L’actual president de la Generalitat, la més autonomista i espanyolitzadora des de la continuació del franquisme en el règim de la monarquia postfranquista, ha presentat, amb bombo i platerets, el que els diaris, subvencionats abundosament per totes les administracions públiques, del règim en diuen la proposta “sòlida, consensuada i definitiva” de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Això de “sòlida i definitiva” caldrà veure-ho quan passi una mica de temps; de moment, els responsables de medi ambient de la Unió Europea diuen que, abans de parlar dels temes ambientals de la proposta presentada, caldrà que es posin les piles per complir del tot amb les compensacions ambientals pendents de l’anterior ampliació. Primera bufetada!
Dir-n’hi proposta “consensuada” és de traca i mocador. És a dir, ho han consensuat el govern d’Espanya (PSOE), el govern de la Generalitat (PSOE) i AENA (presidida per Maurici Lucena, conegut militant del PSOE). Això sí, han comptat amb el ràpid suport dels alcaldes de Barcelona, Gavà i Viladecans, socialistes of course, així com dels palmeros oficials del règim a Catalunya: partits espanyolistes, patronals, sindicats oficials (CCOO, UGT), mitjans de comunicació extra subvencionats, etcètera. Els partits autonomistes (ERC, Junts) s’ho deuen estar pensant… De moment, pel que fa al món “oficial”, només la CUP i l’alcaldessa del Prat de Llobregat (Comuns) s’hi han oposat amb contundència, mentre el partit de l’alcaldessa esmentada ho ha despatxat, de moment, amb declaracions.
Dir-n’hi proposta “consensuada” és de traca i mocador. Ho han consensuat el govern d’Espanya (PSOE), el govern de la Generalitat (PSOE) i AENA (presidida per Maurici Lucena, conegut militant del PSOE)
Els que sí que han començat a moure’s amb rapidesa són els moviments socials i les entitats contraris a l’ampliació que, de moment, ja han fet una concentració i manifestació el 14 de juny al Prat de Llobregat i han convocat una altra concentració el 28 de juny a la plaça de Sant Jaume. Elena Idoate, en una entrevista a Crític, resumia molt bé la posició dels contraris a l’ampliació. “Per què cal devastar el Delta del Llobregat?” es pregunta. I explica el que suposaria: “és una proposta que només servirà per fer que uns pocs empresaris (turístics i dels serveis relacionats) augmentin els seus beneficis, i portar més turistes a Catalunya. Això incrementarà la pressió turística. I, per tant, agreujarà els efectes negatius en l’accés a l’habitatge i la precarietat laboral del sector. I, a més, hi haurà l’augment d’emissions de Gasos amb Efecte d’Hivernacle (GEH)”. Idoate ens recorda coses importants, per exemple: “El 80% de la població mundial no ha agafat mai un avió … Qui agafa aquest transport de manera molt habitual són una petita minoria. És una mobilitat provocada perquè l’aviació és un sector dopat amb desgravacions fiscals, rescats i regulacions especialment laxes de les seves emissions. Tot això fa que es pugui viatjar a preus per sota del cost real”.
No insistiré més en les raons a favor i en contra de l’ampliació, que ja hem sentit o llegit sovint i que ara ens tornaran a envair (sobretot les que estan a favor). Voldria enfocar-ho des d’un altre punt de vista. Per a justificar-ho, Illa es basa en el fet que només amb l’ampliació, Catalunya podrà “reprendre el lideratge econòmic d’Espanya”, o que “és una condició sine qua non per a la prosperitat econòmica de Catalunya”. És molt interessant el contrapunt d’Elena Idoate: “La darrera ampliació, als anys 2000, va ser la palanca per la reestructuració de l’economia catalana: es passava de la desindustrialització a l’especialització en turisme. En el món totes les economies tenen una especialització productiva. Per transformar la nostra, per fer que empreses vinguin aquí i reindustrialitzar el país, calen grans polítiques industrials”.
El gran inconvenient de la proposta d’Illa és que dona per suposat que el creixement del PIB, el creixement pel creixement, és el veritable model de civilització
El gran inconvenient de la proposta d’Illa és que dona per suposat que el creixement del PIB, el creixement pel creixement, és el veritable model de civilització. Obvia, doncs, les conseqüències d’aquest model: la crisi ecològica, la crisi energètica, les desigualtats socials i la pobresa, les crisis econòmiques recurrents i la continuació de la Gran Depressió, la crisi de la democràcia i dels valors republicans, etcètera. Ja que el creixement té importants limitacions: dificultats a l’hora de mesurar el benestar i el nivell de vida de la població o la seva petjada ecològica; dificultats insalvables per a substituir els combustibles fòssils que amb la seva emissió de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH) agreugen més i més les crisis ecològica i energètica; les limitacions de les capacitats reproductives que permeten l’existència de la vida humana comunitària en societat; etcètera.
Cada vegada hi ha més científics, a escala mundial, que consideren que ni la pobresa, ni les desigualtats, ni els possibles problemes pressupostaris i de deute públic, no se solucionen produint i creixent més el PIB, sinó repartint millor el que es produeix, és a dir la riquesa. I pel que fa a l’atur tampoc es resol amb un creixement del PIB sinó amb una reorganització social profunda del treball. Sembla que avui hi ha un cert consens, no total també cal dir-ho, entre els que pensem que cal un canvi radical en el model de desenvolupament de la societat actual que, en cap cas, pot estar basat en el creixement infinit en un planeta i una vida finits. Cal acabar amb el model de créixer per créixer.
I això requereix un procés, gens fàcil, per intentar passar del model actual al nou model. Per tant, si el creixement té aquestes limitacions i, al mateix temps és el motor principal de la manca de sostenibilitat econòmica, social, ecològica, energètica i democràtica, ens hem d’escapar del creixement pel creixement. No es pot continuar amb una economia insostenible en el futur, fràgil com demostren les seves crisis contínues, i inútil, ja que no satisfà les necessitats fonamentals de molta gent (l’habitatge, per exemple), mentre que ens fa consumir més del compte en coses supèrflues.
Cada vegada hi ha més científics, a escala mundial, que consideren que ni la pobresa, ni les desigualtats, ni els possibles problemes pressupostaris i de deute públic, no se solucionen produint i creixent més el PIB
Davant d’això, va guanyant pes l’alternativa del decreixement, entesa, com explica molt bé Timothée Parrique, com una reducció de la producció i el consum per a reduir les petjades ecològiques, planificada democràticament de forma equitativa i garantint el benestar. La reducció de la producció i el consum és el nucli conceptual del decreixement, el seu principal tret definitori. Els quatre principis (sostenibilitat, democràcia, justícia i benestar) aclareixen encara més la naturalesa d’aquesta reducció.
Això no és possible, però, en el marc del mode de producció capitalista, basat en el creixement infinit dels beneficis i l’acumulació. Per això ens cal el socialisme ecològic, com diu Jason Hickel, o el comunisme decreixentista, en paraules de Kohei Saito.
