Gener del 2024. El grup ZOO anuncia que abandona els escenaris. Sense cap motiu clar, perquè els calia fer-ho, van dir. Acabaven deu anys frenètics que els havien portat al cim de l’escena musical. El musicòleg Josep Vicent Frechina (Massalfassar, l’Horta Nord, 1966) ha analitzat la seua trajectòria al llibre Sempre a la contra i avant (Sembra Llibres). En parlem amb ell, tant del paper que va jugar el grup com del context que s’ha obert arran de la seua absència.
El llibre té com a eix central l’anàlisi de moltes de les lletres de ZOO. Què et va portar a optar per eixe format?
En iniciar el projecte, vaig pensar en quin fil conductor donar-li. Podria haver fet una crònica de cadascun dels anys. També m’apetia fer-ne una de l’escena musical i com havia aparegut ZOO. Una altra opció era buscar els referents de les cançons i fer una cosa com “el país de ZOO”. Finalment, vaig pensar que el que més m’agrada d’ells són les cançons i aquestes tenien molta substància. Per tant, estirant el fil de les cançons, podia explicar totes les altres coses que volia contar en els altres formats que havia pensat. Al remat, vaig proposar, tant a l’editorial com a Panxo [el cantant de ZOO], les diferents idees que tenia i els tres coincidírem en la tria.
A grans trets, què diries que ha caracteritzat les seues composicions?
“La part d’expressar emocions, de tindre un jo emmarcat dins d’un nosaltres, atorga a ZOO una personalitat pròpia, perquè al parlar des d’eixa subjectivitat bastant honesta, fa que es perceben debilitats, contradiccions, dubtes”
Crec que ZOO ha aconseguit crear un discurs que encaixa perfectament amb el que abans introduïren Obrint Pas, La Gossa Sorda o Aspencat. Per eixa banda, no ix d’eixe corrent, però li dona un component especial per la via de la subjectivitat. El seu missatge segueix tenint crítica social i política i troba també les arrels en el rock radical basc. Tot i això, la part d’expressar emocions, de tindre un jo emmarcat al mateix temps dins d’un nosaltres, els atorga una personalitat pròpia, perquè al parlar des d’eixa subjectivitat bastant honesta, fa que es perceben debilitats, contradiccions, dubtes, etcètera. I això els fa més pròxims i genera molta empatia.
Quins elements van fer que ZOO haja sigut el grup valencià amb més transcendència fins ara?
La principal cosa ha sigut una sincronia entre les necessitats del moment i l’oferta que ells representaven. Estàvem en un context en què l’escena de la música en valencià –sobretot la de caràcter polític– havia crescut molt, trencant barreres i arribant a més gent que mai. Però de sobte, ja no quedaven grups que la tiraren endavant. Al cap de poc de la seua aparició, ZOO ocupa eixe espai i, a més, ho fa quan té lloc el canvi polític al país. Amb la qual cosa, hi ha una energia col·lectiva que impulsa el seu projecte. En eixe temps, al País Valencià, els col·lectius i la gent mobilitzada políticament estan en disposició per a multiplicar un projecte com el seu. Potser, si hagueren eixit en una conjuntura depressiva com la d’ara, igual no hagueren tingut la mateixa rellevància. Però era una època expansiva i encaixaven perfectament en ella.
A nivell musical, què creus que els va diferenciar d’altres propostes exitoses anteriors, però que no arribaren al mateix nivell que ells?
Diria que fan una síntesi de tot el que ve d’abans. Tenen els vents i alguns elements de la cançó d’autor, connectant amb grups com La Gossa Sorda o Obrint Pas, tot i que ells també incorporaren la dolçaina. A més d’això, però, l’ús del rap els permet posar molta lletra, donar ritme a les cançons i fer-les ballables, cosa que difícilment passa en el rap clàssic. Les virtuts que pot tindre el rap per a vehicular missatges es van combinar amb un estil ballable. Van barrejar eixa part de festa i lluita d’una manera molt atractiva.
Quina evolució has percebut al llarg dels seus deu anys de trajectòria?
L’evolució més gran es veu cap al final. Hi ha un moment de distensió en la forma de concebre les cançons i el propi grup. Sempre havien tingut una voluntat de posar molta teca dins dels temes i els discos i això els feia molt densos i treballats. En el salt cap a Llepolies (Zoo Records, 2021) hi ha un procés de reescriptura molt important, el grup es deixa portar i les lletres flueixen d’una manera més espontània, tenen menys densitat. A banda d’això, musicalment les composicions tenen una estructura de cançó, pel fet que el rap ja no hi té tanta presència, en alguna d’elles és anecdòtic o ni tan sols apareixent. Es tornen un grup quasi de pop mestís, en el sentit ampli de la paraula, en agafar referents de moltes bandes. Temes com “Tobogan” o “Llepolies” se’n van molt d’allò que estaven fent al principi.
ZOO va aconseguir tindre un públic heterogeni i intergeneracional, com no els passa a tants altres grups. Per què creus que això va succeir?
“La música en valencià, amb ZOO com a màxim exponent, ha estat el moviment cultural més important del segle XXI al País Valencià i l’únic mitjà alternatiu que ha canalitzat tota la contrainformació”
El context polític que hem comentat, de plena mobilització cap al canvi, és important. Això fa que diverses generacions hi estiguen implicades. Després, el caràcter de la majoria de cançons –melòdiques i ballables– va fer que molta gent major a qui el rap podria no atraure-li, acabara apropant-s’hi. Finalment, també tingué un èxit un poc inexplicable entre el públic infantil, al qual li va agradar moltíssim des del primer dia. M’imagine que té a vore amb l’habilitat d’ells per a dotar les lletres d’un component rítmic que encaixa amb la música, el qual enganxa molt a la xicalla. El cas és que és el grup d’eixa escena més intergeneracional i transversal que hi ha hagut.
Creus que grups com ZOO han estat l’element de socialització política recent més important al País Valencià?
El factor de socialització política més important que hi ha hagut al país ha sigut la música en valencià. És l’únic mitjà veritablement alternatiu que ha canalitzat tota la contrainformació. I ZOO, com a màxim representant d’eixe moviment, ho ha sigut més encara. Perquè ells han sigut el major exponent d’allò que anomenem “música en valencià”, el moviment cultural més important del segle XXI al País Valencià, al meu parèixer. A banda de ser un dels vectors fonamentals del canvi polític.
Com veus el nou escenari que s’ha obert en el panorama musical valencià, al retirar-se un dels seus noms capdavanters sense un relleu clar?
La música en valencià perd un efecte d’arrossegament de públic importantíssim. ZOO duia molta gent als festivals quan eren cap de cartell i, gràcies a això, es podien descobrir altres propostes. Ara, eixos espais s’han quedat una mica escapçats. Queda La Fúmiga, que té eixa capacitat d’arrossegament, Auxili, Pep de la Tona…, però cap d’ells té les dimensions que tenia ZOO. Per eixa part, l’escena s’ha quedat una mica òrfena d’un referent així. D’altra banda, hi ha molta producció musical de qualitat que només ha de trobar el seu públic. No és que l’escena, pel que fa a l’oferta artística, s’haja ressentit. Sí que ho ha fet a nivell d’impacte i incidència popular. Artísticament, segueixen havent-hi propostes boníssimes.
Fent balanç general, què creus que ha comportat l’existència d’un grup com ZOO per a la música en valencià, tant musicalment com en altres aspectes?
Primer, ha suposat un incentiu enorme perquè la gent descobrira la cultura que es fa en valencià al País Valencià. Crec que l’èxit de, fins i tot propostes literàries, ha estat vinculat a l’efecte d’arrossegament que comentava. Això, amb distància i perspectiva, ho valorarem. La música en valencià ha suposat una injecció d’autoestima lingüística enorme. Estàvem acostumats a productes de moltíssima qualitat que no tenien transcendència en tractar-se d’una llengua minoritzada i, de sobte, ens trobem amb una certa sensació de normalitat perquè un grup pot anar per sales de l’Estat i exhaurir totes les entrades. D’altra banda, han generat un llegat. Recorde que, quan va acabar la trajectòria d’Obrint Pas, vaig escriure un article on deia que la principal cosa que ens deixaven no la percebíem, però en aquells moments ja hi hauria una colla de xavals intentant seguir el seu model. Amb ZOO, crec que això també ha passat. Una gran quantitat de gent voldrà formar un grup i imitar-los. Necessitem referents per totes bandes, estem molt orfes d’ells.
