Cadascú s’orienta en els seus hàbitats com pot. A migdia, el sol ens marca el sud, i consensuava l’hora de dinar per a la gent del camp abans dels rellotges; l’escorça de la cara nord dels arbres sempre està més verda per la humitat i els líquens; els masos tenen gairebé tots la porta principal de mirada austral… Les parades de planters i els sacs de pataques per a sembra als mercats ens preparen per a la primavera als pobles. Però a mi, qui realment m’assenyala que arriba la Pasqua són els espàrrecs, també els “conillets” —colitxos que diuen els catalans— i els porros de vinya. Però, ai! Ningú em fa pixar com els olorosos, sucosos i espigats espàrrecs! Amb quantes romegueres m’hauré enganxat? I amb els conillets? Quants cards m’han deixat el record per no fer el cas que toca? Hi ha associacions curioses i aquesta dels colitxos i porros amb els cards n’és una d’elles, què hi deuen treure els cards? Perquè la verdura i els porros està clar que obtenen protecció. Quantes vegades m’hauré hagut de desfer del cabell els embolics amb les rames baixes de les oliveres i garrofers? Quina ràbia em fan, però no sé com, quan arriba aquest temps ja em tornen a tindre allí, quina memòria la meua.
La veritat és que “m’enceguera”! L’olor d’eixe pixum… Això no es paga amb diners, i eixe color! Tinc un amic que quan era poeta hagués pogut fer els més fètids poemes amb això; però, clar, el pobre és urbanita i de peus poc destres a sobre… Al camp és així com ens situem però, i en la vida, i en els nostres models de feina, en qui ens fixem? La tria de bons models no ens assegura l’èxit, però sí que ens poden donar referències i ens poden mostrar els senyals en què ens podem fixar per trobar el camí que ens toca, el que ens omplirà. Ara, en el món de la cuina hi ha molts estels a seguir, molts camins plens de llumetes que criden poderosament l’atenció, però estan plens de paranys, només ens ensenyen la part de l’èxit. No sabrem mai a quanta vida han renunciat per a trobar el reconeixement. No sabrem mai per damunt de quants caps han hagut d’escalar ni quantes dignitats aixafar. No seran tots… tanmateix, què poquets se’n salven…
Militants de la cuina entesa com a eina transformadora, com a bandera de cada territori, amb les peculiaritats que el temps ens ha deixat a cada casa, amb el sentit comú que ens interroga sobre què és el que mengem i en què gastem els diners les famílies per a omplir els rebosts
Aquest dilluns vinent, a l’Ametlla de Mar rebran la primavera amb l’entrega dels “cargolets” dels km 0 de Catalunya. S’aplegaran 50 restaurants que tenen com a ideologia el producte local i la proximitat, breguen perquè siga norma el que hauria de ser llei i massa vegades no és més que moda. Travessant deserts i tempestes, enguany es tornen a ajuntar per a celebrar-se: Kilòmetre 0, slow food, proximitat, bo, net i just… raonable, oi? Són restaurants on es menja bé, temples gormands però, a més a més, són militants de la cuina entesa com a eina transformadora, com a bandera de cada territori, amb les peculiaritats que el temps ens ha deixat a cada casa, amb el sentit comú que ens interroga sobre què és el que mengem i en què gastem els diners les famílies per a omplir els rebosts. Molt de sentit comú, clar, però també una visió clara i pròpia de com fer les coses, de com comportar-se en el món i en un negoci de restauració: ètica i rendibilitat econòmica i social.
Som conscients de com de poderosos som els consumidors? Sabem que tenim una arma a les mans cada vegada que anem a comprar? I quan fem un extra i anem de restaurant? Sabem que la nostra elecció alimentària pot ser realment una caixa de resistència per als nostres productors i per a la nostra terra? No he vist encara cap cadena d’eixes de missatges que diga quelcom així: Saps que cada vegada que omplis el teu carro de la compra en una gran superfície fas que es produïsca una nova solsida en una paret de pedra d’un bancal?, aquell que un dia va ser el mitjà de vida d’una família i ara el que li queda és ser el “parador” on, amb sort, vindrà una parella de jubilats anglesos a passar els darrers dies de la seua vida de cara al sol? Saps, a més a més, que no aprendran en els vint anys que estaran ací ni una paraula de la teua estimada llengua? Perdó, sí. Alguna, sí: sangria, paella, collons… Perquè, a més a més, va tot junt: territori, habitants, diversitat, patrimoni, cultura, estima, consciència…
Tots els meus respectes per a la gent que ens tria per passar ací el final de la seua vida, respecte i agraïment perquè realment el que fan és vindre a omplir els buits que el jovent d’ací deixa en anar-se’n a Anglaterra, a França o a Alemanya, a aprendre anglés, francés o alemany i plorar així en totes eixes llengües. A enyorar el sol que ja no té allà on viu, la seua cultura que podrà reviure –potser– quinze dies a l’any i el menjar tan ple de sabors, aromes i contrastos que hi havia a casa seua abans que ens convertírem en una sucursal més del més ranci Benidorm o la més casposa Andalusia. Que quede clar que açò no té res a veure amb visions xenòfobes ni racistes, tampoc no es tracta de generalitzar. Però, si almenys sabem què és el que no volem, serà una mica més fàcil poder lluitar pel que necessitem: bo, net i just; diversitat, territori i justícia social. I tot això només afinant la punteria en comprar per menjar, imagina…
