Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Margrit Schiller, exmilitant de la RAF

“La construcció d’Alemanya després de 1945 es va basar en oblidar que el 90% de la població va mirar cap a un altre costat”

L'activista ha reeditat en castellà el seu llibre Una dura batalla por los recuerdos (el primer llibre de la col·lecció impulsada pel Col·lectiu Bauma i Azadi Jin) / Azozomox

Margrit Schiller va pertànyer a la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF, de l’alemany Rote Armee Fraktion) creada el 1970 a la República Federal Alemanya (RFA). Aquesta era una guerrilla urbana que tenia per objectiu lluitar contra el capitalisme i l’imperialisme. Margrit va entrar a la RAF el 1971, però va ser detinguda al cap de poc temps i sentenciada a vint-i-set mesos de presó. Quan el 1973 va ser alliberada, va tractar de reorganitzar el grup juntament amb altres companyes. El 1974 va tornar a ser arrestada i condemnada a cinc anys més de privació de llibertat. Més tard, el 1985, va decidir exiliar-se a Cuba, on va romandre vuit anys abans d’aterrar a l’Uruguai (1993), on va viure durant deu anys. Avui dia, viu a Berlín i ha reeditat en castellà el seu llibre Una dura batalla por los recuerdos (el primer llibre de la col·lecció impulsada pel Col·lectiu Bauma i Azadi Jin), on explica les seves experiències durant els anys cinquanta, seixanta i setanta a Alemanya fins a arribar a la seva trobada amb la RAF; així com la seva estada a presó, l’experiència en un angle mort i la participació en diverses vagues de fam.


La primera generació de la RAF es caracteritza per un rebuig absolut a la generació dels seus pares i la seva col·laboració amb el nazisme. Però a l’Estat espanyol sempre es mira a Alemanya com a exemple a seguir en la lluita contra el feixisme. Què té això de cert i quins són els mites?

Jo vaig néixer el 1948, els meus pares no eren membres d’organitzacions nazis, però van viure aquesta època sense pensar diferent i eren part d’això. En acabar la guerra, el 1945, es van quedar sense cap perspectiva de futur. Després d’aquesta data no volien parlar mai sobre la seva experiència, tot i que el meu pare havia estat soldat i havia estat a Stalingrad. La resposta a les meves preguntes sempre era: “No sabíem res, no vam veure res”. Això no succeïa només en la meva família, era així també a l’escola; la gran majoria a Alemanya era així. Ni un sol jutge va ser acusat per la seva cooperació amb el nazisme, molt pocs responsables van ser acusats. Els judicis de Nuremberg van ser un símbol, però només això. El problema és que la construcció d’Alemanya després de 1945 es va basar a oblidar que el 90% de la població va mirar cap a un altre costat o es va beneficiar dels assassinats i les expropiacions a les jueves durant el nazisme. Els plans de reconstrucció s’havien realitzat als EUA abans d’acabar la guerra, i després del 1945 es va usar als antics funcionaris nazis per portar-los a terme. En els últims vint anys van sortir informes oficials que confirmen que els llocs de responsabilitat essencials van seguir sent per als vells nazis, que van morir als seixanta i setanta. Això va fer que la meva generació, a finals dels seixanta, basés la seva lluita en contra de la continuïtat del feixisme. Però vam ser un percentatge molt reduït de gent. La majoria de la societat seguia pensant de la mateixa manera. I segueix havent-hi una continuïtat feixista que en els últims anys es fa més visible amb els crims de l’NSU o els assassinats a Hanau, entre d’altres. Això es negava abans.


També descrius al llibre el xoc amb els valors que els teus pares van intentar imposar sobre tu i el que tu volies: diferent forma de veure el món i les ganes de viure la vida a la teva manera. És propi d’un moment històric concret?

“En aquell moment, si volies lluitar contra el feixisme, era essencial trencar amb els teus pares”

Això està molt lligat a tot el que acabo d’explicar ara mateix. En aquell moment, si volies lluitar contra el feixisme, era essencial trencar amb els teus pares. Com he dit, la majoria de població tenia la mateixa manera de pensar, autoritària i jeràrquica que abans de 1945. Però des de molt petita jo vaig veure que això no era el que volia. Això em va provocar contradiccions molt violentes, però també era una societat molt violenta que fins a cert punt segueix sent violenta, però per mitjà d’altres canals. En el llibre descric com el meu pare intentava aturar-me sexualment; i encara que ell no abusava de mi, em va posar en una presó pels seus desitjos sexuals. Quan em vaig adonar, vaig decidir sortir-ne. Em van marcar violentament, vaig marxar i vaig marcar violentament el contrari. En això també va jugar un paper clau la guerra a Vietnam i la necessitat d’aturar-la com fos. Avui dia Alemanya és una cosa diferent. Segueix existint molta violència física, però també hi ha la violència psíquica. Aquesta és molt més difícil descobrir-la i veure com et pots alliberar d’això. Avui dia, els enfrontaments són més difusos i les contradiccions menys clares. Això provoca que sigui difícil orientar-se. Els pares amb els fills construeixen una altra relació. De vegades els fills busquen l’amistat amb els pares, perquè els pares tracten potser de donar llibertat.


Què va significar la clandestinitat per a tu pel que fa als teus pares?

La clandestinitat no va tenir res a veure amb els meus pares. Era una necessitat del moment perquè estava clar que jo era buscada per la policia. La meva pregunta era: permeto que em detinguin i entro a la presó; o faig un pas més, vaig a la clandestinitat i intento lluitar? Això és el que va fer que el pas fos tan ràpid. I jo sabia que en la meva recerca havien de participar els pares i col·laborar amb la policia. La identificació d’ells amb l’estat era tan forta que anaven a tractar de fer el possible perquè em trobaren, perquè el que jo vaig fer era impensable per a ells.

“Una cosa que era nova per al context històric era que a la RAF la meitat dels seus components eren dones. Això expressa certa equitat”. |Azozomox

 

Entrant més a fons a la RAF, com era la presa de decisions dins de l’organització? Creus que és possible crear espais de suport i cures en aquests contextos?

Els fundadors de la RAF tenien al darrere llargues lluites i coneixements del que volien aconseguir. No era gent que començava de zero. Una cosa que era nova per al context històric era que a la RAF la meitat dels seus components eren dones. Això expressa certa equitat. Pel que fa als espais per parlar d’emocions; és una pregunta que es fa sovint, però hem de veure com van passar les coses i en quin moment històric. En aquell temps es parlava dels sentiments, però potser només a la família, potser. A fora no. El grup que va fundar la guerrilla era gent que tenia amistat entre si, es coneixien des de feia més temps. Però després els processos d’entrada van passar a ser molt curts. Per exemple, jo no vaig estar ni quatre setmanes. Hi havia una enorme repressió en aquest moment; tot l’estat, policia i mitjans de comunicació en contra d’un grup d’unes deu o vint persones que sabíem les possibilitats que hi havien de ser empresonades o assassinades. Els intents de mobilitzar totes les forces disponibles per a un atac no donaven espai per parlar sobre sentiments i pors. Encara que si intentarem entendre a les altres persones que estaven amb nosaltres. Doncs, necessites tenir confiança per poder lluitar. També era important per evitar infiltrats, i això ho vam fer. Vam poder evitar que la policia i l’estat s’infiltraren. Però no parlàvem de dolors. El fet de concentrar-te en entendre l’altra persona no per força vol dir donar espai per parlar de les teves emocions. Perquè això passi necessites un altre espai i altres continuïtats. La presó era una altra cosa. Estàvem, en principi, a soles i en una presó diferent cadascuna. La comunicació entre nosaltres era molt reduïda. No obstant això, hi va haver l’intent de continuar sent subjecte polític i tractar de sobreviure. És molt difícil arribar a entendre com se sent l’altra persona en aquest context. L’única cosa que tens és la imaginació, una carta o el que t’arribava de l’advocat. I pots equivocar-te. En el meu cas, jo sé que quan escric un missatge es rep d’una forma i quan parlo d’una altra, perquè hi ha la comunicació no verbal. No obstant això, després d’anys en aïllament, l’estat ens va agrupar en dues o tres presons amb grups petits d’unes quatre preses. Allà hi va haver altres possibilitats, més convivència. Aquests grups segueixen mantenint vincles més estrets fins avui perquè van tenir la mateixa experiència juntes.


En el llibre també comptes la teva experiència a la presó i com et va afectar l’aïllament. Segueixes patint les conseqüències pel temps viscut en aïllament?

“Durant l’aïllament total vaig estar lluitant diàriament contra la bogeria, cada matí em despertava i no sabia si sobreviuria sense tornar-me boja”

Jo vaig viure un any i mig a l’aïllament més fort que existeix, en un angle mort de la presó. Aquesta experiència puc descriure-la clarament. Durant l’aïllament total vaig estar lluitant cada dia contra la bogeria, cada matí em despertava i no sabia si sobreviuria sense tornar-me boja. Quan vaig sortir no podia articular una frase completa, i es va demorar força temps fins que vaig poder parlar realment de nou. És molt difícil veure les conseqüències de tal cosa a llarg termini, però et puc dir que sempre tinc malsons. Em vaig adonar que era una cosa comuna entre nosaltres quan estava a l’Uruguai. Parlant amb una amiga, que era ex-presa i en aquell moment tenia un fill desaparegut, em va explicar que tenia malsons. Totes tenim malsons, vivim amb això. Però, és clar, no és només l’aïllament, no només és la presó. També són els morts, les ruptures, tantes ruptures, tants enfrontaments…


La segona generació de la RAF va basar la seva lluita a reclamar la llibertat de les preses. Quina és la teva opinió sobre aquest canvi d’objectius?

Això de dir primera o segona generació és un conte dels mitjans de comunicació perquè hi va haver gent que va estar des de l’inici tot i no ser fundadora, com jo. Altres persones van passar per la presó i en sortir es van ajuntar de nou. El que està clar és que hi va haver un grup en el qual es trobaven els fundadors, que van ser empresonats molt d’hora, l’any 1972. Després va haver-hi períodes on de nou es van poder ajuntar per un temps reduït grups per seguir. Però aquests no tenien l’experiència política dels fundadors, la seva participació en debats i discussions. El 1973, quan intentem fer un grup amb l’objectiu d’alliberar les preses, ens faltava experiència. I no només era un problema tècnic. Ens faltava en tot. No podíem continuar l’enfrontament que el grup dels fundadors mantenia amb l’estat. Tampoc volíem començar de zero i no volíem deixar que l’Estat acabés amb les preses. Això va fer que els nostres esforços se centressin a alliberar-les.


Dins de la presó es van realitzar diverses vagues de fam per millorar les condicions de les preses polítiques de la RAF. Quin significat van tenir per a tu?

M’agradaria reformular una mica aquesta pregunta per la recent vaga de fam de Dimitris Koufontinas a Grècia. La vaga de fam és la mesura de defensar-te quan no hi ha una altra possibilitat. Pot ser un atac polític al mateix temps, però lluites amb l’últim que et queda, el teu cos. Existeix, en tots els llocs del món, gent que no veu una altra possibilitat dins i fora de la presó. No pots mai prendre aquest dret a algú, perquè és l’últim que té una persona i en ell sempre hi ha la possibilitat de morir-se. Pel que fa a la meva experiència personal, vaig passar per moltes i van ser diferents. Va haver-hi vagues de fam on em sentia insegura, sobretot a la primera on no sabia què i com era. Després vaig fer vagues de fam on em sentia bé amb el col·lectiu i vaig poder aguantar fins al final. En algunes ocasions no vaig sentir la força personal necessària per continuar. Sobretot, quan em sentia absolutament sola, no podia comunicar-me amb les altres, ni imaginar-les.


En aquest llibre no parles sobre l’exili, però també has publicat Exili, exili i desexilio on expliques la teva experiència a l’Uruguai i a Cuba. Podries introduir aquest episodi de la teva vida?

“Quan vaig tornar vaig veure que aquí la gent no sentia gens d’interès per l’experiència a l’exili”

Vaig escriure aquests llibres per la necessitat de trobar una forma de diàleg. Quan estava a Cuba no podia parlar de la meva experiència abans i durant la presó, però ho necessitava; quan vaig tornar, vaig veure que aquí la gent no sentia gens d’interès per l’experiència a l’exili. No obstant això, tot i que aquesta és una lluita molt dura per preservar la teva identitat, el teu orgull i la teva dignitat, no crec que sigui una experiència menys profunda que la presó. Em va sorprendre que aquí no hi havia interès, tot i que aquí hi ha molta gent exiliada de tot el món. Això va fer que em comencés a desesperar amb les persones que m’envoltaven. No em va quedar una altra possibilitat que escriure un llibre sobre el meu exili per alliberar-me d’aquesta enorme pressió. És una experiència que es treballa molt poc, però cal fer-ho per entendre amb qui vivim i compartim. Històricament, gran part del món, també les societats europees, està revolta per l’exili, sigui qui sigui i vingui d’on vingui.


Avui dia, després d’aquesta experiència has continuat amb l’activitat política?

Sí, la cosa és que els primers tres anys quan vaig venir cap aquí amb fills, que tenien 14 anys i no sabien alemany, em vaig centrar bàsicament en i per a ells. Va ser quan els meus fills es van acomiadar de mi que vaig començar a centrar-me en com em sentia jo aquí i el que podria fer. Però, quan anava a un lloc, la gent em coneixia i em preguntava si hi havia llegit els seus llibres o havia escoltat les seves discussions. No ho havia fet, i reaccionaven pensant que m’havia despolititzat. No obstant això, jo havia estat en un altre món i aquest altre món no els interessava. L’únic que valia era el d’aquí. Per això vaig començar a escriure el meu segon llibre, i vaig intentar escriure’l per crear un diàleg sobre la meva experiència. Quan vaig acabar el llibre vaig decidir tornar a començar de nou en l’activisme polític, però vaig decidir fer-ho amb gent que no fos alemanya. Em vaig començar a ajuntar amb refugiades i migrants; i en els últims deu anys la meva relació bàsica és aquesta, sobretot amb dones, em sento molt més a casa amb elles. Després d’un temps, he començat a desenvolupar relacions amb alemanyes, però en principi aquestes relacions funcionen si hi ha altres vincles. Per exemple, part de les millors amigues que tinc avui vivien a casa meva a Montevideo.

 

*Article publicat originalment a Pikara Magazine.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU