“Sánchez lluirà la seva reforma laboral i els fons de la UE amb el suport de l’Ibex davant de 200 inversors internacionals”. Amb aquest titular obria edició un digital econòmic de Madrid el 12 de gener. Dos dies més tard, aquest avalador plenipotenciari que atorgava llicència per publicitar les bondats de les seves polítiques econòmiques al president espanyol davant de la flor i nata del capitalisme mundial, complia trenta anys de vida.
El 14 de gener de 1992 prenia carta de naturalesa l’Ibex-35, l’índex borsari que reconeixia les 35 societats amb major liquiditat entre les que operaven en el mercat continu conformat per les quatre borses operatives a l’Estat espanyol: Madrid, Barcelona, València i Bilbao. Ho feia amb certa discreció: es tractava, de portes enfora, d’un pas eminentment tècnic enmig d’un procés que s’havia iniciat el 1988 amb la llei del mercat de valors, per sistematitzar i posar ordre al sistema de compravenda d’accions, sotmetre’l a la supervisió d’un organisme regulador (la Comissió Nacional del Mercat de Valors) i oferir un marc de més transparència i informació pública per a les inversores.
Al darrere, però, hi havia una innegable operació política, dissenyada pels ministeris econòmics dels governs socialistes de Felipe González, amb la intenció clara de crear una marca potent que s’associés als grans emblemes de l’economia privada espanyola, per poder conquerir espai en la premsa de color salmó internacional, sortir a competir de tu a tu al club de les grans multinacionals i alhora servir de reclam per captar inversionisme forà. Com explica Rubén Juste al llibre Ibex-35, una história herètica del poder en España (Capitán Swing, 2017), es tractava d’un “disseny pensat per permetre la transició del capitalisme industrial espanyol a un capitalisme financeritzat, dominat per la banca i el sector serveis”. Amb el mantell protector de l’Ibex, les naus insígnia de l’empresariat se sumaven al canvi de pell democratitzadora d’un estat ja avalat per la seva entrada als principals organismes multilaterals de l’occident (la Comunitat Econòmica Europea, l’OTAN) i que aquell mateix any es volia vendre al món com una potència emergent amb la façana grans esdeveniments mediàtics com els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Exposició Universal de Sevilla.
Oligarquies lampedusianes
“De vegades és necessari que canviï alguna cosa perquè tot continuï igual”. Aquesta sentència, atribuïda al protagonista de la novel·la El Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, i que il·lustra la capacitat de les elits per adaptar-se a noves circumstàncies històriques sense perdre influència, exemplifica també el paper de les grans oligarquies econòmiques de l’Estat enfront del procés que va culminar amb l’establiment de l’Ibex-35.
L’objectiu inicial era crear una marca potent associada als grans emblemes de l’economia privada espanyola
Aquell primer selectiu borsari encara era ple de companyies controlades per grans famílies del patriciat madrileny (i, en menor mesura, de la burgesia industrial basca), moltes d’elles enriquides gràcies als tractes de favor i els vincles de privilegi amb les autoritats del règim franquista, com els Botín (Banc Santander), els Ybarra (Banc de Bilbao, un dels gèrmens del BBVA), les Koplowitz (la constructora Cycsa, origen de Fomento de Construcciones i Contratas) o els Benjumea (l’energètica Abengoa). D’altres havien participat directament en el finançament de la insurrecció militar que donaria lloc a la dictadura de Franco, com José María De Oriol y Urquijo (president d’Hidroeléctrica Española, emblema de l’aposta franquista per la construcció d’embassaments i origen de l’actual Iberdrola) o el mallorquí Joan March (la família del qual, a través de la financera Alba, inverteix en cinc societats de l’Ibex actual). En aquell primer Ibex també hi havia grups constructors crescuts a les faldes de l’autoritarisme franquista a l’hora d’assignar obra pública, com Huarte, Agromán o Dragados: tots ells van participar en les obres del mausoleu del Valle de los Caídos, com explica Antonio Maestre, autor del llibre Franquismo, S. A., on es va utilitzar com a mà d’obra milers de presos opositors al règim als quals es pagava com a únic jornal la promesa de redempció de part de les seves condemnes. Avui, Dragados forma part d’ACS (el conglomerat que presideix Florentino Pérez), i Huarte s’integra a OHL (constructora que va formar part de l’Ibex fins a l’any 2016).
Tres dècades més tard, les grans famílies han perdut poder accionarial a l’Ibex, però no en favor del capital públic, sinó d’una forma molt més volàtil d’inversionisme privat: els grans fons gestors d’inversions internacionals, que avui ja controlen més del 15 % del valor accionarial de tot l’Ibex-35, segons una informació publicada recentment pel diari Expansión.
Privatitzar beneficis
L’Ibex fundacional estava dominat per grans empreses sota control públic, amb només una part de l’accionariat sotmesa als designis dels parquets borsaris. De fet, en aquelles primeres 35 societats del 1992, fins al 40 % de la titularitat d’accions estava en mans de l’Estat, a través d’empreses o consorcis públics.
A partir de l’arribada del Partit Popular de José María Aznar a la Moncloa, el 1996, la carta de les privatitzacions d’empreses públiques esdevé una maniobra nítida per a la creació de grans grups transnacionals que (directament o per via de fusions i absorcions) passaven a jugar a la lliga de l’Ibex. Fins i tot es va arribar a posar en marxa un Pla Estratègic de Privatitzacions, amb totes les lletres, que no tardaria a donar resultats: el 1997 passen al bàndol privat Telefónica i Repsol, i entre aquell any i 1999, en tres fases, l’Estat es desprèn de totes les accions d’Endesa. Un cas a banda és el d’Argentaria: la fusió de set antigues entitats financeres públiques que va propiciar ja el govern del PSOE el 1992 amb la intenció de ser privatitzada, cosa que acabaria fent el govern d’Aznar el 1996. Just dos anys després penetrava a l’Ibex per la via de la fusió amb el Banc Bilbao Vizcaya, donant lloc al BBVA. En altres companyies, l’Estat va deixar anar llast accionarial, però mantenint-ne una participació fins avui, com és el cas d’Iberia (avui integrada al grup hispanobritànic IAG), Indra (nascuda el 1992 ja amb la fusió d’una empresa pública, Inisel, i la privada Ceselsa), Enagás o Red Eléctrica Española, un model que després es reproduiria amb l’operador aeroportuari Aena.
Amb l’arribada d’Aznar a la Moncloa, s’accelerà el procés de privatitzacions d’empreses públiques
L’operació privatitzadora d’aquells anys de bonança econòmica seguia sempre un mateix patró: es posava als designis del mercat inversor una companyia sanejada i que en molts casos competia en sectors (com l’energètic o el de les telecomunicacions) que encara no s’havien desregulat, de manera que continuaven operant en una privilegiada situació monopolística des de l’àmbit privat. A sobre, es col·locava a persones afins a l’executiu del PP d’aquell moment: Juan Villalonga, i més endavant César Alierta a Telefónica; Manuel Pizarro (que acabaria sent diputat del partit) a Endesa, o Francisco González a Argentaria.
Ja en ple segle XXI, i derivada de la crisi de l’any 2008, els grans conglomerats de l’Ibex han pogut beneficiar-se d’una altra forma més subtil de privatitzacions. Aprofitar-se dels processos d’externalització que han posat en marxa la gran majoria d’administracions, particularment les locals, en serveis públics de tota mena, des de la gestió dels residus a l’atenció social. Grups constructors tocats per aquella sotragada econòmica, com Ferrovial, Acciona o ACS, es van reinventar posant en marxa filials especialitzades en prestació de serveis de tota mena, aprofitant l’experiència prèvia que ja tenien com a companyies que es nodrien fonamentalment d’adjudicacions públiques.
La ‘reconquista’ d’Amèrica
L’operació crear grans multinacionals espanyoles, es va quedar a mitges, malgrat els esforços del Banc Santander d’expandir la seva marca al Regne Unit. En general, les noves grans companyies sorgides de la sinergia privatitzadora dels anys noranta han limitat la seva expansió a l’Amèrica de parla castellana, on sí que han trobat un mercat natural, sobretot a força d’absorbir societats (principalment dels sectors energètics i dels subministraments bàsics) d’aquests països que també havien estat privatitzades. Un exemple paradigmàtic és la fusió entre Repsol i la petroliera argentina YPF, a les portes de la crisi del corralito, el 1999.
Aquesta reconquesta en clau capitalista d’Amèrica s’ha traduït en multitud de projectes que han deixat empremta en forma d’impacte mediambiental i greus problemàtiques per a comunitats de població local, especialment les comunitats indígenes. A l’estudi L’Ibex-35 en lluita contra la vida, publicat l’any 2018 per Ecologistes en Acció, es recullen diversos casos, tots marcats pel mateix patró, segons les autores de l’informe: privatització de companyies públiques locals, acaparament de terres i recursos naturals per part dels hòldings privats forans, pràctiques corruptes i aparició de diverses formes de violència i assetjament contra els moviments opositors als projectes, inclosos els assassinats. El treball d’Ecologistes en Acció assenyalava, per exemple, el projecte hidroelèctric Renace, a Guatemala, en el qual la constructora ACS ha estat adjudicatària d’alguna de les seves fases, una infraestructura que organitzacions com l’Aliança per la Solidaritat, l’Observatori pel Deute en la Globalització o la local Madre Selva assenyalen per l’impacte en l’assecament del riu Cachabón i els efectes que té en les comunitats indígenes que tradicionalment han tingut aquest curs fluvial com a forma de vida. O també dels 36 macroparcs eòlics aixecats els últims anys a l’istme de Tehuantepec, a l’Estat mexicà d’Oaxaca, en el qual participen societats de l’Ibex com Iberdrola, Naturgy i Acciona, que ha generat una gran oposició que denuncia la manca de diàleg amb les comunitats locals que ha caracteritzat la seva implantació; un activista de l’Assemblea del Poble Juchiteco va ser assassinat l’any 2013 en el marc d’aquestes protestes.
L‘expansió a Amèrica s’ha traduït en multitud de projectes amb greus impactes socials i ambientals
Se’n poden afegir multitud d’exemples més. Al Projecte Integral Morelos (PIM), a l’Estat mexicà d’aquest nom (que inclou un gasoducte de 160 quilòmetres, una línia de molta alta tensió i dues centrals tèrmiques) hi participen Enagás i Abengoa, a banda del grup d’enginyeria basc Elecnor. Samir Flores, del Front per a la Defensa de la Terra i de l’Aigua, que s’havia significat contra el projecte, fou assassinat a la localitat d’Amilcingo el febrer de 2019. Un cas a banda és el del pla Hidroituango, que pretén bastir una presa de 225 metres d’altura sobre el riu Cauca, en aquest departament colombià. L’any 2018, un sinistre en la fase de construcció va obligar a desplaçar 23.000 persones –en una zona ja molt castigada pels conflictes armats que viu el país– i va posar en evidència el que denunciava des de feia anys l’organització Rios Vivos: que el projecte s’havia executat sense suficients estudis d’impacte geològic. La construcció era finançada en bona part mitjançant un crèdit internacional en el qual participaven, entre altres, el Banc Santander i el BBVA. A més, la construcció d’un dels túnels auxiliars s’havia adjudicat a Ferrovial, però l’any 2013 en fou apartada a causa del sobrecost pressupostari i el retard en l’execució.
Socialitzar pèrdues
En la història dels trenta anys de l’Ibex-35 s’hi pot detectar algun cas de societats que, a causa de la mala administració o d’inversions imprudents, han acabat fent fallida (com la química Ercros, el mateix 1992) o que van perdre la posició de privilegi a l’índex borsari, com el grup energètic andalús Abengoa, l’any 2015, quan es va veure forçada a anunciar un preconcurs de creditors i els parquets li van retirar la confiança de cop.
En general, però, davant de situacions financeres crítiques, s’ha apostat pel principi que els sacerdots de l’economia capitalista anomenen too big to fall, és a dir, que la seva caiguda tindria conseqüències sistèmiques en tot l’engranatge econòmic i cal salvar-les al preu que sigui. L’exemple més paradigmàtic és del sector financer, trasbalsat per la crisi immobiliària de fa una dècada i escaig. Entre els anys 2008 i 2013, des de l’Estat es van injectar fins a 64.000 milions d’euros (41.000 dels quals en forma d’ajuts europeus) per sanejar entitats en crisi. A banda, es va posar en marxa un mecanisme publicoprivat (la Sareb, popularment anomenada “banc dolent”) perquè les entitats, més o menys sanejades, poguessin desempallegar-se dels actius immobiliaris més danyats per la crisi.
Tretze companyies han presentat projectes per valor de 100.000 milions als fons europeus Next Generation
Majoritàriament, es tractava de caixes d’estalvi, gran part de les quals van acabar absorbides per grups bancaris com el Santander i el BBVA, que van millorar amb escreix els seus volums de negoci. El mateix govern espanyol va reconèixer l’any 2020 que el 73 % d’aquests ajuts es donen per perduts. CaixaBank, per exemple, va entrar per la porta gran a l’Ibex l’any 2009, després de culminar el procés de bancarització de l’antiga La Caixa i nodrir-se per un preu simbòlic d’altres caixes d’estalvis i bancs rescatats amb diners públics (Banca Cívica, el Banc de València, Cajasol, Caixa de Girona) i, des de fa un any, totes les integrades en el grup Bankia, amb el qual s’ha fusionat (Cajamadrid, Bancaixa o Caixa Laietana, entre d’altres).
En plena crisi derivada de la pandèmia de la covid-19, l’Ibex ha olorat amb força una nova forma de rescat en forma dels ajuts especials de la Unió Europea destinats a reflotar l’economia espanyola castigada per l’impacte del virus. L’estiu passat, fins a tretze companyies de l’Ibex van presentar 753 projectes, per una suma total de 100.000 milions d’euros, per beneficiar-se dels fons europeus Next Generation.
Agència de recol·locació
Carlos Solchaga, ministre d’Economia i Hisenda quan es va posar en marxa l’Ibex i a qui es considera un dels grans ideòlegs de l’operació, es va dedicar, en deixar la política el 1996, a assessorar societats cotitzades a l’índex borsari per mitjà de la seva consultoria privada, Solchaga Recio Asociados. I ell mateix ha acabat fent cap a dos consells d’administració del selectiu, CIE Automotive i PharmaMar. El cas de Solchaga exemplifica una de les praxis més recurrents dels gegants empresarials de l’Estat, l’exemple més meridià del contuberni d’interessos entre aquests i la classe política: la recol·locació d’exministres, consellers i alts càrrecs de l’administració en cadires de consells d’administració o llocs d’alta direcció en societats de l’Ibex-35, el que popularment es coneix com a portes giratòries.
Durant els darrers tres decennis, un centenar llarg de persones que havien tingut altes responsabilitats polítiques o en l’administració pública han passat per les cúpules gestores de l’Ibex o la seva teranyina de societats filials. Només l’any 2015 n’hi havia 55. Avui dia en són 26. El ministeri d’Economia espanyol s’ha convertit en la gran pedrera dels equips directius del selectiu índex borsari. Gairebé totes les titulars de la cartera d’Economia hi han acabat recalant, amb l’afegitó de la gran majoria de secretàries generals i bona part de directores generals adscrites. En alguns casos, amb polèmica, com el de la socialista Elena Salgado, que només deixar el ministeri l’any 2011, es va incorporar a la filial xilena d’Endesa, Chilectra: en fer-ho per un grup de fora de l’Estat, burlava la normativa que obliga a una quarantena de dos anys per a persones que han treballat per l’administració abans d’incorporar-se al sector privat.
Corruptes i corruptores
A mesura que s’han anat destapant casos de corrupció pública i s’ha anat comprovant que l’administració fraudulenta era un modus operandi prou enquistat en les estructures públiques de l’Estat espanyol, l’Ibex també hi ha escrit algunes pàgines. En alguns dels grans sumaris judicials que s’han conegut els últims anys, hi apareixen grups empresarials del selectiu borsari o persones que hi treballaven. Gairebé sempre, però, amb una característica comuna: n’han sortit sense conseqüències penals. Hi ha alguna comptada excepció, com el cas Plaza, que va arribar a judici l’any 2018 per la malversació de capitals públics en la construcció d’un ambiciós parc logístic als afores de Saragossa. Un exdirectiu d’Acciona (que formava part de la UTE encarregada d’executar l’obra) José María Jordan, va pactar amb la Fiscalia dos anys i un dia de presó i hi va entrar breument.
Però la regla general és que els actors del gran empresariat investigats en procediments de corrupció política n’acabin sortint airosos. Un exemple ben paradigmàtic és el del cas del Palau de la Música: els dos directius de Ferrovial que van ser processats, Pedro Buenaventura i Juan Elízaga, van ser absolts per l’Audiència de Barcelona l’any 2018 en considerar que els delictes d’administració deslleial i tràfic d’influències que se’ls imputaven havien prescrit, tot i que la sentència considerava provat que diversos donatius efectuats per la constructora a la construcció musical havien contribuït a liquidar de forma encoberta el partit CDC, amb una quantia de 6,6 milions.
Ferrovial, Acciona o ACS, s’han especialitzat en la prestació de serveis de tota mena a l’administració
A la Comunitat de Madrid, on l’Ibex concentra el rovell de l’ou del seu poder i la corrupció s’ha mostrat més sistèmica, l’oligarquia econòmica també hi col·lecciona uns quants sumaris. Indra (que té l’Estat espanyol com a principal accionista) apareix en sengles peces dels casos Lezo i Púnica, que instrueix el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Manuel García Castellón. D’altra banda, dos exdirigents d’OHL estan processats i a l’espera de judici en el cas Lezo (entre ells Javier López Madrid, gendre del fundador del grup, Juan Manuel Villar Mir), a causa d’un ingrés d’1,4 milions d’euros a un compte corrent suís vinculat a l’expresident madrileny Ignacio González.
Dragados, filial d’ACS des de 2002, també està sent investigada per l’adjudicació presumptament fora de normativa d’un projecte de camp de golf impulsat per la societat pública Canal d’Isabel II, i per subcontractar una societat vinculada al germà de González. El grup de Florentino Pérez també és present en un altre sumari estrella, el del cas Tres per cent, ja que es rastreja si un donatiu de 60.000 euros a la fundació Catdem (adscita a CDC) té a veure amb l’adjudicació del servei d’escombraries d’Olot a Urbaser, aleshores filial d’ACS. Al seu torn, FCC (que va sortir de l’Ibex l’any 2016) apareix en la investigació dels negocis del fill homònim de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol: concretament, per les presumptes comissions pagades a aquest a canvi de l’adjudicació dels abocadors de Vacamorta i Tivissa.
