La dana de l’octubre ha suposat enormes pèrdues materials i econòmiques, a les quals cal sumar les pèrdues en forma de vides humanes: més de dos centenars de persones. En els primers dies es deia, amb raó, que les persones que viuen a les zones afectades experimentarien una onada de malestars: estrés posttraumàtic, depressió, ansietat, insomni, etcètera. En conseqüència, es va mobilitzar un enorme contingent de professionals de la psicologia per a prevenir aquestes afectacions o per a tractar les que ja eren presents. Era una intervenció necessària perquè els projectes vitals no es trencaren més del que ja ho havien fet, es recobrara una certa estabilitat emocional i les experiències mentals i afectives no foren tan intenses com podrien haver arribat a ser.
No obstant això, malgrat que aquest treball professional ha sigut de gran importància, considerem que, com a societat, necessitem preguntar-nos si la resposta donada és suficient, si cobreix totes les possibles manifestacions del malestar i si l’única cosa que volem fer amb aquest malestar és tractar d’eliminar-lo sense majors reflexions.
En aquest sentit, el primer pas implica observar que no tots els patiments produïts per la dana poden ser codificats dins dels marcs de comprensió de la salut mental. Si ens imaginàrem que totes les possibles experiències afectives produïdes formaren un territori, aquests models abastarien una part del mapa, delimitarien una frontera que separaria el conegut del desconegut, realitzant una sèrie d’intervencions sobre el primer i deixant fora del focus al segon. Però si, com a societat, volem donar una resposta més àmplia i comprensiva, hem de parar atenció a tots els malestars, no només a aquells que compleixen els requisits per a ser observats i investigats per l’àmbit professional.
Una part de processar un malestar té a vore amb ser escoltades i reconegudes i amb què puguem connectar amb un patiment que és més gran que nosaltres
Alguns exemples són la ràbia i la tristesa produïdes a les zones afectades, les quals no poden reduir-se a meres emocions. La ràbia ha sigut un element mobilitzador, tant de la solidaritat com de la protesta. La tristesa ha suposat un lloc d’encontre, un tema de conversa entre persones que mai no havien parlat, un motiu per a estrényer llaços. Es tracta d’actuacions polítiques que han estat presents de manera protagonista.
També és important assenyalar tots els patiments associats a la baralla burocràtica que molta gent haurà d’afrontar, o la sensació d’abandonament per les institucions, que ha fet sentir desprotegida i fràgil a bona part de la població de les zones afectades: el pacte social que consistia a reduir llibertat a canvi de seguretat ha sigut traït, i hem eixit perdent vides, cases i la pau mental. Sense oblidar que ja hi havia vides precàries abans de la dana, amb reptes de salut, amb situacions administratives irregulars, ansietats cròniques, soledat no desitjada, violència masclista, etcètera. De manera que la “tornada a la normalitat” és una expressió conflictiva i controvertida.
També caldria parlar de la ruptura amb el món conegut: el carrer, el barri, la casa, les relacions familiars i veïnals o els llaços comunitaris, en molts casos, han canviat tant que ja no queda clar si continuen sent els mateixos que abans, o si ja són una altra cosa. Es reconstruiran els murs i les voreres, els parcs i els edificis, però no podem fer el mateix amb l’estructura de la realitat subjectiva i, sobretot, no podem recuperar a qui hem perdut.
Són vivències del malestar que no poden ser compreses dins dels marcs convencionals de la salut mental o del que és estrictament terapèutic. Evidencien la importància de necessitats col·lectives que van més enllà de l’individual i de l’experiència emocional personal.
En línia amb això, les trobades de malestars van sorgir al caliu d’un cicle de xerrades per a entendre i afrontar la dana que va proposar la llibreria La Repartidora. Confiàvem en la possibilitat que un espai col·lectiu, on poguérem treure els diferents malestars que estàvem sentint, podia tindre un potencial transformador i ens podia fer connectar amb el comunitari.
Ha sigut molt comú a les trobades de malestars la frase: “Jo només he perdut…”. De vegades, aquesta jerarquització de l’afectació ha fet que no ens sentim amb dret d’expressar el nostre malestar
Aquests espais consisteixen en una conversa en rogle amb un marc concret. El rogle és important, és un format que fa que l’experiència contada siga escoltada i reconeguda. Una part de processar el malestar té a vore amb expressar-ho, però l’altra té a vore amb què la resta ho escolte i ho reconega i amb què puguem connectar amb un patiment que, encara que el vivim individualment, és més gran que nosaltres. Hem trobat també complicitats que s’han generat gràcies a tot el que ha succeït, la importància dels afectes i la sensació que “ens tenim”, en contraposició a l’abandonament institucional.
Ha sigut molt comú a les trobades de malestars la frase: “Jo només he perdut…”. De vegades, aquesta jerarquització de l’afectació ha fet que no ens sentim amb dret d’expressar el nostre malestar. A la vegada que és important prendre consciència de quin és el lloc que ocupem dins de la tragèdia, també ho és que tots els malestars puguen ser expressats.
Aquestes trobades de malestars són una proposta, ni l’única ni la millor, només una proposta que posa en evidència la importància de compartir el que sentim, fer-ho públic i comunitari. Hi ha qui no està preparat per aquestes trobades, i això està bé: respectar tots els ritmes i tindre diversitat d’opcions potser és la clau.
La nostra experiència de sofriment s’ha erigit en un actor social rellevant: com més es comparteix i es reflexiona, més poders acumulen les bases socials. Com menys, més lliures queden les institucions per a fer el que consideren amb les nostres vides
La nostra experiència de sofriment s’ha erigit en un actor social rellevant: com més es comparteix i es reflexiona, més poders acumulen les bases socials. Com menys, més lliures queden les institucions per a fer el que consideren amb les nostres vides –inclòs el fet de deixar-nos morir. La indiferència emocional porta a la indiferència política. Ningú va acudir a fer treballs voluntaris des d’una calma interior. Es va fer perquè hi havia un malestar mobilitzador, dolorós i incòmode, que permet produir llaços i compromisos col·lectius, construir dinàmiques socials que tenen en compte aquesta experiència i provocar una reorganització de l’entramat de relacions.
En contrast, les institucions no senten, no ploren, no se senten malament per les nostres desgràcies, no són mobilitzades pel dolor ni per l’interés en els nostres estats d’ànim. Eliminar el malestar només mitjançant tècniques terapèutiques impedeix que abordem la dimensió col·lectiva del sofriment i construeix relacions de dependència amb les institucions. Per tant, una de les assignatures pendents que tenim com a societat és fer comunitat a partir del patiment, una feina que excedeix les competències del psicoterapeuta i que no pot, ni deu, ser dirigit per un grup d’especialistes.
El repte potser és començar a pensar en el potencial mobilitzador del malestar quan es posa damunt de la taula i el fem comunitari, i com això ens ajuda a generar propostes polítiques tenint en compte més aspectes d’aquest mateix malestar perquè més persones també puguen sentir-se’n part. La pregunta, en resum, és la següent: com portar totes les dimensions del malestar a noves formes de fer política?
