Acabo de llegir l’enèsima entrevista a un llibreter pessimista -la qual cosa, si no tingués una llibreria, em faria pensar que potser és que sóc jo qui sóc massa optimista. Un llibreter pessimista és aquell tipus de llibreter que, no falla, no deixa passar quatre preguntes sense dir-li al periodista que si les coses segueixen així, arribarà el dia en què totes les llibreries hauran tancat.
La interviu, com també sol passar, ha començat a córrer per les xarxes com la pólvora; almenys per les meves, que, en sóc conscient, són un mínim reducte de la supra-xarxa gegantina que embolica tot l’univers conegut.
La vintena vegada que m’ha aparegut l’enllaç al TL, venia encapçalat per un comentari de la directora de l’Institut Ramon Llull que deia: “cal que neixin llibreries a cada instant”. “Home, no”, he pensat, “a cada instant potser no”.
Hem embolcallat tant la cultura amb capes i capes de romanticisme que, davant d’una crisi del sector, tots ens duem les mans al cap i exclamem: “tancaran totes les llibreries!”, “ningú ja no llegeix!”
De fa temps em pregunto per què el discurs es torna sempre tan extrem quan es parla de llibreries i de tot el que envolta el fet de llegir. El de “ningú no llegeix” és una mica el mateix discurs que el de “la gent d’ara no ha vist un pollastre viu en sa vida: es pensen que es fabriquen ja filetejats en safates de porexpan”.
Penso sovint en el vell (autèntic) i el nou (prefabricat, hiperproduït) quan penso en llibres i en hàbits de lectura. És un fet que ens costa molt veure el llibre com a un producte fabricat. Hem embolcallat tant la cultura amb capes i capes de romanticisme que, davant d’una crisi del sector, tots ens duem les mans al cap i exclamem: “tancaran totes les llibreries!”, “ningú ja no llegeix!”, i és clar, en la desesperació, només som capaços de trobar solucions desesperades com, per exemple, “que obrin llibreries a cada instant”. I ja sé que és només una manera de parlar aquesta (la directora del IRL deu ser una de les persones que coneix millor el sector), però què em dieu dels pedaços amb què sí que intentem arreglar les coses: premis a dojo, campanyes de promoció de la lectura que no són més que eslògans eteris i macos que no van enlloc però que sí que surten a tots els mitjans i empaperen totes les parets de la ciutat, subvencions d’aquelles que serveixen per aconseguir el cartellet de “llibreria de qualitat” als comerços que facin un mínim d’activitats, que tinguin un mínim de llibres de fons en un mínim d’idiomes diferents… Quantitat, quantitat i quantitat: tanquen TOTES les llibreries, NINGÚ no llegeix i han d’obrir llibreries A CADA moment. És com dir -torno al símil d’abans- que perquè la gent torni a recuperar el gust per menjar pollastre, s’ha de produir més pollastre filetejat, embolicat i refrigerat i obrir supermercats nous cada dia.
Ningú no ha pensat que el problema, i per tant la solució, pugui estar en la seva qualitat més que en la quantitat? Els llibreters pessimistes no ho han fet, això segur que no
Trobo que el de l’alimentació és un bon exemple. Amb més o menys ximpleria, la gent sembla que ara vol recuperar el gust per menjar sa. Les xarxes en van plenes, de perfils dedicats a cuinar fresc, variat, amb garanties; a prendre’t el teu temps per gaudir d’allò que et fiques al cos; a ser exigent amb allò en què et gastes els teus diners; a triar bé, en fi, allò que t’alimenta.
I per als llibres? Ningú no ha pensat que el problema, i per tant la solució, pugui estar en la seva qualitat més que en la quantitat? Els llibreters pessimistes no ho han fet, això segur que no. A l’entrevista que deia abans, l’entrevistat repeteix un altre tòpic: que tot llibre té el seu lector i que per això els best-sellers són els que aguanten les seccions de filosofia i de poesia. Com si un lector de best-sellers no pogués afinar; com si un menjador de pollastre processat no fos capaç d’apreciar un pollastre ben criat. Pensar això és esnobisme.
La clau és la qualitat, cada cop n’estic més convençuda. I a diferència del pollastre, pel que fa a la diferència de preu entre el bo i el dolent, als llibres, que bons i dolents valen el mateix, tothom hi té accés.
