Un home que maltracta pot ser un bon pare? Aquesta pregunta és central en les experiències de violència vicària, una de les formes més invisibles de violència de gènere on s’instrumentalitzen els fills per fer mal a les dones. Blanca Tulleuda, conviu amb aquesta espasa de Dàmocles des que va prendre consciència que el seu marit exercia violència vicària a casa seva. Durant deu anys, ella i les seves cinc filles van estar sotmeses a formes de manipulació de tot tipus, fins al punt d’arribar a sentir-se responsables de la violència viscuda. “Es generen dinàmiques molt tòxiques perquè la mare i els nens ens fem de policies entre nosaltres per no fer enfadar el pare”, relata, i recorda com això les portava a situacions de dissociació, llum de gas i blanquejament de la violència per poder sobreviure. Avui, després de diversos processos judicials, intenten refer les seves vides i plantejar-se quina relació volen o poden tenir amb el pare.
Des de 2019, 5.734 infants han estat exposades a viure violència vicària a l’Estat, segons dades del Ministeri d’Interior espanyol arran del reconeixement d’aquesta forma de violència a la Llei Orgànica 1/2004 de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. Tal com especifica Amnistia Internacional, aquest tipus de violència pot manifestar-se des d’humiliacions del pare, que en el 82% dels casos és el biològic, cap a la mare davant dels menors fins a amenaces d’endur-se’ls, treure’ls la custòdia o matar-los.
En el cas de Blanca Tulleuda, la violència vicària s’ha entrecreuat amb altres formes de violència de gènere, psicològica, física i institucional, i això li ha dificultat encara més identificar i demostrar les particularitats de la primera
La mare protectora Joana reconeix que, mirant enrere l’experiència de violència vicària viscuda amb els seus dos fills menors, cada situació particular pot semblar anecdòtica, però veure-les juntes mostra una dinàmica d’abús. En el cas de Blanca Tulleuda, que com a il·lustradora i activista fa servir el nom artístic de La Birabola, la violència vicària s’ha entrecreuat amb altres formes de violència de gènere, psicològica, física i institucional, i això li ha dificultat encara més identificar i demostrar les particularitats de la primera. L’advocada Marisa Fernández reconeix que la violència vicària és difícil de detectar si no es dona de formes molt evidents o probables. “Les dones denuncien violència vicària, pràcticament, quan hi ha hagut un assassinat de menors”, afirma. Això suposa un gran repte per la prevenció d’aquesta forma de violència, que a l’Estat espanyol ja s’ha emportat la vida de 61 infants i adolescents des de 2013, quan el Ministeri d’Igualtat va començar a comptabilitzar els assassinats a menors per violència de gènere contra les seves mares.
Fernández esclareix que actualment no és un terme d’utilització a jutjats perquè no està tipificada com a delicte, però, com la violència institucional, és un concepte emparat a la Llei catalana 17/2020, que actualitza la Llei estatal 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclista. “Si han pegat els nens, és violència física; si han abusat d’ells, és violència sexual; si els han manipulat, és violència psicològica; si els han assassinat, és parricidi”, assenyala l’advocada, que durant anys ha defensat tot tipus de casos. Tant ella com la psicòloga Laia Rosich creuen que cal fer servir el terme de violència vicària per explicar què està passant a escala social: “L’home fa mal a la criatura, però el primer mal que li fa és fer-lo servir com a objecte”, rebla Rosich.
Segons el psicòleg i psicoterapeuta Heinrich Geldschläger, de l’Associació Conexus, en els assassinats de les infants es fa explícit l’afany de danyar la mare
Segons el psicòleg i psicoterapeuta Heinrich Geldschläger, de l’Associació Conexus, en els assassinats es fa explícit l’afany de danyar la mare, però en general no és fàcil de separar la violència vicària d’altres formes de violència o treure conclusions definitives sobre les intencions de l’agressor, cosa que complica la classificació del tipus de violència. Com a membre del grup d’expertes convocat pel Departament d’Igualtat i Feminismes arran de l’augment d’assassinats a fills i filles el 2024 a Catalunya, reconeix que és difícil predir aquests casos perquè molts pares agressors presenten factors de risc. “Si mires un cas amb retrospectiva, penses que ho podries haver vist perquè s’han donat agressions anteriors, actituds masclistes, consum de substàncies, algun problema de salut mental…, però prospectivament, hi ha molt pocs homes que complint amb aquests criteris acabin cometent un assassinat”, relata.
Per Joana, Blanca i Xènia, també víctima de violència vicària, la manca de suport d’algunes professionals ha dificultat encara més el reconeixement de les seves experiències de violència, i conseqüentment que tant les dones com les criatures es puguin empoderar per sortir-ne. Joana explica com, durant el procés judicial del seu cas, diverses treballadores del centre de salut li van arribar a dir, per por, que no es jugarien el seu lloc de treball per assenyalar el pare dels seus fills. En el seu cas, tant al CAP com a l’escola dels infants la van forçar a aguantar la relació de parella: “Em deien que m’havia de portar bé amb el pare, però jo m’havia de protegir d’una persona maltractadora i després protegir els fills”. Tulleuda comparteix la sensació d’infantilització per part d’operadores judicials, psicòlogues i serveis socials, que l’instaven a no parlar de les experiències de violència amb les filles perquè eren temes d’adults, li demanaven que fos “suau” i els digués “tot anirà bé”.
L’impacte en la infància
La pediatra Anna Fàbregas enumera una llarga llista d’afectacions per viure una experiència de violència sostinguda en el temps durant la infància: “Hi ha nens i nenes que viuen amb por. Si estan bloquejats no poden fer connexions neuronals i si això persisteix poden tenir trastorns de llenguatge, psicomotors, hiperactivitat…”. En casos més greus, explica, hi pot haver seqüeles de salut mental, depressió, estrès posttraumàtic, problemes al sistema cardiovascular i immunològic, més risc de diabetis, cronificació de malalties, disminució de l’esperança de vida, etc. Fàbregas explica com la normalització de la violència i les barreres en el desenvolupament de les persones causen una alteració epigenètica que es transmet de generació a generació, i disminueix la capacitat de respondre davant d’una situació per la manca d’eines de resiliència.
Com a coordinadora de l’Equip Multidisciplinari d’Atenció al Maltractament (EMMA) de la Vall d’Hebron, Fàbregas remarca la importància d’actuar quan es detecten factors de risc per baixar l’estrès: “De vegades només donar un toc a la família ja canvia les dinàmiques”. I alerta que aquests efectes denoten un problema molt greu de salut pública, com a resultat d’un problema social. Una realitat que pateixen especialment les mares de classe treballadora que han d’assumir els costos dels llargs processos judicials i la pensió dels fills, faltant constantment a la feina per les cites i visites, amb dependència econòmica de l’home o una situació administrativa irregular en el cas de ser migrades. “Si no agafes un crèdit o si el demanes i no te’l donen, t’acabes arruïnant. Jo tinc deutes amb la meva família i amb els advocats”, assegura Xènia, membre de la Red de Madres Protectoras i la Plataforma Yo Sí Te Creo. Sobre la possibilitat d’abordar situacions de violència des dels serveis que ofereix el sistema, Gemma Nicolàs, advocada penalista al despatx Elna Advocades, experta en violències masclistes i, específicament, en violència contra la infància, adverteix que totes les dones podem patir violència masclista, però que l’abordatge és completament diferent segons la posició social.
Qui defineix l’interès de les menors?
La defensa de la família, com a garant de la reproducció del sistema, és un element central dins del sistema judicial. Amb un procés obert per violència vicària o altres tipus de violència de gènere o cap a la infància, les dones es troben que han d’acordar mesures de custòdia o règim de visites dels fills amb els pares. Nicolàs explica que l’objectiu és tornar a establir el vincle paternofilial a tot preu, “encara que les criatures tinguin records o semirecords terribles amb el pare, perquè no tenen una memòria adulta i no ho recorden bé o han oblidat coses, ja sigui amb trauma o sense”.
Nicolàs explica que, legalment, en casos de violència masclista cap als fills i filles o la mare, hi hagi hagut indicis, procediment penal o condemna, no hi pot haver cap mena de comunicació ni relació amb el progenitor. Però d’aquesta regla marca una excepció: per interès superior del menor. A partir d’aquí, afegeix: “Què fa el sistema judicial? Aplica l’excepció com si fos la norma. Hi ha una inaplicació de la literalitat de la llei”. També amb perspectiva jurídica, l’advocada Marisa Fernández lamenta que el terme “interès del menor” sigui un cul-de-sac on entra tot: “Tu vas a un judici sobre la custòdia i s’al·lega a l’interès del menor, però caldria adjectivar aquest interès a no viure violència familiar”.
Sovint s’han trobat institucions judicials que amb la premissa de “l’interès superior del menor” han fet prevaldre el prejudici de mantenir el contacte costi el que costi, més que avaluar de forma acurada quina violència estan rebent les criatures
En aquesta línia, Rosich remarca que el Decret català 357/2011 dels serveis tècnics de punt de trobada familiar, un espai destinat a la supervisió de relacions personals en situació de risc, recull que l’infant té dret a mantenir el vincle amb el pare i la mare, però de vegades això s’entén al revés: que s’ha de preservar el dret dels pares a mantenir el vincle amb els fills. Com a exdirectora general per a l’erradicació de les violències masclistes d’Igualtat i Feminismes, explica com sovint s’han trobat institucions judicials que amb la premissa de “l’interès superior del menor” han fet prevaldre el prejudici de mantenir el contacte costi el que costi, més que avaluar de forma acurada quina violència estan rebent les criatures. I afegeix: “Trobàvem casos on el mateix jutge que havia imposat una ordre de protecció del pare al seu fill, demanava un servei tècnic de punt de trobada per a mantenir-hi el vincle. Una acció, de fet, prohibida per la mateixa regulació del servei”.
Davant d’aquesta realitat, Anna Fàbregas assenyala la indefensió de les filles per la relació asimètrica de poder que viuen. “Els nens no reconeixen les violències o no ho diuen per por al xantatge i la coerció, si no estan empoderats a dir que no, a dir el que els agrada i demanar ajuda, no ho faran”, explica. “Com vols que s’atreveixin a respondre amb un advocat que els fa preguntes des d’una trona, davant de tothom, sovint amb preguntes que ja tenen la resposta?”, es pregunta Tulleuda, remetent-se a l’experiència viscuda. Gemma Nicolàs apunta que en aquest context, qui protegeix les criatures no és la llei, sinó el temps. És quan els fills es fan grans, amb 15 o 16 anys, que poden expressar si volen continuar veient-se amb el pare i “així les mares deixen d’estar acusades de manipular-los”.
La formadora especialitzada en abusos sexuals infantils Carme Diaby fa anys que adverteix que “hem romantitzat la paraula família”. Des de la seva experiència fent tallers a escoles públiques de Catalunya, afirma que “si inculquem als nens que la família és primordial, que és el més important i que a part de la família no hi ha res més, creem tombes humanes”. Diaby reflexiona sobre expressions quotidianes que perpetren aquest sentit comú com “els draps bruts es renten a casa”, “el que passi dins la teva família ho has d’aguantar”, “és la família que t’ha tocat”.
Treball comunitari i interdisciplinari com a base
Després de passar per llargs i dolorosos processos judicials, moltes mares protectores són conscients que, tot i ser de les poques vies que els ofereix el sistema, la via judicial no resol la violència vicària. Amb la seva experiència al despatx d’Elna Advocades, Nicolàs i Fernández alerten que cal crear recursos preventius i treballar des del pla comunitari. “Quan hi ha un problema tenim el costum de pensar com arreglar-lo amb una llei que castiga, com fem noves lleis perquè el càstig sigui millor, i no pensem que això es podria resoldre des d’altres àmbits”, assenyala Fernández. Laia Rosich explica que s’està treballant per reforçar i engegar iniciatives de sensibilització, prevenció i abordatge, des dels centres de salut fins als centres educatius. Tot i això, reconeix que encara queda molta feina per garantir la perspectiva de gènere en la intervenció amb la infància, tant en els plantejaments i les pràctiques com en les eines de valoració. Un dels grans problemes que assenyala és la manca de formació obligatòria en perspectiva de gènere, des de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) —recentment, el govern l’ha denominat Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA)— fins als estaments judicials.
Des de l’àmbit mèdic, psiquiàtric i social, Fàbregas creu que les professionals han de treballar sobre les necessitats de l’infant i no les pròpies. “A vegades pots tenir dubtes que venen de les teves pors, no les del nen o la nena. A vegades la resposta no és com a tu t’agradaria: la justícia va lenta, falta perspectiva, però no vol dir que com a professional hagis de deixar d’acompanyar aquests nens”, afirma. En aquesta línia, posa esperances en els esforços que s’han començat a fer per abordar els casos de violència de forma interdisciplinària. Des del treball en xarxa, confia que les professionals poden posar en comú les sospites que detecten, un punt de partida imprescindible per l’abordatge de la violència vicària.
