Hollande va dimitir del PS l’any passat per fundar el seu propi partit, En Marche, i ara per ara tot indica que podria recollir fins un 21% del vot a les presidencials. El seu projecte polític manté similituds amb el de Ciudadanos a l’Estat espanyol: es declara transpartidista i té com a objectiu principal “ser el partit del canvi”. Tot i així, Macron s’ha posicionat a favor de la liberalització de l’economia i de la flexibilització del mercat laboral. Per altra banda, el diputat europeu i també exsocialista Jean-Luc Mélenchon es presenta de manera independent amb el moviment La France Insoumise. Les enquestes el situen en cinquena posició amb un 11% d’intenció de vot. Ha apostat per una campanya ecosocialista a favor d’un procés constituent que desemboqui en una sisena República. Tal com fa Le Pen, es mostra crític envers les institucions europees i defensa la sortida de l’OTAN i la fi de qualsevol tipus d’intervencionisme militar internacional.
Benoît Hammond s’ha convertit en el candidat socialista, després de vèncer Manuel Valls a la segona volta de les primàries del PS. Prové del corrent més esquerrà del partit i s’ha volgut distanciar de les polítiques preconitzades pel govern d’Hollande. Entre altres, ha declarat voler derogar la llei El Khomri i posar limitacions a l’ús del recurs constitucional 49.3 que va permetre que el govern la tirés endavant. Malgrat aquests punts de ruptura amb Hollande i Valls, li resulta difícil convèncer l’electorat d’esquerres que la seva candidatura suposarà un canvi real.
