A La ciutat interrompuda (2001), el crític literari de La Vanguardia Julià Guillamon explicava “la transformació de Barcelona a través dels textos literaris”, amb un “joc postmodern” que volia relativitzar “el discurs dels creadors de la ciutat –els tècnics i els polítics– i la retòrica dels grans esdeveniments”.
Guillamon exercia també de cronista i desenterrador de mil tresors ocults (qui coi és Lluís Fernández?). Aquell artefacte polifacètic retratava dues dècades en la vida d’una ciutat: la contracultura, el socialisme consolador de Poblenou, la “reconstrucció” i fins a l’apoteosi olímpica, quan molts creadors van anar passant per l’adreçador (o per l’anell).
La reedició ampliada del llibre suma els novel·loides best-sellers –a l’altura de les aberracions del “model Barcelona”– però també alguns textos bombàstics (la “bastardista” Cristina Morales). L’autor conclou amb una imatge, la de l’escriptor desencisat que no participa de la construcció de la ciutat, però hi posa la “massa crítica”, que encara no tinc clar si és realista, optimista o trista.
