Beatriz Cienfuegos, segons les investigacions fetes fins ara, va ser la primera periodista de l’Estat espanyol. Aquesta gaditana, de la qual es tenen poques dades biogràfiques, va posar en marxa, el 12 de juliol de 1763, La Pensadora Gaditana, capçalera que es va editar setmanalment fins a juliol de 1764 i que es considera oposada al diari El Pensador, del periodista José Clavijo i Fajardo, on es podia llegir contingut altament misogin i visceral. És per això que a les pàgines de La Pensadora trobem un contingut protofeminista: es critica la subordinació de les dones a la societat pel sol fet de ser-ho, els prejudicis socials i les jerarquies existents, i es busca la reforma dels costums.
Catorze anys després, més concretament el 16 de març de 1777, va aparèixer una capçalera que segueix la línia editorial de La Pensadora, ens referim a La Pensatriz Salmantina, en la qual Escolàstica Hurtado Girón i Silva de Pico, des de Salamanca, escrivien a les dones i reivindicaven el paper de les mateixes a la societat. Des de finals del segle XVIII fins a mitjans del segle XIX també hi va haver dones que van escriure en premsa generalista i van engegar diaris femenins amb contingut dedicat majoritàriament a dones: poesia, societat, moda, llar; també apareixien articles que criticaven el paper de les dones a la societat.
És el cas de la Gaceta de las Mujeres, fundat el 1845 i que després va passar a anomenar-se La Ilustración. Álbum de las Damas, sota la direcció de la poeta Gertrudis d’Avellaneda. S’hi va publicar, per exemple, l’article “Capacitat de les dones per al govern”, de la mateixa Avellaneda, on es reivindicava la igualtat entre els sexes. També es recollien biografies de dones importants al món de les arts, la cultura i la societat. Hi havia una clara reivindicació: la necessitat de l’educació per a la meitat de la població que no hi tenia accés. En aquest diari van escriure Carolina Coronado, Amalia Fenollosa, Rosa Butler, María Tardea Verdejo i Josefa Moreno i Nartos, entre d’altres.
El 1856, apareixerà El Pensil Gaditano, considerat, aquest sí, el primer diari de tall feminista i social de l’Estat espanyol, continuador del ja citat La Pensadora Gaditana
El 1856, apareixerà El Pensil Gaditano, considerat, aquest sí, el primer diari de tall feminista i social de l’Estat espanyol, continuador del ja citat La Pensadora Gaditana. Sota la direcció hi havia les socialistes utòpiques Josefa Zapata i Margarita Pérez de Celis, que feien un salt més enllà i no només demanaven l’educació de les dones sinó que feien una crítica social de tall obrerista a les pèssimes condicions de vida de les classes populars, i més concretament de les dones, projectant la necessitat d’una societat més justa i digna. De fet es van enfrontar diverses vegades a la censura a causa dels seus posicionaments alineats amb el fourierisme de l’època: crítica a la família burgesa, a la industrialització i a la civilització urbana, i reivindicació d’un sistema econòmic, social i cultural en igualtat. Va ser a El Pensil de Iberia —capçalera que van posar en marxa després de la censura i tancament de l’abans esmentada— on es va publicar en diversos números —i posteriorment com un fulletó que recopilava tots els textos— el que podem considerar com a primer manifest feminista fins a la data: “La dona i la societat. Breus consideracions sobre la participació de la dona a la societat”, signat per Rosa Marina i en què es pot llegir “on la dona és esclava, l’home no pot ser lliure”. L’autoria encara està sense descobrir, però hi ha hipòtesis que apunten que és possible que fos un pseudònim usat com a estratègia davant la censura. Al Pensil de Iberia van escriure autores com Rosa Butler, Ana Mª Franco, Àngela Arizu, Adela de la Penya o Joaquina García de Balmaseda.
Hi havia dones que col·laboraven en diversos diaris, tant exclusivament femenins com més generalistes, i tant en premsa liberal com a obrera. El llibre Rebeldes periféricas del siglo XIX, d’Ana Muiña, fa un recorregut més exhaustiu sobre el paper de les dones a la premsa en aquest període i apropa figures com l’espiritista Amalia Domingo Soler o la internacionalista Guillermina Rojas i Orgi; així com el context social d’aquells anys i capçaleres amb forts tints emancipatoris. Apunta Muiña que “el periodisme continuarà sent, durant el darrer terç del XIX, el camí més transitat per les atrevides per incorporar-se al món de la política i social” i afirma que “la ressenya d’aquestes dones no és anecdòtica”, ja que mentre el moviment sufragista dels Estats Units i Anglaterra es començava a organitzar, a Espanya les dones anaven arrencant drets gràcies a “la seva acció social organitzada, la seva presència pública i la seva capacitat de sumar forces, propiciant la trobada entre les variants emancipatòries [cursives al original] per fer-les convergir”.
El periodisme serà, durant l’últim terç del segle XIX, el camí més transitat per les atrevides per incorporar-se al món de la política i social i propagar les idees internacionalistes i, més concretament, anarquistes
Serà el 1867 quan entrin les idees de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) a la península i amb elles un enrenou organitzatiu i social. Això va implicar que l’obrerisme es va dotar d’estructures d’organització pròpies més enllà de les del republicanisme on s’havia esquadrat anteriorment. De fet, el 1870 es funda la delegació de l’AIT, i es crea poc després la Federació Regional Espanyola. Una conseqüència clara d’això va ser la posada en marxa de publicacions periodístiques. El periodisme serà, durant l’últim terç del segle XIX, el camí més transitat per les atrevides per incorporar-se al món de la política i social i propagar les idees internacionalistes i, més concretament, anarquistes. Això va obrir un canal nou d’expressió on moltes dones, a causa dels principis d’igualtat que es promulgaven des de l’AIT i l’anarquisme, van veure el lloc on expressar les idees i les esperances d’igualtat.
Aquestes capçaleres, que si bé no van ser mitjans exclusivament engegats per dones, sí que van donar lloc a debats i discussions que han estat abordats pel moviment feminista en anys i dècades posteriors. Un exemple és La Revista Blanca, que es va editar de 1898 fins a 1936, era de tirada quinzenal i de tall anarquista individualista, principalment. Pretenia difondre entre les classes populars els temes relacionats amb nous avenços científics, literatura, sociologia i art. A les seves pàgines van escriure, i van obrir debats, dones com Teresa Mañé —també coneguda pel seu pseudònim Soledad Gustavo—, la seva filla, Federica Montseny; o la pedagoga Antonia Maymón. Elles escrivien sobre amor lliure, maternitat, educació, el paper de les dones en la nova societat del futur o les noves tendències neomalthusianes, amb què eren crítiques. Aquestes noves idees neomalthusianes analitzaven les pèssimes condicions de vida de la classe treballadora provocades, entre altres factors, per la descendència nombrosa de les famílies obreres; per tant, van començar a donar solucions perquè les famílies obreres no tinguessin tanta descendència i poguessin exercir un control més gran de les seves vides i de la seva sexualitat. Aquí van jugar un paper molt important capçaleres com Salud y Fuerza, que es va publicar del 1904 al 1914, o Generación Consciente, que posteriorment va passar a anomenar-se Estudios i es va publicar del 1924 al 1937. S’hi van divulgar les idees de l’anarquista francès Sebastian Faure i de la feminista radical Nelly Roussel relatives a aquesta qüestió, així com textos de molt diversos autors i autores, entre els quals hi havia els metges Isaac Puente, Felix Martí Ibáñez o Amparo Poch i Gascón. Entre els temes que abordaven hi havia la procreació obrera conscient, l’abolició del matrimoni, la coeducació dels sexes, l’anticoncepció, la higiene sexual, una vida saludable o l’eugenèsia.
Paral·lelament, les dones de la burgesia demanaven els seus espais i abraçaven les idees que arribaven de les sufragistes. És el cas de la capçalera fundada per Celsia Regis, La Voz de la Mujer, amb el subtítol a Revista Mensual Dedicada a la Defensa de la Mujer—i que el 1927 es modifica a Periódico Feminista, de Progreso Social, de Cultura i Orientación Profesional de la Mujer—. Es va editar del 1917 al 1931 i va ser portaveu de l’Institut de Cultura de Madrid, del Lyceum Club Femení i de la Unió del Feminisme Espanyol. A les pàgines demanaven igualtat jurídica, la reforma de les lleis o l’accés de les dones al mercat laboral.
Una capçalera imprescindible i pionera serà Mujeres Libres, que es va editar per primera vegada el maig de 1936. Era una publicació anarquista amb una anàlisi de gènere
Una capçalera imprescindible i pionera serà Mujeres Libres, que es va editar per primera vegada el maig de 1936, comptant al seu equip de redacció amb Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada Guillén i Amparo Poch i Gascón. Aquest projecte naixerà com a publicació anarquista, de les tantes que van proliferar a l’època, però amb una anàlisi de gènere i interseccional molt més profunda. Ja el 1935 Sánchez Saornil anunciava a Solidaridad Obrera, diari confederal, la idea de crear un mitjà exclusivament femení en què s’abordessin les qüestions relatives a l’emancipació de la dona treballadora des de la seva pròpia visió. El projecte es va veure modificat en el seu quart número a causa de la revolta feixista el juliol de 1936, si bé va continuar editant-se fins al 1939 i va ser un altaveu de l’organització homònima Mujeres Libres, que va animar a la posada en marxa d’una veritable revolució social amb què aspiraven que les dones superessin la seva triple esclavitud: per ser dona, per ser obrera i per no tenir educació.
En el context de guerra contra el feixisme, hi va haver altres organitzacions femenines que van fer servir la premsa per difondre i divulgar les seves idees. És el cas de l’Associació de Dones Antifeixistes (AMA), organització del Partit Comunista, malgrat la pretesa unitat antifeixista de les dones i la integració d’altres organitzacions femenines com Unión de Muchachas o Unió de Dones de Catalunya. L’AMA va comptar amb diverses capçaleres, la més important va ser Mujeres, editada a Madrid (1936), València (1937) i Bilbao (1937); també van publicar la revista Pasionaria: Revista de las Mujeres Antifascistas de Valencia (1937). Aquestes capçaleres es van centrar en l’esforç de guerra de les dones a la rereguarda, de fet entenien que aquest context ensorrava la família i la llar tradicional. Aquí van escriure Dolores Ibárruri, Encarnación Fuyola i Aurora Arnáiz.
Des de l’exili tant les dones anarquistes com les comunistes van posar en marxa revistes per continuar difonent les seves idees
Després de la pèrdua de la guerra va venir el silenci interior, la repressió i l’exili. Tot i això, es va continuar amb la lluita —tant a l’interior com a l’exili— per destruir el règim feixista espanyol. Des de l’exili tant les dones anarquistes com les comunistes van posar en marxa revistes per continuar difonent les seves idees, encara que la veritat és que encara hi ha molt per investigar d’aquestes publicacions. En el cas de les dones del Partit Comunista, des de l’exili francès, i enquadrades a la Unión de Mujeres Españolas (UME), van editar de 1946 a 1950 el butlletí Mujeres Antifascistas Españolas, òrgan femení d’expressió del partit adreçat a dones. Per la seva banda, les anarquistes, des de l’exili anglès i francès, van editar la revista Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de España en el Exilio, la qual va comptar amb 47 números des de 1967 fins a 1976. Suceso Portales, Sara Berenguer o Mercedes Comaposada són algunes de les que van escriure a les seves pàgines.
En els darrers cops de cua del franquisme, des de la clandestinitat a l’interior, es (re)movien coses, entraven publicacions de l’exterior i es començaven a editar pasquins i petits fulletons. Serà amb la mort del dictador quan a Espanya comenci a atalaiar-se un horitzó nou, idees en tensió amb els diferents corrents ideològics que volien trencar amb el règim, uns més rupturistes que altres. Des del sindicalisme de diferents corrents, el feminisme o l’ecologisme es comencen a organitzar. Ajoblanco, Vindicación Feminista, La Mujer Feminista o, la continuadora 41 anys després, Mujeres Libres, que es va editar a Barcelona, seran algunes de les capçaleres en què es donaran intensos debats per la construcció d’aquest horitzó per venir.
Article publicat originalment a Pikara Magazine.
