Gelsenkirchen és una ciutat obrera i un bastió històric socialdemòcrata, situat a l’estat alemany de Renània del Nord-Westfàlia. La llista ultradretana d’Alternativa per Alemanya (Alternative für Deutschland o AfD) va ser la més votada en les eleccions federals anticipades del 23 de febrer. És la primera vegada que AfD, la força predominant des de fa anys a l’Alemanya oriental (situada en el bloc prosoviètic abans de la reunificació de 1990), s’erigeix en el partit amb més suport en un districte electoral de la part occidental del país. L’extrema dreta alemanya, la facció més radical de la qual defensa posicions nacionalistes ètniques properes al neonazisme, ha trencat l’antiga frontera de les dues Alemanyes i envia un senyal a la resta de partits i al sistema polític de la república federal.
“Des de fa temps s’està veient, perquè hi ha moltes zones de l’Oest on AfD està guanyant molts adeptes. Això de Gelsenkirchen, jo m’ho explico perquè és una ciutat amb molts problemes, està al cor de la conca del Ruhr i la regió porta anys, dècades de fet, en plena reconversió industrial”, explica Angelica Jiménez Romo, assessora i coordinadora de relacions internacionals del sindicat industrial IG Metall. “Algunes regions han aconseguit reconvertir-se i oferir activitats econòmiques alternatives al carbó o l’acer, però altres ciutats a la conca del Ruhr realment continuen sent una mena de ruïnes del passat, on no hi ha una perspectiva clara de futur”, afirma aquesta dirigent sindical.
L’antiga ciutat minera de Gelsenkirchen no és l’únic districte electoral occidental on AfD va ser primera força el 23 de febrer. A Kaiserslautern, la formació extremista també va guanyar l’anomenat “segon vot” –segons la mecànica electoral alemanya, s’emet un primer vot destinat a una candidatura directa i un segon per una llista regional. L’anàlisi de les dades electorals mostren un patró: on hi ha més indústria tradicional (automotriu, química, de l’acer…), més creix AfD entre la franja de vot obrer tradicional. “Com més gran és la proporció d’empleats al sector manufacturer, major és el percentatge de vots d’AfD i majors el seu creixement respecte a les eleccions del 2021”, conclouen els politòlegs Julius Kölzer i Angsar Hudde en un article recent.
El club dels ‘Volkspartei’
La ultradreta va ser amb diferència el partit més votat per les persones treballadores d’aquesta indústria tradicional. Va rebre un 38 % dels vots d’eixe sector de la població, davant del 22 % de la unió conservadora CDU-CSU i del 12 % del socialdemòcrata SPD. Això suposa un creixement de 21 punts d’AfD entre la població treballadora respecte a les eleccions federals de fa tres anys. Des del 2017, l’avanç ha estat meteòric. La ultradreta està conquistant el vot obrer en detriment dels dos grans partits tradicionals del país, també anomenats Volkspartei en alemany.
La paraula Volkspartei –o “partit popular”– s’utilitza per denominar formacions polítiques que poden mobilitzar vot entre tots els sectors de la població, independentment de la classe, els ingressos, l’edat, l’origen o el gènere. AfD va rebre més de deu milions de sufragis el 23 de febrer. Amb més del 20 % del vot popular total, va ser amb molta diferència la segona força per davant de socialdemòcrates, verds i el postcomunista Die Linke. Només va quedar per darrere de la democràcia cristiana conservadora per una diferència d’uns dos milions de vots. Així, es podria dir que AfD ja és un volkspartei a Alemanya.
Els resultats de Gelsenkirchen, una ciutat desindustrialitzada de fa dècades amb pobresa i exclusió estructurals, podrien portar-nos a concloure precipitadament que la ultradreta alemanya creix gràcies a l’atur i a la precarització de les condicions laborals. Seria una explicació massa fàcil, segons algunes veus expertes. “Hi ha un nombre especialment elevat de votants d’AfD entre persones aturades, així com entre persones amb ingressos més baixos. Però és massa simplista dir que està calant especialment o només en eixos grups”, apunta Andreas Hövermann, analista de l’Institut Ciències Socials Econòmiques, adscrit a la Fundació Hans Böckler, propera als sindicats majoritaris d’Alemanya. Segons la seva observació, el partit creix amb especial força entre persones amb ingressos més alts, “per la qual cosa, veiem que AfD està calant també entre aquests grups, que presumiblement tenen por al descens social i a la pèrdua d’estatus arran de l’alta inflació”, detalla.
Tot i patir una situació de recessió econòmica des de fa dos anys, Alemanya encara té un percentatge oficial d’atur baix (6 %) en comparació al seu entorn europeu. Amb un estat del benestar que encara resisteix i una gran capacitat sindical en la negociació dels convenis col·lectius en sectors estratègics com ara la gran indústria, el funcionariat o les treballadores públiques. Així, la primera economia europea ha anat capejant les conseqüències d’eixa recessió. El problema són les perspectives: grans empreses alemanyes com BMW, Bosch o Volkswagen tenen plans per retallar milers de llocs de treball. El model productiu alemany, molt dependent d’un gas barat rus que ja no arriba i d’unes exportacions amenaçades per la guerra dels aranzels anunciada per Donald Trump als quatre vents, es troba en una crisi estructural inèdita des de la Segona Guerra Mundial i de conseqüències imprevisibles.
L’anàlisi del periodista econòmic Wolgang Münchau, autor del llibre Kaput. El fin del milagro alemán (Plataforma Editorial, 2025) és demolidor: “Fa temps que Alemanya va perdre la seua posició d’avantatge i lideratge’. Considera que el que ha passat amb el gas rus és només un exemple i que, per exemple, la majoria de les peces d’un automòbil alemany ja no es fabriquen a Alemanya. “El que es feia Alemanya és acoblar-les gràcies al gas rus barat, refinar-les i posar-hi el segell de Made in Germany. Eixe ha sigut el seu model de negoci, però ja no té energia barata i la Xina ho està fent molt bé. El segment de mercat que té Alemanya és cada vegada menor”, exposa Münchau.
La “nova qüestió social”
“Estem veient les conseqüències de la crisi econòmica estructural al cor de la indústria, en empreses que van personificar el capitalisme social alemany com Volkswagen, Thyssenkrupp, Bosch o Siemens –remarca Klaus Dörre, professor de la Universitat de Jena, especialitzat en Sociologia del Treball, l’Economia i la Indústria–. Totes estan retallant llocs de treball i això té a veure amb el canvi energètic, amb el trànsit cap a la electromobilitat, etcètera. Tot això està provocant que la gent busque una forma de protesta i la trobe amb AfD”. Dörre fa dècades que estudia el vot de la classe treballadora alemanya. La seua tesi resumeix els principals motius del seu gir reaccionari de la següent manera: crisi econòmica estructural, por de perdre ingressos i estatus social, xenofòbia prèvia a l’actual recessió, i infiltració de quadres propers a AfD en les estructures sindicals i els comités d’empresa.
Segons Björn Höcke, líder del partit a Turíngia i del sector més radical, la lluita de classes ja no s’ha d’entendre “de baix cap a dalt” sinó “entre dins i fora”, és a dir, entre població autòctona i migrada
El partit ultradretà ofereix, de fet, una redefinició de la lluita de classes amb la teoria del que ha anomenat “nova qüestió social alemanya”. Així denomina Björn Höcke, el líder de l’ala més radical d’AfD i del partit a l’estat de Turíngia, la relectura en clau nacionalista dels conflictes materials: segons Höcke, la batalla de la classe treballadora ja no és “de baix cap a dalt”, sinó entre “dins i fora” (és a dir, la mà d’obra “autòctona” i la vinguda de fora). Així, la ultradreta imposa la qüestió nacional i identitària per sobre de la dialèctica de classe i la redistribució de la riquesa.
“La dreta radical ha aconseguit establir un patró d’anàlisi de la societat alemanya que permet reinterpretar els conflictes entre rics i pobres, com a conflictes entre els de dins i els de fora. Això significa, com va dir Höcke, que la nova qüestió social del segle XXI ja no és entre dalt i a baix o entre generacions, sinó entre els qui acudeixen al nostre país simplement perquè volen una vida millor, i els que tenen un dret legítim a la riquesa nacional”, assenyala Dörre.
Un partit obrer?
Aquesta narrativa ha anat penetrant a poc a poc entre sectors de la classe assalariada que perceben AfD com una alternativa als partits tradicionals. Un repàs a l’oferta de política econòmica de la ultradreta alemanya deixa pocs dubtes sobre el fet que AfD no és un partit laborista o obrer, sinó una formació nacionalista i neoliberal, contrària als interessos de la classe treballadora.
“Per posar només alguns exemples: AfD va votar en contra de l’augment del salari mínim, en contra de l’ampliació del dret de vaga i rebutja rotundament els plans d’una llei de negociació col·lectiva a escala federal”, detalla Andreas Hövermann, membre de l’Institut Ciències Socials Econòmiques (WSI). “Ells sempre parlen que cal descarregar d’impostos la classe treballadora, però en realitat, al seu programa, si ho calculem bé, es nota que els qui més serien alleujats de la càrrega impositiva serien les classes altes, els que més diners guanyen”, hi afegeix Angelica Jiménez, del sindicat IG Metall.
Els resultats d’AfD són un advertiment per a la resta de partits alemanys i per a Europa. Si el pròxim govern federal, que molt probablement estarà liderat pel conservador Friedrich Merz, no aconsegueix reformar el model econòmic del país, recuperar un cert creixement i retornar la confiança a la ciutadania, els fonaments ja estan posats perquè continue creixent la força més radical de la família ultradretana europea. Si el procés de desindustrialització de Gelsenkirchen s’expandeix per altres punts d’Alemanya, AfD amenaça de continuar creixent en les enquestes i acostar-se al llindar electoral del 30 %.
Costa imaginar com es podria mantindre aleshores el lloat cordó sanitari alemany davant la ultradreta, un cordó sanitari que, de fet, ja comença a mostrar escletxes. La sensació que es palpa entre partits tradicionals i organitzacions d’esquerres és de vertigen. Alemanya sembla estar disputant l’última bola d’una partida decisiva per evitar que la ultradreta, en part hereva del nazisme, arribe al poder.
