Bisan Owda, Aboud Batah, Plestia Alaqad, Hind Khoudary i Musab Al Sharif, entre molts altres, han continuat llevant-se cada dia en la seva Gaza reduïda a miques, en una destrossa que sembla perpètua. Però no només s’hi desperten, sinó que agafen un mòbil o una càmera i se’n van a repassar, racó per racó, la destrucció -material, emocional, i també generacional- que la guerra els suposa tant a ells com a la seva comunitat. No només es limiten a sobreviure, sinó que expliquen i documenten la tragèdia. De forma forçada, les pantalles evidencien la necessitat de l’existència de ciutadans periodistes. Alguns d’ofici i d’altres no, s’han convertit en els informadors del seu propi sofriment a través de les xarxes. Tenen milions de seguidors que cada dia són espectadors de com surten a reclamar al món la seva humanització.
La raó per la qual ho han de fer és perquè periodistes que ho han provat d’explicar abans -inclús des de dins- han estat assassinats, de vegades com a objectius concrets i directes de l’exèrcit israelià. És aquest el cas de més de 200 periodistes, la majoria palestins però també libanesos, que des del 7 d’octubre del 2023 han estat executats a la Franja de Gaza. Alhora, les peticions dels informadors internacionals per accedir al territori han topat amb el rebuig del Tribunal Suprem d’Israel.
La guerra de Gaza, a banda de ser la més mortífera de la història per als professionals de la informació, també inclou una censura periodística al mateix estat d’Israel
Aquesta guerra, a banda de ser la més mortífera de la història per als professionals de la informació, també inclou una censura periodística al mateix Estat d’Israel. El diari Haaretz ha estat sancionat per la cobertura crítica dels atacs, i el govern va assaltar i clausurar les oficines d’Al Jazeera a Rammallah, impedint la llibertat d’informació. De fet, abans del 2023, el periodisme ja venia essent objectiu del país amb atacs com el bombardeig a la torre Al Jalaa -on hi havia les oficines de The Associated Press i Al Jazeera- a la ciutat de Gaza, el maig de l’any 2021.
Però res no ha fet tan evident la cruesa d’aquest propòsit com els atacs intencionats a les famílies dels periodistes que han estat tractant l’ofensiva des del primer dia a la Franja. Pràcticament tota la de Wael Al Dahdouh, el cap de les oficines d’Al Jazeera a Gaza, fou assassinada per un míssil israelià el 25 d’octubre del 2023, en el camp de refugiats de Nuseirat. En aquell atac van morir la seva dona, el seu fill, la seva filla i el seu net. Mesos després, també el seu fill gran fou assassinat a Khan Younis.
Wafa Al Udaini, una destacada periodista que treballava amb diversos mitjans internacionals, fou assassinada juntament amb el seu marit i els seus dos fills, a casa seva, al centre de la Franja, el setembre del 2024. Com ella, desenes d’altres han patit aquesta fi exercint la seva feina.
Amb l’absència de reporters que podria haver deixat el món a cegues davant les atrocitats que tenen lloc a Gaza, alguns joves van veure la importància de teixir una comunitat digital per aconseguir que la gent s’interessés per la seva desgràcia. Assegurar que ningú no pugui qüestionar la credibilitat de les víctimes passa per davant de tot, conformant aquesta forma de resistència que, si bé és perillosa, també és efectiva.
Així és com naix el periodisme ciutadà que, molt lluny de la forma en que Elon Musk defensa aquesta figura. En publicacions a la xarxa X el magnat assenyala el següent referint-se als usuaris de la xarxa social: “Ara, vosaltres sou els mitjans”. En el cas de Gaza, en canvi, és una eina per cobrir el buit mediàtic i fer visible la realitat d’una neteja ètnica. Si bé és cert que existeix una pretesa modalitat de periodisme ciutadà que pretén substituir l’escenari informatiu per les xarxes socials, amb la intenció de facilitar la propagació de la desinformació -o d’una certa informació-, aquesta és ben bé diferenciable de la del cas que ens ocupa.
Si bé és cert que existeix una pretesa modalitat de periodisme ciutadà que pretén substituir l’escenari informatiu per les xarxes socials, amb la intenció de facilitar la propagació de la desinformació -o d’una certa informació-, aquesta és ben bé diferenciable de la del cas que ens ocupa
Tot i que aquest fenomen ha destacat a Gaza en aquesta última ofensiva -que el 18 de març va reprendre’s després d’un alto al foc molt qüestionable-, ja es va destapar durant la Primavera Àrab, també com a forma de propagar la revolució entre països. A partir de l’any 2011, especialment en el cas de Síria, les càmeres dels mòbils van començar a capturar moments que formaren part de la cobertura mediàtica de la revolució siriana en un temps en què l’accés dels periodistes al país era intencionadament reduït. I el mateix passà a Egipte, Iran, Líbia, Sudan i Iemen, alhora que a Ucraïna al 2014 i en l’actualitat, a Myanmar durant el cop d’estat del 2021, i a la Xina durant les protestes del paper en blanc el 2022.
Els punts comuns d’aquests fets -i molts d’altres en els quals el paper de la ciutadaania i les eines tecnològiques resulten claus- són la por a l’oblit i a la malversació de la informació. Alhora, són especialment útils en contexts de crims de guerra i atrocitats, d’entorns regnats per la propaganda i les notícies falses, on hi ha comunitats marginades, una manca d’accés al terreny i una necessitat d’acció internacional. En aquest escenari, no és complicat comprendre que proveir la informació sigui més urgent i possible que emetre-la bé o, almenys, amb els estàndards de qualitat que la professió de periodista requereix.
No obstant això, en el cas de Gaza, els obstacles no deixen d’interposar-se en la revelació de la informació. D’entrada, la competició amb els grans mitjans occidentals que han aportat afirmacions infundades molt desafortunades, i una versió del relat que sol ser sempre la mateixa, ja és un repte. Però, a més, en el context palestí, l’accés a la infraestructura online és limitat i controlat per diverses bandes.
L’ocupació israeliana desenvolupa diverses formes de censura i vigila els algoritmes a les xarxes socials, la qual cosa inclou la possibilitat de detectar dissidents de manera més efectiva
L’ocupació israeliana exerceix molta influència sobre l’internet de la regió. Limita l’accés d’alta velocitat a les àrees més densament poblades i en té el control, podent interrompre-hi l’accés durant operacions militars o destruir-ne els cables de fibra òptica. També desenvolupa diverses formes de censura i vigila els algoritmes a les xarxes socials, la qual cosa inclou la possibilitat de detectar dissidents de manera més efectiva. Per a tal propòsit, Israel compta amb el suport de Meta que, segons un informe de Human Rights Watch, segueix un patró clar i detallat de censura i eliminació injustificada de discursos, que afecta tant l’expressió pacífica en suport de Palestina com el debat públic sobre els drets humans del poble palestí. Per la seva banda, l’Autoritat Palestina també aplica mesures de restricció pròpies, que inclouen una llei de cibercriminalitat que criminalitza formes d’expressió que siguin considerades perjudicials per a la “unitat nacional” o l’“harmonia social”.
D’altra banda, la confecció de documentació per part d’Israel és digna de menció. Si els palestins elaboren el seu contingut per tal de documentar els crims de guerra que es perpetren contra la seva població, els soldats israelians ho fan per exhibir amb orgull el fet de dur-los a terme. Els components de l’exèrcit es filmen a si mateixos gaudint de les explosions que executen, fent mofa de la devastació i la ruïna que provoquen, burlant-se del patiment dels palestins, celebrant l’ensorrament d’infraestructures i exhibint-se triomfals davant de la desolació i misèria que deixen al seu pas. Així mateix, els pugen a les xarxes socials, i inclús utilitzen aquestes captures demostrant els seus crims de guerra per als seus perfils en les aplicacions de cites. Aquesta exhibició deshumanitzadora deixa clar l’enorme contrast en la finalitat de la producció de contingut i, sobretot, l’absoluta banalització de la voluntat d’extermini d’una comunitat.
La finestra a aquesta tragèdia -accessible gràcies a aquests periodistes improvisats- és al preu, però, de la càrrega emocional que pot significar convertir-se en el narrador de la seva pròpia desgràcia. Més enllà del risc que comporta informar des d’on poden ser objectius militars, els que es troben en la posició de documentar aquests esdeveniments sovint s’exposen a situacions de gran càrrega emocional. La tasca de gravar escenes de violència i la necessitat de revisar posteriorment aquest material poden comportar efectes psicològics, derivats tant de l’experiència directa com del contacte continuat amb imatges traumàtiques. A més, tal com afirmava la periodista de Gaza Hind Khoudary en una entrevista a la revista Time el 2023, “informar i viure exactament el mateix és molt aclaparador”. Aquesta doble condició de periodista i víctima subratlla la complexitat emocional de documentar la pròpia tragèdia.
La tasca de gravar escenes de violència i la necessitat de revisar posteriorment aquest material poden comportar efectes psicològics, derivats tant de l’experiència directa com del contacte continuat amb imatges traumàtiques
En aquest sentit, un altre exemple il·lustratiu és el cas dels voluntaris ucraïnesos que, durant el setge de Mariúpol del març del 2022, van estar documentant en les fosses comunes per tal de tenir proves dels crims de guerra que les forces armades russes van cometre contra els civils. En aquells moments, no van poder oferir el seu socors a la seva comunitat, perdent alhora l’opció de ser només una víctima, per tal de ser testimonis actius.
Quan es parla del de Gaza com el primer genocidi de la història que estem veient en directe per a descriure l’impacte de les imatges rebudes, es posa en valor perfectament la forma de percepció de l’espectador. Es tracta d’una forma de comprensió que, tot i contenir tots els inconvenients que suposen els documents instantanis sense revisió ni filtre, es fa espai com a objectiva. S’allunya de tota distància i fa que aquesta falta d’imparcialitat tingui sentit en la seva mimetització amb la realitat. Així mateix, troba la forma d’abandonar el silenci i la deshumanització de les víctimes, ambdós grans components del terror de la violència.
Tenint en compte l’evident necessitat i utilitat del periodisme ciutadà, cal no oblidar que opera en contextos incontrolables i que, per tant, s’ha de saber entendre dins de la pròpia naturalesa d’aquests escenaris
Tenint en compte l’evident necessitat i utilitat del periodisme ciutadà, cal no oblidar que opera en contextos incontrolables i que, per tant, s’ha de saber entendre dins de la pròpia naturalesa d’aquests escenaris. És per aquesta raó que, qualitativament, és difícil comparar-lo amb el periodisme tradicional. Però això no vol dir que, en certs escenaris, no haguem de permetre’ns observar aquesta forma de reporterisme que ens permet arribar a llocs on, de vegades, no podem endinsar-nos tan profundament de cap altra manera.
De fet, aquesta forma de relatar que ens apropa a la violència que els palestins pateixen a diari és la que ens recorda la importància del periodisme en la seva plenitud. L’accés a la informació és el que ens permet entendre la realitat més enllà de la propaganda, aprendre a qüestionar els relats oficials i a escoltar la veu d’aquells qui estan silenciats. Sense una cobertura periodística íntegra que faci visible el dolor, la violència i la tragèdia poden arribar a quedar relegades a l’oblit. I això és quelcom que Wael Al Dahdouh, el cap de l’oficina d’Al Jazeera a Gaza, té tan interioritzat que, tot i haver sofert la tragèdia de la mort de la seva família a mans d’Israel, segueix desenvolupant la seva tasca periodística, essent exemple de resiliència.
