La nit del 26 al 27 de setembre de 2014, Mèxic va viure un episodi cabdal per a la seva història recent. 43 estudiants de l’Escola Normal d’Ayotzinapa, a l’Estat de Guerrero, van desaparèixer quan es dirigien en autobusos cap a Ciutat de Mèxic. Arran de la commoció que va generar la desaparició dels estudiants, la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) va crear, el 2015, un Grup Interdisciplinari d’Experts Independents (GIEI) que va començar a treballar per esclarir els fets. Un dels membres era el psicòleg basc Carlos Martín Beristain, que en acabar la recerca ha volgut rememorar l’experiència a El tiempo de Ayotzinapa (Ediciones Akal). Mediador en resolució de conflictes a l’Amèrica del Sud i al País Basc, fa més de 25 anys que treballa amb víctimes de la violència i organitzacions de drets humans i també ha assessorat comissions de la veritat com la de Guatemala o l’Equador.
El març de 2015 vas arribar a Mèxic amb quatre mediadors més per investigar la desaparició de 43 estudiants d’Ayotzinapa –a l’Estat de Guerrero– mig any abans. Després de tot, què sabem d’aquests fets?
Hem comprovat diverses coses. Primer, que la versió oficial segons la qual havien estat confosos amb narcotraficants era falsa. Tampoc no és certa la tesi que havien arribat a la ciutat d’Iguala per boicotejar un acte de María de los Ángeles Pineda, presidenta del Sistema de Desenvolupament Integral de la Família (DIF) i esposa de l’exalcalde del PRD, José Luis Abarca. Els estudiants van arribar-hi una hora després, ja que el seu objectiu era agafar autobusos perquè els nois i les noies de diverses escoles d’Ayotzinapa anessin en caravana cap a Ciutat de Mèxic per commemorar la massacre ocorreguda el 2 d’octubre de 1968, quan un grup de franctiradors del Batallón Olímpia, a l’empara del govern, va assassinar dinou persones a Tlatelolco, un barri residencial situat al nord de la capital. Per tant, els estudiants no van ser confosos amb narcotraficants, ja que els soldats del 27 Batalló d’Infanteria els tenien monitoritzats a través del sistema de comunicació C4 i sabien que anaven cap a la capital; de fet, es va desplegar un gran operatiu a la zona en què també hi havia policies estatals i federals.
Què va passar aleshores?
Des del centre d’Iguala, on els estudiants s’havien reunit per rescatar set companys retinguts a l’estació d’autobusos, cinc autocars van sortir en caravana. Durant l’operatiu, van patir atacs amb armes de foc en deu punts diferents. També hem sabut que un sisè autocar va ser atacat, el de l’equip de futbol Los Avispones, de Chilpancingo, que aquell dia havia jugat a Iguala. Segurament, els perpetradors el van confondre amb un dels autobusos d’estudiants; allà, van morir-hi un adolescent de quinze anys i el conductor, a part d’una dona que anava dins d’un taxi. Les accions es van dur a terme durant cinc hores en un radi de 80 quilòmetres i, d’acord amb les dades recollides, hi haurien participat les policies d’Iguala, Cocula i Huitzuco, que estarien coordinades amb el càrtel de Guerreros Unidos.
Les policies estatal i federal no van actuar?
A dos quarts d’onze de la nit, una hora després que es perpetressin els atacs, van rebre avisos, però, tret de desplegar-se per la zona, no van fer res. Al contrari: una patrulla d’agents estatals va detenir un dels xofers i una de federals va aturar l’únic vehicle que no havia estat atacat. Dos agents d’intel·ligència del 27 Batalló d’Infanteria van seguir els joves mentre es produïen els fets, fins a arribar a una comissaria on suposadament estaven detinguts. Doncs bé, un cop allà, només es van interessar per una motocicleta.
Aleshores, quin ha estat el destí dels 43 joves?
“Segur que no van ser assassinats ni cremats a l’abocador de Cocula, tal com s’ha difós des de la Procuradoria General de la República (PGR)”
Encara no ho sabem. Segur que no van ser assassinats ni cremats a l’abocador de Cocula, tal com s’ha difós des de la Procuradoria General de la República (PGR). Segons alguns testimonis i el peritatge elaborat pel científic José Torero, de l’Equip Argentí d’Antropologia Forense, per cremar 43 cadàvers haurien calgut 27.000 quilos de fusta, no pas un bidó de benzina –com es va informar des de la Procuradoria– i, en cas que fos així, hauria quedat un 10% de matèria orgànica al lloc. Per tant, la versió segons la qual els fets acaben allà amb la crema dels cossos no se sosté. No diem que no se’ls cremés, sinó que és impossible que hi hagués una única foguera massiva.
A banda d’aquestes anomalies, hi ha hagut altres irregularitats?
Hem tingut constància que les autoritats van manipular l’escena del riu San Juan, l’indret on –segons el govern– els membres de Guerreros Unidos haurien llençat les restes dels joves dins de bosses de plàstic. La manipulació es va descobrir el 29 d’octubre de 2014, l’endemà que el cap de l’Agència d’Investigació Criminal (AIC), Tomás Zerón, hi arribés en helicòpter i fes fora l’equip de seguretat per tornar-hi l’endemà amb un inculpat, que, seguint les seves ordres, va explicar que allà hi havia els cadàvers, tot i que només es va trobar una bossa amb les restes d’Alexander Mora, un dels estudiants. Al marge d’aquesta manipulació, s’han demorat diligències i no hem pogut entrevistar els integrants del 27 Batalló d’Infanteria per saber quina havia estat l’actuació de l’exèrcit sobre el terreny. També han desaparegut fotografies i material de vídeo, com ara la seqüència al Palau de Justícia, que la presidenta del Tribunal va ordenar que s’esborrés. Finalment, tenim la versió dels supervivents, disset dels quals presentaven indicis d’haver estat torturats, fet que contradiu la tesi oficial sobre els fets.
Ha influït en la vostra labor el fet que les víctimes fossin de Guerrero, on hi ha una llarga tradició de lluites indígenes?
“Guerrero és el bressol de Lucio Cabañas i Genaro Vázquez, líders guerrillers dels anys 70”
En altres contextos, l’agressió no s’hauria produït. En canvi, Guerrero és el bressol de Lucio Cabañas i Genaro Vázquez, líders guerrillers dels anys 70, i l’epicentre de nombrosos moviments revolucionaris. Però també és la zona on es produeix el 90% de l’heroïna de Mèxic, que principalment es transporta d’Iguala a Chicago, i on operen els Guerreros Unidos i altres càrtels de la droga. Per tant, no estem parlant d’un cas de contrainsurgència, sinó del fet que, probablement, un dels autobusos que van agafar els estudiants transportava diners o heroïna sense que ells ho sabessin. Per això l’operatiu era tan important i, com apunten les proves, haurien estat atacats pel càrtel amb l’objectiu de recuperar la mercaderia. El modus operandi i el nivell de coordinació i violència així ho certifiquen, però també insistim que policies i agents de la intel·ligència militar van ser presents a l’escenari, d’aquí la possible participació d’aquests aparells de l’Estat en la desaparició dels joves.
Els supervivents i les seves famílies han ajudat a la investigació?
Sens dubte. Acostar-nos a les famílies ha servit per integrar-les en el pla de treball, atesa la importància de les seves fonts. De fet, la informació sobre el cinquè autobús, que va ser ocultada per la Procuradoria General de la República, la van proporcionar elles. A més, una de les mares ens va mostrar un missatge en què el seu fill li demanava, a dos quarts de dues de la matinada, que li recarregués la targeta del mòbil. Aquest missatge desmunta la versió oficial, segons la qual els joves ja eren morts a aquella hora i havien estat assassinats en un indret sense cobertura.
Com heu gestionat l’acompanyament emocional a les famílies?
“Van caldre diverses reunions per aconseguir que verbalitzessin el dolor i que no els afectés la tesi inoculada pel poder que els culpabilitza d’haver enviat joves a manifestar-se”
No ha estat fàcil perquè estan molt colpejades, tant per l’absència dels seus fills com per la versió construïda… I quan t’expliquen que van intentar contactar amb ells sense èxit, es remouen pors i molts interrogants. Van caldre diverses reunions per aconseguir que verbalitzessin el dolor i que no els afectés la tesi inoculada pel poder que els culpabilitza d’haver enviat joves a manifestar-se. Fins llavors, només hi havia explicacions distorsionades que generaven conflicte entre elles, d’aquí la necessitat de crear espais perquè pares, mares i supervivents poguessin processar el drama viscut i enfrontar-s’hi.
A l’inici de la investigació, comptàveu amb l’aval del govern d’Enrique Peña Nieto, que fins i tot va destinar un milió d’euros a la vostra tasca. Però, després, us vau trobar que el primer informe que vau elaborar contrastava amb l’emès per la Procuradoria. Hi ha hagut maniobres per dificultar la vostra feina?
Nosaltres vam arribar a Mèxic a instàncies de la Cort Interamericana dels Drets Humans. L’encàrrec consistia en dos períodes de treball de sis mesos cadascun, a partir d’un mandat dirigit a coajudar en la investigació i fer recomanacions sobre els plans de cerca, l’atenció integral a les víctimes i el problema de les desaparicions forçades a Mèxic. Així vam fer-ho: vam revisar l’expedient i la consistència de les dades obtingudes fins llavors per elaborar uns informes que –vull recordar– mai no han estat valoratius, sinó de caràcter tècnic, documentats amb cites, triangulació de fonts i proves. Ara bé: després del primer mandat de sis mesos, vam començar a qüestionar els informes de la Procuradoria i, sobretot, a la meitat del segon mandat, vam observar les maniobres que intentaven obstruir i interferir la nostra tasca.
En quines circumstàncies us vau trobar?
Vam patir una intensa campanya de difamació per part d’opinadors i mitjans d’extrema dreta. Primer, contra les exfiscals de Guatemala o del Palau de Justícia de Colòmbia i, més tard, contra mi i la resta de companys del grup d’experts. Alhora, les nostres peticions no es cursaven i, des de la PGR, es recuperava la tesi de l’abocador, que els pèrits argentins ja havien descartat. Després, la PGR va emetre un segon peritatge amb elements falsos o no contrastats degudament ni compartits amb nosaltres. A partir d’aquí, vam decidir no col·laborar-hi més.
La Procuradoria no ha actuat de manera independent?
“Els serveis pericials van manipular l’escena a l’abocador de San Juan i van recollir ossos sense fer cap registre”
Ha condicionat la feina dels serveis pericials, que al seu torn han emès informes sense el rigor que fixa el protocol d’Istanbul, relatiu als casos de tortura. En lloc de ser informes amb dades precises i comprovables, són valoratius. Però això no ens ha d’estranyar: el dia 28 d’octubre, els serveis pericials van estar manipulant l’escena a l’abocador de San Juan i recollint ossos sense fer cap registre. Així doncs, és difícil que hi hagués confiança per coordinar la investigació.
Com heu lluitat contra aquesta visió maniquea que converteix els joves en responsables de la massacre?
Primer, hem informat sempre i per escrit abans de treure res públicament. És l’única manera d’evitar la desconfiança i les falses interpretacions interessades. Tant és així que, en pro de la transparència, vam explicar que no se’ns permetia entrevistar agents policials. Només algunes persones de rang baix ens donaven informacions, ja que l’Agència d’Investigació Criminal no actuava amb prou rigor. Ni tan sols després que, a petició nostra, fos rellevada. Vam saber que s’havia infiltrat de nou per tutelar la investigació.
Tot plegat sembla una pel·lícula de por…
“És com una novel·la negra, però no hi ha ficció ni construcció de personatges en aquesta història, sinó la realitat tal com l’hem viscuda”
És com una novel·la negra, però no hi ha ficció ni construcció de personatges en aquesta història, sinó la realitat tal com l’hem viscuda. Després d’exhaurir el segon mandat, l’octubre de 2015, vam presentar un full de ruta a la Comissió Interamericana de Drets Humans per avançar en la recerca, però se’ns va impedir continuar. Al final, moltes preguntes han quedat sense resposta i, d’acord amb el que hem esbrinat, és evident que els aparells de l’Estat han actuat de connivència amb els narcos.
A hores d’ara, en quin estadi es troba el cas?
Encara cal saber on són els estudiants desapareguts. Per això, abans de ser apartats de la investigació, vam adreçar 22 recomanacions a la PGR, al col·lectiu de víctimes i a la Comissió Interamericana a fi que les noves actuacions es desenvolupin amb plenes garanties. Plantegem que les forces federals i estatals siguin diligents, que es prengui declaració a membres de l’exèrcit –especialment al 27 Batalló d’Infanteria– i que es desconstrueixi l’estratègia de silenci dels perpetradors. Els jutges també haurien d’investigar els casos de tortura i la Comissió Nacional de Drets Humans hauria de publicar informes detallats respecte als fets que ja estan acreditats.
Ets optimista en relació amb l’aplicació d’aquestes recomanacions?
“Si no s’aclareix la veritat sobre els joves d’Ayotzinapa, Mèxic tindrà aquesta ferida oberta durant els pròxims anys”
Si no s’aclareix la veritat, Mèxic tindrà aquesta ferida oberta durant els pròxims anys. Així ho hem dit al president del país i als nostres interlocutors a la conselleria i altres estaments. Però calen eines que ens permetin arribar fins al final. Amb les actuals, és impossible perquè alguns agents policials estan implicats en aquests i altres abusos. Malgrat tot, almenys s’ha creat un pont de diàleg entre l’Estat i les víctimes. I això té la seva rellevància.
Restablir la confiança és fonamental?
Mèxic reclama a crits que l’Estat permeti esclarir els fets i que es depurin les responsabilitats que pertoquen. De fet, tal com va passar a Guatemala i altres països afectats per dictadures, el vincle entre delinqüència organitzada i Estat ha sigut tan estret que la confiança vers les institucions s’ha deteriorat del tot. Hi ha un cercle viciós format per crim organitzat, vulneració de drets humans, violència i corrupció que es retroalimenta i només es pot trencar amb una transformació global de la investigació; si no, la impunitat continuarà.
Per l’abast dels fets, la societat mexicana ha reaccionat com esperaves?
“Les víctimes, a més d’afavorir la investigació, han fet que la societat es pregunti què hi ha rere aquests casos”
Ha sembrat un canvi cultural que ha donat peu a moviments com la Plataforma contra la Impunidad y la Corrupción o Los otros desaparecidos, en què familiars de tragèdies anteriors han parlat de l’existència de fosses. Sense les víctimes, no seríem on som perquè, a més d’afavorir la investigació, han fet que la societat es pregunti què hi ha darrere d’aquests successos i s’adoni que calen espais d’escalfor i respecte.
Més enllà de com transcorri la investigació, creus que hi ha marge per a l’optimisme?
Si alguna cosa ha perjudicat Mèxic és la divisió entre moviments socials. No així al Perú, Guatemala o altres països, on els col·lectius de drets humans sempre presenten una agenda comuna. Veurem si finalment aquesta tendència a la divisió s’acaba perquè, per redreçar el país, no n’hi ha prou amb una millora en les polítiques públiques ni un canvi de model productiu. Per transformar Mèxic cal trencar el cicle d’impunitat. I això passa, primerament, per esclarir què va passar amb els 43 estudiants.
A escala internacional, Ayotzinapa esperona altres processos de justícia i restauració?
“El cas pot ser útil des de la perspectiva de tenir grups interdisciplinaris que coajudin en l’anàlisi d’episodis en què intervenen el narcotràfic i el crim organitzat”
Pot ser útil en la lluita contra la impunitat. Sobretot des de la perspectiva de tenir grups interdisciplinaris que coajudin en l’anàlisi d’episodis complexos en què intervenen el narcotràfic i el crim organitzat. Alguns països ja reclamen que s’adoptin instruments similars, com passa a Hondures respecte a l’assassinat de la líder indígena Berta Cáceres.
En el cas de la crisi de refugiades, en què les vulneracions es produeixen a diversos països alhora, quin tipus d’abordatge cal fer?
És més complicat perquè, als refugiats, sovint se’ls tracta com un problema migratori o d’ordre públic. Per tant, si en els casos visibles ja és difícil generar indignació i determinar responsabilitats, imagineu quan són invisibles.
A quins països hi ha hagut una reparació adequada?
Xile i l’Argentina són un exemple a seguir, ja que, malgrat el tracte de favor que van rebre d’entrada els criminals de les respectives dictadures, finalment es va fer justícia mitjançant la derogació de les lleis d’obediència deguda i punt final. El destí no ha de ser necessàriament la impunitat, sinó que tenim mecanismes per assolir transicions que no es basin en la imposició de la por, com malauradament està passant a l’Estat espanyol en relació amb les víctimes del franquisme.
Actualment, participes a la Comissió de Valoració de Sofriments Injustos creada al País Basc. Què en destacaries?
Hem assolit coses que abans eren impensables, com la mateixa existència de la comissió o la nova llei basca, que reconeix víctimes que havien estat desateses. Esperem que aquestes mesures s’ampliïn a altres zones de l’Estat, on hi ha persones afectades per la violència estatal que encara esperen ser reconegudes i que el seu relat s’integri a la memòria col·lectiva. Per això el seu paper és fonamental, sense oblidar l’acompanyament psicosocial que ha de permetre situar-les al mig del procés de restauració.
*Article publicat al número 430 de la Directa.
