Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La cosa petarà

L'autora, tècnica municipal en l'àmbit dels serveis socials, lamenta que les administracions no tinguin cap pla immediat per frenar les violències del capitalisme, ni dissenyin polítiques que garanteixin la vida material i el dret a l’habitatge, i l'única resposta a la creixent vulnerabilitat sigui derivar-les a uns serveis d'atenció esgotats i desbordats. Alhora, proposa una aliança "entre professionals de l’àmbit social, que reben l’impacte del dolor i la injustícia, i els moviments socials, els sindicats de barri, capaços d’afrontar col·lectivament la batalla per la vida i enfortir la comunitat"

/ Borja Lozano

La cosa petarà. És una frase recurrent que pronunciem les persones que treballem en l’àmbit dels serveis socials i comunitaris, també les persones que formem part de l’activisme de poble, de barri, relacionat amb el dret a l’habitatge, les xarxes veïnals… que posen el cos i els esforços col·lectius.

D’una banda, des de l’àmbit de l’atenció social professional i dels serveis públics –parlo de l’entorn que conec–, hi ha el cansament de no haver parat de treballar ni un moment, des de les UCI socials de les quals parlava Montse Santolino. Unes UCI socials sense respiradors ni oxigen. Atenent l’ofec de la precarització, l’aïllament, la infància i adolescència fragilitzada, la gent gran, les múltiples violències, la fam, la situació de persones sense sostre, el risc de desnonament… només amb tiretes i sèrum.

Aquesta realitat està impactant fortament damunt de professionals de l’àmbit social; dels serveis socials, de l’àmbit socioeducatiu, comunitari. Unes professionals també esgotades, que no veuen ni veuran la baixada de casos (com sí que passa als hospitals), sinó tot al contrari, només fan que créixer. Fa por el que vindrà, se sent dir. Personal que no ha estat considerat mai, durant aquesta crisi, personal essencial.

La competència de ser tramitadors i gestors de rendes condicionades posa als serveis en el lloc pervers de ser on aconseguir els recursos quan aquests desapareixen, quan tota la resta falla i s’acaba

I és que, més enllà de la qualitat dels serveis socials, la seva proximitat o no, la seva més o menys mirada compromesa, la seva accessibilitat, són serveis sovint vistos injustament com a part del problema, quan en realitat, estructuralment i institucionalment, ho tenen molt difícil per ser part de la solució. Tenen la missió impossible de donar solució, principalment, a dues de les necessitats bàsiques, renda (i per tant, alimentació, subministraments…) i habitatge sense cap recurs. Una responsabilitat que hauria de recaure i marcar les línies estratègiques de la política central del país, dos drets bàsics, i en canvi, recau en uns serveis de gestió i desplegament local.

Pel que fa a la renda, la competència de ser tramitadors i gestors de rendes condicionades (Renda Garantida Ciutadana, suport per sol·licitar l’IMV… ineficaces i parcials), posa als serveis en el lloc pervers de ser on aconseguir els recursos quan aquests desapareixen, quan tota la resta falla i s’acaba; feina, prestacions d’atur, subsidi… I el marge d’acció d’aquests serveis acostuma a ser limitat (sol·licitar noves prestacions o ajuts d’urgència social puntual, derivar a vals d’aliments, “acreditar” la pobresa fent informes…). Un lloc límit, on cap persona vol ser, i que està retornant l’orientació dels serveis cap a la necessitat bàsica i l’assistencialisme primari.

Com se sostindrà l’absència definitiva d’habitatge de milers de famílies? El parc públic a Catalunya és de l’1% enfront del 15% de mitjana europea

L’opció de la inserció al mercat de treball és cada cop més difícil i, al mateix temps, el treball assalariat tampoc és garantia de sortida del cercle de la pobresa, per la precarització i pel fet que, el factor que avui empobreix, no és (tenir o no tenir) feina sinó sostenir l’habitatge.

Una Renda Bàsica Universal i Incondicional pot frenar la caiguda en picat, i pot transformar d’arrel la tasca d’acompanyament dels serveis socials, això com la relació de les persones amb el treball assalariat com a única font d’obtenció de rendes (la més gran coacció del capitalisme).

El que empobreix és l’habitatge: la dificultat de l’accés i el seu manteniment. En els últims mesos, dos decrets promulgats pel govern espanyol, emparen l’ajornament dels desnonaments com a mesura transitòria COVID-19, però la moratòria finalitzarà el 9 d’agost.

Mentre unes àrees de l’administració no fan polítiques que garanteixin la vida material (RBU) ni el dret a l’habitatge altres han de restablir les conseqüències, sense tenir les respostes.

Les administracions públiques no disposen d’habitatges (ja sigui de mesa d’emergència, de lloguer social, pisos d’inclusió, de parc públic…) per acollir el gran volum de famílies en risc de perdre casa seva. Ara ja no n’hi ha de disponibles. Els habitatges de mesa d’emergència previstos per situacions de risc amb menors estan plens i amb mesos d’espera en les assignacions. Els ajuntaments estan pagant habitacions d’hotel, pensions, apartaments, per allotjar famílies ja ara… Com se sostindrà l’absència definitiva d’habitatge de milers de famílies? El parc públic a Catalunya és de l’1% enfront del 15% de mitjana europea.

Alhora, pel que fa a l’habitatge de lloguer del mercat privat, hi ha persones que no poden accedir al mercat normalitzat pel desorbitat preu del lloguer, o per no poder afrontar les costes d’entrada. D’altres no hi accedeixen senzillament perquè no hi ha oferta. I altres no hi accedeixen per racisme immobiliari. O per la confluència de diversos factors.

Algunes famílies, en aquesta situació, amb recursos o sense recursos per poder assumir lloguers, han optat per l’ocupació d’habitatges de grans tenidors. No com una opció enginyosa, aprofitada, o com un “esport” (com un regidor de Salt ha arribat a anomenar en un ple municipal) sinó com una necessitat de sostre bàsica. Sigui com sigui, són persones i famílies amb risc de perdre l’habitatge i sense possibilitats d’accés al mercat normalitzat.

Realment les administracions públiques no tenen cap instrument per frenar aquesta extracció i aquesta expulsió? Per recuperar el rescat, els habitatges, treure un dret bàsic del mercat?

El resultat de la crisi de 2008 és aquest: grans tenidors (banca, fons d’inversió) han usurpat dels territoris els habitatges, han desposseït els territoris i els seus veïns de la tinença de les seves cases. Fons d’inversió com Gramina Homes, Divarian, Cerberus… són els nous propietaris del teixit urbà que expulsen veïnes. Aquests habitatges s’han pagat sobradament amb el rescat públic i pertanyen a bancs que obtenen els tres primers mesos de 2021, beneficis de milions d’euros (Banc Sabadell, 73 milions; BBVA, 1.200 milions.) Realment, les administracions públiques no tenen cap instrument per frenar aquesta extracció i aquesta expulsió, per recuperar el rescat, els habitatges, per retirar un dret bàsic del mercat?

No hi ha cap pla immediat per frenar aquesta violència del capitalisme, ni per donar resposta a persones que queden sense recursos o sense habitatge. I aniran a Serveis Socials, amb professionals esgotats, i sense cap eina que no sigui ja revoltar-se.

Les persones no es volatilitzen. Quan estan en risc van als serveis socials, i amb aquests desbordats, les xarxes de suport veïnals, i els moviments socials locals, de barri esdevenen les respostes

Mentre unes àrees de l’administració no fan polítiques que garanteixin la vida material (RBU) ni el dret a l’habitatge (forçar grans tenidors a fer lloguer social, ampliació del parc públic mitjançant expropiació, sancions als tenidors que no compleixen la funció social de l’habitatge…), altres han de restablir les conseqüències, sense tenir les respostes. Només informes de vulnerabilitat per intentar suspendre desnonaments, allotjaments temporals d’urgència i tramitar ajuts.

Les persones no es volatilitzen. Quan estan en risc van als serveis socials i, amb aquests desbordats, les xarxes de suport veïnals i els moviments socials locals de barri esdevenen les respostes.

Cal una aliança entre professionals de l’àmbit social, que reben l’impacte del dolor i la injustícia, i els moviments socials, els sindicats de barri, capaços d’afrontar col·lectivament la batalla per la vida i enfortir la comunitat.

D’altra manera, la cosa petarà. Ja ho està fent.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU