Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La migala

“cada instant és el miracle
de no morir ara mateix (…)”
(Màrius Sampere)

El protagonista de La migala, un dels contes més coneguts del mexicà Juan José Arreola, queda terroritzat davant una aranya verinosa exposada en una barraca de fira. Uns dies més tard, decideix comprar-la. Se l’emporta en una capseta de fusta i quan arriba a casa la deixa anar pel pis. A partir d’aquell moment, l’home viurà en un estat constant d’alerta, amb l’amenaça terrorífica que en qualsevol moment l’aranya pot sortir del seu amagatall i inocular-li el verí que haurà de matar-lo.

Si en un principi sorprèn i horroritza la decisió del protagonista (aquesta manera de tenir a les mans “la amenaza total, la máxima dosis de terror que mi espíritu podía soportar“), quan ens posem en la seva pell ja no sembla que els motius siguin tan importants. Tampoc interessa ni convenç gaire la raó de la ruptura amorosa que Arreola apunta al final del conte (“entonces, estremecido en mi soledad, acorralado por el pequeño monstruo, recuerdo que en otro tiempo yo soñaba en Beatriz y en su compañía imposible”). El que més importa, el que veritablement interessa, és el relleu, inimaginable fins aleshores, que adquireix en la quotidianitat del personatge la certesa d’estar viu. Cada matí, després de nivells pràcticament inassumibles de terror nocturn, esclata el miracle, l’atzar benigne, la sort incommensurable de despertar-se amb vida (“Sin embargo, siempre amanece. Estoy vivo“). I així, de cop i volta, l’existència adquireix un relleu veritablement carnal, travessat per les reaccions fisiològiques a unes emocions intensificades per la presència invisible del perill. La vivència física del pànic i del seu extrem pendular (l’eufòria de cada matí sabent-se indultat per l’aranya), passant per la fantasia que potser l’animal ha marxat o ha mort, revesteixen cada minut de l’existència del protagonista d’una intensitat contrària al sense sentit apàtic de les vides buides, a la grisor insatisfeta, a l’ànim esclafat. La recepta és senzilla: endur-se l’amenaça a casa, fer-la present de manera constant, per no oblidar ni un segon la possibilitat de morir en qualsevol moment, la necessitat de viure amb intensitat cada moment.

De cop i volta, l’existència adquireix un relleu veritablement carnal, travessat per les reaccions fisiològiques a unes emocions intensificades per la presència invisible del perill

La resistència a dotar de sentit la vida humana únicament per mitjà d’estímuls adrenalínics m’empeny a saltar per damunt d’aquesta interpretació carpe diem del relat i a aterrar en una idea que Imma Monsó va desplegar magistralment a les Converses Literàries de Formentor del passat setembre: el relat de la migala seria l’expressió literària de la perversitat entesa no únicament com l’exercici intencionat i voluntari del mal, sinó sobretot com un impuls devastador sense finalitat, que s’autoabasteix i es retroalimenta ad infinitum. El mal pervers té sentit en si mateix, no persegueix cap objectiu. Amb la migala lliure per casa, l’home del relat fa viure (en la seva pròpia pell i en la pell dels qui el llegim atònits) l’efecte del mal pervers: la seva presència invisible però certa, l’amenaça constant, l’arbitrarietat del moment en què caurà la sentència.

No hem decidit aquesta migala. Però hi és, en algun racó de casa nostra. Fa massa temps. En els moments de pànic, gairebé juraríem que sentim el frec de les seves potes infinitament lleugeres per les rajoles. A estones (que de vegades són setmanes, mesos, potser anys) fantasiegem amb la possibilitat que hagi marxat. Que hagi mort. Ens creiem lliures de respirar, de moure’ns, de descansar, de ser. A estones treu el cap, desafiant, per qualsevol racó de l’estança on ens estimem els cossos o compartim menjar, conversa i beure, i ens devasta l’alegria i l’esperança. I cada matí d’amenaça no acomplerta ens sembla que és ella qui ens regala la vida.

Potser la vida tampoc no té cap altra finalitat que la vida mateixa, com la perversitat; però ens adonem que també, com aquesta, s’autoabasteix i es retroalimenta ‘ad infinitum’

Però el dia que apareix davant nostre, a pocs centímetres, i ens atrevim a mirar-la de fit a fit, sabem que la decisió també pot ser una altra. Que no volem la servitud de cedir el poder sobre la nostra mort i la nostra vida (el que som, el que estimem, el que volem ser) a allò que vol destruir-nos. Que potser la vida tampoc no té cap altra finalitat que la vida mateixa, com la perversitat; però ens adonem que també, com aquesta, s’autoabasteix i es retroalimenta ad infinitum. I és l’únic que tenim, l’únic que (si volem, si ho decidim) podem fer créixer.