Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Història d'un neonazi alemany i el seu fortí d'Alacant

L’exlegionari alemany Joachim Fiebelkorn, un dels neonazis més temuts de la segona meitat del segle XX, investigat per una massacre a Itàlia i odiat a Bolívia pel seu paper com a col·laborador de la dictadura al costat del capità de la Gestapo Klaus Barbie, té un fortí a Alacant on sovint és acompanyat per guàrdies civils, militars i camarades legionaris. El vam visitar

 

Unai Aranzadi | @ElSaltoDiario

A la localitat alacantina de Rojals hi ha una finca que emula un castell fortificat, amb les seves torretes, merlets, innombrables càmeres de seguretat i dues àguiles imperials custodiant una porta sobre la qual es clava una gran bandera d’Espanya. En el seu interior hi ha un pati en el qual un sacerdot celebra missa flanquejat per dos metralladores de gran calibre, un Crist i una imponent Creu de Ferro alemanya. Es tracta d’un ofici estiuenc per l’apòstol Sant Jaume, i són més d’una dotzena dels membres de les forces armades cantant himnes patriòtics en una trobada que exalta el lema de la Reconquesta, “Santiago y cierra España”. La convocatòria ha estat llançada per la Germandat d’Antics Cavallers Legionaris del Baix Segura, associació que celebra aquí actes de cort nacionalista en què es veuen generals de l’Exèrcit i comandants de la Guàrdia Civil degustant una arrossada sota el retrat de Millán Astray o Francisco Franco. Res de tot això seria possible sense la generositat del seu amfitrió, l’històric neonazi alemany Joachim Fiebelkorn. És l’amo de la finca.

Uniformat com un membre més de la Legió espanyola, amb una prominent panxa, cabells blancs i ulls clars, Fiebelkorn se sent desconcertat després de ser preguntat per la seva identitat i el seu passat. “Com has arribat a mi?”, respon inquisitiu. “Com saps que això és meu?”, pregunta clavant els seus petits ulls blaus. A aquest home de família prussiana, nascut el 5 d’abril de 1947 a Leipzig, la premsa li va perdre la pista fa 30 anys i, com reconeix ell mateix, “em donava per oblidat”. Però Fiebelkorn ha refet la seva vida a Rojals, una població contigua a la turística Torrevella. Un bon lloc per començar de nou, tal com abans van fer milers d’alemanys, incloent aquells veterans del III Reich que, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, es van refugiar en altres racons de la costa alacantina.

 

El carnisser de Lió

Seria un dels pocs nazis que finalment no va poder escapar a la justícia qui es convertiria en camarada de Fiebelkorn. Parlem de Klaus Barbie, més conegut com ‘el carnisser de Lió’, condemnat el 1987 a cadena perpètua per crims contra la humanitat. “Vaig tenir una excel·lent relació amb ell. El van perseguir molt “, afirma l’ex legionari alemany. És obvi que Fiebelkorn manté intacte el seu respecte per Barbie però, per comprendre que va passar entre ells, cal fer un salt en l’espai i temps fins a la Bolívia dels anys 50.

Missa a la finca de Fiebelkorn. Imatge publicada en un fòrum d’antics legionaris

 

Per arribar al lloc on es va ocultar Klaus Barbie cal recórrer “el camí de la mort”, que és com es coneix a Bolívia a l’antiga carretera que va de la Paz a la regió dels Yungas. Una esgarrifosa pista sense asfaltar que arriba als 4.650 metres d’altura sense un sol centímetre de guarda-rail que eviti la caiguda dels vehicles al fons dels seus abismes. El sàdic alemany de les Waffen SS, que va ser cap de la Gestapo –la policia secreta de Hitler- a Lió, va arribar aquest lloc el 1951. Va escapar d’Europa amb l’ajuda del Vaticà, mitjançant la seva xarxa de sacerdots ustaixes (feixistes croats), encara que la seva va ser una fugida sui generis, atès que, des de la caiguda del III Reich, treballava per als serveis d’intel·ligència nord-americans a la caça i captura d’europeus amb idees d’esquerres. Expliquen a la localitat de Chulumani que aviat es va fer amo d’un serradora en la qual va entrar com a administrador gràcies a Hans Ertl Graetzel, fotògraf nazi també fugit a Bolívia que el va rebre després d’haver desembarcat a l’Argentina.

“A la Legió espanyola m’hi vaig apuntar perquè en un viatge pel Sàhara espanyol ens els trobem de sobte, i així de fàcil. Jo i Kopplin ens hi vam allistar”. Herbert Kopplin és un personatge no menys novel·lesc que Fiebelkorn

En aquesta dècada dels 50, Joachim Fiebelkorn no era més que un nen en una Alemanya dividida. Del seu trànsit de la zona d’ocupació soviètica a l’Oest –controlat per l’aliança de britànics, francesos i nord-americans– no se’n sap gairebé res, de manera que preguntar-li sobre el seu despertar polític i militar resulta oportú. Però el vaivé de convidats amb el qual Fiebelkorn ha de tractar en el moment en què el seu Mesón Legionaro comença a despatxar cerveses impossibilita un diàleg continu. Respon: “Sempre vaig admirar Franco. Des de nen”, i d’aquí salta als seus 19 anys sense que li ho demanem. “A la Legió espanyola m’hi vaig apuntar perquè en un viatge pel Sàhara espanyol ens els trobem de sobte, i així de fàcil. Jo i Kopplin ens hi vam allistar”. Herbert Kopplin és un personatge no menys novel·lesc que Fiebelkorn. Va ser membre de les Waffen SS en el front rus durant el final de la Segona Guerra Mundial, extrem que Joachim recorda amb orgull de germà menor. “Ja saps que Kopplin va ser de les SS, veritat?”. En una fotografia en blanc i negre es veu un Kopplin colrat, fibrós i somrient portant un fusell i uniformat com cap de la Legió en l’aquarterament de Sidi Buya, any 1967. D’aquell exòtic viatge pel desert que Fiebelkorn esmenta no és possible treure-li més dades, però sí que confirma amb cert grat el seu pas pel Terç Saharià Don Joan d’Àustria, on va jurar bandera a Al-Aaiun el 1966. Un periode en el qual aquest alemany, dur entre els durs, recorda amb ardor guerrero. “Perquè un cop s’és legionari, se n’és per a tota la vida”, assenyala tan aviat com torna al seu estat inicial de dubtes i recel. “Qui t’ha dit que estaria avui aquí?”, Inquireix repetitiu.

Joachim Fiebelkorn amb l’uniforme de les SS.

 

A la dècada dels 70, anys en què Fiebelkorn es trobava de tornada a Alemanya, la vida del nazi Barbie ja havia canviat per complet. El temps de la serradora de Los Yungas va quedar enrere, la Guerra Freda estava en ple apogeu i, per la dreta llatinoamericana, aquesta s’expressava en la necessitat de combatre tots els moviments populars que, armats o no, naixien en tots els racons de Llatinoamèrica. Ja des dels anys 60, els manuals contrainsurgents distribuïts per la CIA entre les nombroses dictadures afins a Washington donaven instruccions de com acabar d’arrel amb “el problema del comunisme”, tenint en compte que per a ells, el “perill comunista” incloïa a sacerdots, estudiants, obrers o simples mestres. Els ensenyaments d’aquests manuals eren la suma del que havien après nazis com Klaus Barbie durant la seva experiència com interrogador a la França ocupada i el que posteriorment van aprendre els propis francesos com a ocupants a Algèria i la Indoxina. Amb aquest mètode de “guerra bruta”, la CIA va tornar a reclutar Barbie, aquest cop com a assessor per instaurar l’anomenat Pla Cóndor, una tètrica ofensiva que tenia com a fi exterminar tota persona i projecte que s’oposés a la vella Doctrina Monroe, és a dir, a l’explotació de Llatinoamèrica per part dels Estats Units amb la connivència de les oligarquies locals. Així, Barbie es va moure amb impunitat per diversos països del continent i fins i tot d’Europa, encara que seria a Bolívia on passaria la major part del temps, dedicant-se tant al tràfic d’armes com a l’ensinistrament en matèria d’intel·ligència, tortura i persecució extrajudicial.

La música comença a sonar i se serveixen les primeres cerveses a la pèrgola de la finca del legionari. Distret pels convidats que s’acosten a saludar-lo, Fiebelkorn diu no sentir la pregunta de si va conèixer a l’italià Licio Gelli, el gran mestre de la lògia P2 que va combatre com a falangista a la Guerra Civil espanyola i, més tard, al costat de Benito Mussolini abans de fugir el 1944 a l’Argentina. Aquest home, anomenat “el titellaire sinistre”, va tornar a Europa en plena Guerra Freda per actuar com a corretja de transmissió entre l’OTAN i allò que es va anomenar la Internacional Negra del neofeixisme armat, que es creu vinculada a Fiebelkorn. En una entrevista al diari ‘La Vanguardia’, el 1990, Licio Gelli va dir que “Gladio va utilitzar legionaris espanyols”, en el que es podria interpretar com una al·lusió directa a Fiebelkorn. Gladio va ser una xarxa clandestina de militants anticomunistes creada secretament per l’OTAN davant l’auge de l’esquerra a Europa Occidental. Aquestes estructures van ser particularment actives des de Maig del 68 fins a la fi de la Unió Soviètica. La Internacional Negra hauria dut a terme una sèrie d’atemptats, sagnants i indiscriminats, que al principi van ser atribuïts a organitzacions radicals d’esquerra. A aquest procés desestabilitzador se’l va anomenar “l’estratègia de la tensió”, un caos calculat que allunyés a la societat d’un comunisme que, en el cas del Partit Comunista Italià (PCI), va arribar a ser la segona força en diverses eleccions legislatives.

Joachim Fiebelkorn a Bolívia. Imatge del document en Bolivia ‘My enemy’s enemy’, sobre la figura de Kalus Barbie,

 

Per a la Internacional Negra, Gladio o el feixisme de tot encuny, l’Estat espanyol era un santuari. La seva millor rereguarda a Europa. Creant nexes entre tots ells, una de les organitzacions que va defensar amb total impunitat les velles idees del nacionalsocialisme –i va incloure a històrics personatges de les Waffen SS com Otto Skorzeny o Leon Degrelle– va ser el Circulo Español de Amigos de Europa, popularment conegut com Cedade. Un dels seus presidents, Jorge Mota, mantenia comunicació fluïda amb Barbie, al punt de reconèixer que es va reunir per primera vegada amb ell en 1967. No obstant això, seria Ángel Ricote, un dels fundadors de Cedade, qui més va animar la col·laboració amb una organització clau per al futur de la cooperació dels seus amb un grapat de joves neonazis que van viatjar a Madrid escapant de la justícia per crims comesos a Itàlia. Tal va ser el cas d’Avanguardia Nazionale, una estructura que va tenir com a oficina informal la pizzeria El Appuntamento, propera a la Gran Via madrilenya. Un cop iniciats els primers contactes entre les dues formacions, Ricote va rebre a casa Stefano Delle Chiaie, fundador d’Avanguardia Nazionale i lloctinent de Licio Gelli.

A mitjans dels anys 70, i després d’una frenètica activitat per Europa i Àfrica, Delle Chiaie viatja a Xile amb una desena de militants disposats a tot. Immediatament, comença a col·laborar amb la DINA (policia secreta del règim de Pinochet) i es va veure implicat tant en trames gestades allà, com en altres de Perú, Argentina, Paraguai, Bolívia i, per descomptat, Europa. I tot amb una insòlita facilitat de mitjans i moviments que només estaria reservada per a aquells que tenien rere seu la complicitat de la CIA, tal com van suggerir anys més tard col·lectius de víctimes i defensors dels drets humans. Mentrestant, a Alemanya, Fiebelkorn es mou a la nit de Frankfurt per acabar incorporant-se a la Bundeswehr (Forces Armades alemanyes) extrem que no només confirma ell mateix sinó que a més aprofita per corregir: “No vaig ser desertor, com s’ha escrit; jo vaig acabar el meu servei amb ells”. No obstant això, eludeix pronunciar-se sobre algun contratemps que, segons un informe de l’Bundeskriminalamt (Oficina d’Investigació Criminal Alemanya), va protagonitzar en relació a la possessió de diverses armes de foc. Però fos quina fos la seva situació a Alemanya, Fiebelkorn decideix anar-se’n lluny, i quin millor destí que el Paraguai, on el fill d’un alemany, el dictador Alfredo Strossner, dirigeix ​​el país amb mà de ferro. Segons recull el llibre ‘Narcotráfico y política’ (Iepala Editorial), l’estada de Fiebelkorn no va durar gaire: “Entre els alemanys d’Asunción, tots més o menys nostàlgics de Hitler, Fiebelkorn es va guanyar una bona fama. S’allotjava a l’Hotel Guaraní. Freqüentava bordells de luxe com el Dardo Rojo, Casa Mami, l’Imperial i el 741. Arribava de nit, a cavall, amb una pistola a la cintura. Una tarda, al Dardo Rojo, davant d’una bella prostituta, va proposar a Adolf Meinike, un ex SS de 63 anys, jugar a la ruleta russa. El vell va treure el seu P38. Joachim va tenir sort, però Meinike es va matar. La policia de Stroessner el va capturar. Durant alguns dies el van torturar, després el van deixar anar a la frontera amb Argentina “. I d’aquí, per algun motiu que ignorem, va viatjar a Bolívia, on coneixeria al carnisser de Lió.

–Com va ser el seu salt de 1978 a Santa Creu de la Serra?

Fiebelkorn s’acomoda en una cadira davant d’un grup de legionaris que prepara una paella. “Va sorgir l’oportunitat, i vaig anar a Bolívia”, respon. El tema de Santa Cruz desperta una delatadora brillantor en els seus ulls. Li agrada i la justifica: “Era una guerra contra el comunisme, i jo la vaig fer”. Però a Bolívia no hi havia una guerra, sinó la dictadura del general ultradretà Hugo Banzer arribant al seu fi, així com un bon nombre de militars ficats de ple en el negoci de la cocaïna. A Santa Cruz de la Serra, una ciutat puixant i corrompuda de l’orient bolivià, Fiebelkorn va obrir la cerveseria Baviera, espai que no només acolliria en les seves taules als feixistes de la Internacional Negra que es passaven per la ciutat –com l’esmunyedís Stefano Delle Chiaie– sinó a autèntics nazis que van lluitar a la II Guerra Mundial i van acabar els seus dies com a mercenaris a Sud-amèrica. Aquest va ser el cas de Hans Stellfeld, un veterà de la Gestapo que va morir de sobredosi o, sense anar més lluny, el seu inseparable amic Kopplin, del qual ell mateix revela que “va morir d’un tret”.

–Algun combat amb comunistes?

–No, què va, això va ser un embolic…

Però abans que pugui acabar la frase, algú el truca per telèfon i Fiebelkorn s’aixeca de la seva cadira sense aclarir què va passar amb Kopplin. Vius o morts, la destinació d’altres fanàtics que, com el xilè Kay Gwinner, el mercenari de Rhodèsia Manfred Kuhlman o el veterà de l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS) Jean Le Clerc, van buscar fortuna al costat de Fiebelkorn, és incerta. Potser es pugui dir que l’exlegionari de Leipzig ha estat el més afortunat d’un grup que segueix sent recordat amb indignació per la societat del país andí.

La missió encomanada a Fiebelkorn va ser crear un grup armat de tall paramilitar, cosa que no era difícil donat l’elenc d’ultres que ja operaven a la zona, en molts casos, tractant de fer diners de bracet del narcotràfic

Després de la dictadura de l’ultradretà Banzer arribaria un període d’inestabilitat que es va creure tancat el 1979, quan Lídia Guelier Tejada, la primera i única presidenta en la història boliviana, va guanyar unes eleccions democràtiques. No obstant això, aquest govern progressista no compliria un sol any en el poder. El 17 de juliol de 1980, el general Luis García Meza va donar un sagnant cop d’Estat amb la complicitat de la CIA. Al capdavant d’aquest cop de força s’hi va col·locar, entre altres, el major Luis Arce Gómez, un home instruït militarment a l’Espanya franquista que, al seu retorn a Bolívia, es va introduir al món de les conspiracions polítiques per facilitar la seva nova carrera com a traficant de cocaïna. Arce Gómez, que en la narcodictadura de García Meza acabaria com a ministre d’Interior –encara que també se li va conèixer com a “ministre de la cocaïna”– va ser qui va encarregar a Barbie part del disseny de l’estratègia repressiva contra l’oposició, la qual consistia a donar continuïtat al Pla Cóndor amb noves persecucions, assassinats i desaparicions forçades. Arribat aquest punt, totes les condicions estaven donades perquè Barbie, Fiebelkorn i la seva colla de Baviera cooperessin. La missió encomanada a Fiebelkorn va ser crear un grup armat de tall paramilitar, cosa que no era difícil donat l’elenc d’ultres que ja operaven a la zona, en molts casos, tractant de fer diners de bracet del narcotràfic.

A aquesta banda de feixistes armats, els mitjans de comunicació li va posar el malnom de “novios de la muerte”, en al·lusió al passat del seu comandant, l’exlegionari Fiebelkorn. Aquesta investigació ha tingut accés al document fundacional de la quadrilla, el veritable nom de la qual va ser Grupo Comando Especial Águila, com corrobora amb entusiasme i suspicàcia Fiebelkorn: “Exacte, érem el Grup Águila. Qui t’ho ha dit? “.

 

La llista, en la qual figuren vint “camarades” i està signada per Fiebelkorn en qualitat de “primer comandant”, compta amb el segell de les autoritats locals. Segons va publicar el 1982 la revista italiana ‘Panorama’, “el primer client del grup va ser el general Echevarria”, involucrat en el tràfic de cocaïna amb Roberto Suárez, el narcotraficant més important de tota la història en aquesta regió d’Amèrica. De les moltes històries que recorden els soferts habitants de Santa Cruz, hi ha una anècdota que es repeteix tant en llibres com en la cèlebre exclusiva de ‘Panorama’. Diu que quan els colombians van donar problemes a l’hora de pagar per la pasta base (de coca) que s’enduien, “Fiebelkorn fer instal·lar dues posicions de bazokas en els laterals de la pista. Des d’aquest dia, els colombians mai van marxar sense pagar “. Però el terror vindria després, amb el cop de García Meza consumat i el grup paramilitar de Fiebelkorn actuant. La font que va parlar amb la revista ‘Panorama’ deia així: “Vam començar a seguir als manifestants dels sindicats, a fitxar, a amenaçar i a castigar els subversius”. Les tàctiques repressives que Barbie va vendre a la CIA tornaven a aplicar-se a Bolívia gràcies a la cocaïna. No obstant això, Fiebelkorn s’esforça a defensar a Barbie, del qual afirma: “Tot el que s’ha dit sobre ell és mentida i la condemna a cadena perpètua, injusta. Com va poder ser responsable de tant un simple capità de la Gestapo?”. Fos quin fos el seu grau de responsabilitat, la seva influència en l’esdevenir d’Europa va ser important, tal com va reconèixer el 1975 davant l’investigador Michel Cojot-Goldberg en referir a l’assassinat del líder de la resistència francesa Jean Moulin: “Jo vaig canviar el curs de la història. Moulin, i no De Gaulle, hauria estat mandatari de França després de la guerra, i França s’hauria tornat comunista … “.

La corrupció de la narcodictadura va ser tan clamorosa i el descontentament de la població tan rotund que els Estats Units va haver de retirar el seu suport al règim de Luis García Meza. Una de les primeres mesures preses per Washington va ser deixar de fer els ulls grossos al tràfic de cocaïna, llançant operatius de l’Administració per al Control de Drogues (DEA). De la nit al dia, tot es va enfonsar per a Fiebelkorn. El Baviera va ser clausurat i el seu grup paramilitar va fugir, enduent-se cadascú el que va poder, des de cocaïna i diners fins a armes i souvenirs de la seva aventura boliviana. Dividits i per terra, uns van escapar a Paraguai, uns altres a l’Argentina i molts al Brasil. Producte d’aquesta investigació, i gràcies a les autoritats brasileres, s’ha trobat una fitxa del registre d’estrangers de la ciutat de São Paulo. Porta per data el 3 de juny de 1981 i el nom que figura en ella és Joachim Siebelkorn (amb s en lloc de f), encara que la nacionalitat no és alemanya, sinó austríaca …

Fitxa de Joachim Fiebelkorn al Registre d’Estrangers de Sao Paulo

 

Utilitzar identitats falses no seria una novetat per a l’exlegionari alemany. A la fotocòpia d’un permís bolivià per portar una pistola Smith & Wesson de 9mm –document aconseguit gràcies a la fiscalia italiana– es veu la seva fotografia amb el nom Joachin Alfred Ficbel Kroom Zehamisch. Error garrafal o falsificació flagrant? Fos com fos, motius per a la fugida mai li han faltat a banda i banda de l’Atlàntic, amb acusacions encara més greus que les dels crims que va poder haver comès a Bolívia. Una d’elles, ser un dels homes que va posar una bomba a l’estació de tren de Bolonya el 1980. Va matar 85 persones.

L’11 de setembre de 1982 Itàlia emet una ordre de captura contra Fiebelkorn. Dies després, a Santa Cruz de la Sierra, un gran operatiu format per policies italians i bolivians surt a la recerca de Pier Luigi Pagliai, neofeixista de la Internacional Negra acusat de ser un dels homes claus en la matança de Bolonya. Ferit de bala al cap, va aterrar a Roma per morir en pocs dies, deixant a la Justícia italiana sense possibilitats de fer llum sobre l’atemptat, les estructures de Gladio, el Pla Cóndor o la Internacional Negra. El 31 de gener de 1983, el setmanari alemany Spiegel deia: “Joachim Fiebelkorn, neonazi de 35 anys, va ser arrestat el 13 de gener a Eppstein im Taunus. El fiscal de Frankfurt l’investiga per tràfic de drogues a Bolívia, incitació al contraban de drogues als Estats Units i maltractament a una noia de 17 anys “. El diari espanyol ABC  del 8 de novembre d’aquell any publicava: “Un exlegionari alemany que va organitzar transports de cocaïna a Bolívia en complicitat amb les autoritats bolivianes i que posteriorment es va convertir en col·laborador dels serveis de Lluita Antinarcòtics d’Alemanya federal, compareix aquests dies davant un Tribunal de Frankfurt. Es tracta de Joachim Fiebelkorn, de 36 anys, a qui se l’acusa d’haver dirigit a la ciutat de boliviana de Santa Cruz de la Sierra un grup paramilitar dedicat a la recollida i transport d’aquesta droga. […] Contra Fiebelkorn hi ha ordre de recerca i captura de les autoritats italianes per la seva suposada participació en l’atemptat de Bolonya que va causar la mort a 85 persones a l’agost de 1980. La Justícia alemanya va denegar l’extradició”. Al tribunal italià li van faltar proves per condemnar Fiebelkorn, qui sí que va conèixer la presó a Alemanya per les seves altres actuacions delictives. “Em vaig passar anys a la presó”, admet amb ràbia.

Fos com fos, motius per a la fugida mai li han faltat a banda i banda de l’Atlàntic, amb acusacions encara més greus que les dels crims que va poder haver comès a Bolívia. Una d’elles, ser un dels homes que va posar una bomba a l’estació de tren de Bolonya el 1980. Va matar 85 persones

Ràbia va sentir també Alemanya quan, el 26 de setembre de 1980, una bomba indiscriminada va segar la vida de tretze persones durant l’Oktoberfest de Munic. Aquesta massacre, duta a terme amb el modus operandi que s’atribueix a Gladio, va ser parcialment executada per un jove neonazi alemany anomenat Gundolf Köhler, que va morir al lloc dels fets producte de l’explosió. Encara que diversos testimonis van veure a Köhler acompanyat per altres persones poc abans de posar la bomba, la línia d’investigació no va aprofundir en aquesta pista, de manera que fins a la data ningú ha estat condemnat per aquest brutal atemptat. Una altra possible pista que també plantejava preguntes sobre el rerefons de la massacre de l’Oktoberfest va ser recordada per la revista Spiegel així: “Unes poques setmanes abans, l’ídol de Köhler, Hoffmann (un històric neonazi alemany) es va reunir segons sembla a Itàlia amb l’internacionalment temut neofeixista Joachim Fiebelkorn. Aquest neonazi […] era un informant de l’Oficina Federal Alemanya de la Policia Criminal, i d’un cert nombre d’agències d’intel·ligència. […] Segons documents de la Stasi [aparell d’intel·ligència de l’Alemanya socialista] anteriorment desconeguts, Fiebelkorn, ‘seguint instruccions de Delle Chiaie’ es va veure amb Karl-Heinz Hoffmann a Roma el 13 de juliol de 1980 ‘així com amb extremistes de dretes, francesos i italians “. L’any 2009, l’advocat d’algunes víctimes del cas Oktoberfest, Werner Dietrich, es queixava davant del periodista Andreas Pichler, que moltes proves del cas han estat destruïdes quan estaven en mans de les autoritats. “Es pretén tapar alguna cosa?”, Va preguntar resignat. En relació a les bombes d’Itàlia, només han estat condemnats dos agents dels serveis d’intel·ligència per ocultació de proves. En altres països, com Bèlgica, on entre el 1982 i 1985 van morir 28 persones en metrallaments executats per grups estil comando, no es van produir reivindicacions de cap organització, ni hi va haver acusats, ni una sola condemna. Però encara que les línies d’investigació d’aquests atemptats indiscriminats han estat moltes vegades bloquejades pels mateixos aparells de seguretat estatals, magistrats com l’italià Felice Casson han aprofitat la seva participació en documentals com ‘NATO’s Secrets Armies’ per transmetre la seva esperança que la justícia acabi arribant: “la gran majoria dels atemptats de Gladio encara no s’han resolt” i, en un clar apunt cap a la cooperació que ha existit entre grups neofeixistes i agències d’intel·ligència estatals, va afegir: “encara que històricament hi ha una veritat en els milers i milers de documents recopilats “.

Joachim Fiebelkorn amb un comandament militar a la seva finca de  Rojals. [Imatge publicada en un fòrum d’antics legionaris]

Ja és negra nit i la festa en honor a l’apòstol Santiago a la finca del legionari està al punt àlgid. Fiebelkorn és el centre d’atenció per als civils i les autoritats de l’Exèrcit i la Guàrdia Civil, que porten més de vint anys honorant-lo amb les seves visites i elogis. El bloc d’un general de l’Exèrcit espanyol descriu la generositat de l’alemany així: “L’antic caporal C.L. Joachim Fiebelkorn ha donat una extraordinària finca de 3.000 m2 (aprox) al municipi de Rojales “. I la veritat és que la finca, que tant per la seva superfície com per la seva arquitectura ha hagut de ser costosa, no només compta amb tots aquests ingredients que hauria de tenir el fortí d’una novel·la de misteri –muralles, torretes, alarmes- sinó que a més, alberga unes enormes antenes de telecomunicacions que reforcen la impressió de base operativa. Segons que indica l’empresa Telecom Ibèrica, Fiebelkorn té un contracte amb ells, així que les dues antenes podrien donar serveis de telecomunicacions a Vodafone, Movistar, Orange i Yoigo. Sembla que a Fiebelkorn, que ara per ara no té comptes pendents amb la justícia europea, les coses li van bé. Sense amagar el seu nom real, però gelós de la seva seguretat, el vell neonazi dóna per conclosa la conversa amb una informació que pot interpretar-se com persuasiva, no només perquè respongui a una pregunta que ningú ha formulat, sinó perquè apel·la a un passat que, pel que es veu, no ho és tant: “Saps que encara queden per aquí alguns dels meus? Ja saps, de l’equip que vaig formar a Bolívia… “. I, agafant una altra cervesa, torna al Mesón Legionario, que és on hi ha els uniformats bevent, al costat d’un retrat de Franco, dues velles metralladores i una Creu de Ferro alemanya.

 

Article publicat originalment a ‘El Salto Diario’