Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La pluja no atrapa els nens de Burkina Faso

L’educador de carrer Theophile Palenfo lluita perquè els infants de la segona ciutat del país no s’ensorrin, en una societat on el moment és per força present i no existeix un demà

Foto feta per Ousseni amb una càmera d’un sol ús. Hi apareixen dos nens amb les seves llaunes de tomàquet penjades / Arxiu

Els tèrmits es concentren al voltant d’un fanal que hi ha enmig de la plaça de l’estació ferroviària de Bobo-Dioulasso, a Burkina Faso. Asseguts en una escultura que simula una escala, dos nens s’espolsen els insectes de la cara i del cap a cops de mà. Theophile Palenfo, de 40 anys, ha aparcat la Yamaha al centre de la plaça, que també és un pàrquing d’autobusos interurbans. Treu les claus del contacte i s’apropa als dos nens que esperen qui sap què sota l’eixam. Els saluda xocant la mà i hi xerra durant una bona estona. “Són d’Ouagadougou (capital de Burkina Faso), han vingut a treballar a Bobo-Dioulasso. Avui dormen a l’estació i demà vindran al centre a menjar”, explica aquest educador social, que treballa al Centre d’Acollida i Urgència del Sector 15 de la ciutat, gestionat per l’Associació Tié, una entitat amb 25 anys d’experiència en el sector, i l’ONG catalana NouSol.

“Comprava mocadors al mercat i els revenia al carrer”, recorda Theophile, evocant la seva pròpia joventut. “A les nits anàvem al Black [un bar]. Allà ens trobàvem tots i ens gastàvem els diners que havíem guanyat durant el dia”, explica. Avui, en canvi, Theophile és l’encarregat de liderar la maraude, la volta de reconeixement que cada dilluns, dimecres i dijous els educadors de l’Associació Tié fan per la ciutat per identificar, reconèixer, informar i establir relacions amb els infants de carrer.

Burkina Faso és un país que es troba enmig del Sahel, el cinturó desèrtic que travessa el continent africà des de l’Atlàntic fins al mar Roig. La sequera extrema, la falta d’alimentació i la inseguretat ha provocat que només el 2019, hi hagués mig milió de desplaçats interns del nord del país, coneguda com la “zona roja”, cap al sud, on, de moment, encara no hi ha presència jihadista.

El Ministeri d’Acció Social ha comptabilitzat més d’un miler d’infants en situació de carrer a Bobo-Dioulasso

El Ministeri d’Acció Social ha comptabilitzat més d’un miler d’infants en situació de carrer a Bobo-Dioulasso, i l’Associació Tié ha creat una base de dades per registrar les causes d’aquest fenomen i també tenir constància de qui són aquests infants i d’on venen. Avui dia, ja han identificat més de 600 nens, la totalitat dels quals, sense carnet d’identitat ni acta de naixement que validi l’edat i la família d’on provenen, ni tampoc el seu nom.


Projectar el demà

La presència de Theophile a Sitarail, l’estació de trens de Bobo-Dioulasso, fa que a poc a poc s’acostin infants i joves. Els dedica un moment a tots. “Demà podeu venir a menjar al centre”, “Com et dius?”, “Com estàs?”, “On dorms?”, “Què vens?”, són les frases que va repetint.

Un nen se m’acosta i em pregunta si vull comprar-li una llanterna. En carrega de diferents mides, a més d’un fluorescent, i també du una pilota blanca. Li pregunto quants anys té i em diu que quinze. “És impossible” li responc, i em riu per sota el nas. En té tretze i està a punt d’acabar la seva jornada laboral. Amiro –així es diu– treu el mòbil de la butxaca i m’ensenya una foto d’ell amb una calculadora i un full en blanc. Sembla que fa balanç de les vendes. “Està feta a la botiga del meu pare, però ara que s’ha acabat l’escola, l’ajudo i surto a vendre al carrer”. “Bon marché!” (en francès: “Barat!”), li diu Theophile que s’enfila a la Yamaha per seguir la maraude. Els altres infants i joves s’acomiaden i asseguren que demà aniran al Centre Tié a menjar. Avui Amiro anirà a dormir a casa, però els dos nois d’Ouagadougou dormiran darrere de l’estació de trens.

Theophile davant de la “mesquita” mentre fa la volta de reconeixement de cada dilluns

 

Ens dirigim al segon punt estratègic de la maraude: la “mesquita”. Es tracta d’un voral de carretera, però li diuen així perquè està situat just al costat d’un centre religiós islàmic. Són les vuit del vespre i és negra nit. Il·luminats per uns pocs fanals, hi ha una vintena de joves. Theophile arriba i saluda a tothom. El voral és el punt de trobada d’aquells que ja fa temps que viuen en situació de carrer. Avui ha plogut i tenen una foguera encesa. “La pluja no els atrapa mai, a la nit es troben per inhalar cola”, explica l’educador social.

Aquest mètode per drogar-se és el més econòmic i també un dels més destructius. En poc temps es converteixen en addictes i la seva reinserció esdevé cada dia més complicada. És fàcil comprar la cola Araldite, que després insereixen dins d’un recipient per a poder respirar els vapors que desprèn. La cola serveix per fer passar la gana i també per evadir-se dels adults i de la realitat.

Theophile ha vist créixer aquests joves que ara ronden entre els 16 i 18 anys. És per això que allarga el temps de la seva visita a la “mesquita”. També sap que no hi ha res a fer i que ell només pot exercir d’amic, d’un germà gran que observa de lluny i actua de prop. Balla quan posen música amb el mòbil i després xerren de la vida, es posen al dia. Ell fa més de quinze anys que treballa a l’Associació Tié i aquests joves també formen part de la seva rutina. “La meva lluita és que pensin en el demà”, conclou. “I les noies, on són?”, li pregunto. “Treballen a casa o es prostitueixen”, respon.

Ell mateix no va anar a l’escola i, per descomptat, no va estudiar a la universitat. És educador perquè comprèn com ningú la manera de viure i els sentiments d’aquests infants i joves. “Jo mai vaig provar la cola, però em vaig tornar addicte a la vida al carrer”, confessa. Hi va passar deu anys, venent mocadors i fent de camell. Com a testimoni, un cos ple de cicatrius. Tanmateix, ell era com Amiro, arribava tard a casa a la nit, però tenia un sostre on dormir. Així es va salvar.


Una vida en moviment

“No trobo l’Ousseni”, em diu Theophile. El dia abans era al Centre Tié i havia quedat responsable d’una càmera d’un sol ús que li havia deixat per documentar aquest reportatge. Però tant un dels seus amics com un conegut del barri ens asseguren ha marxat a Mali en un camió i que la càmera no la té. “La va obrir amb un ganivet, volia veure què hi havia a dintre”, ens explica el seu amic.

La natalitat és de 5,2 fills per dona, i a partir dels deu anys aquests ja s’han d’espavilar per a menjar, treballar i guanyar-se la vida

L’hem anat a buscar a l’escorxador de la ciutat, però no hi és. Segons la base de dades de l’Associació Tié, tant Ousseni com el seu germà bessó, Alassane, han patit violència familiar i és per això que han marxat de casa. La natalitat a Burkina és de 5,2 fills per dona, i a partir dels deu anys aquests ja s’han d’espavilar per a menjar, treballar i guanyar-se la vida en un país on –de mitjana– una persona guanya 1,06 euros al dia.

Ousseni retratat per un amic seu dalt d’una moto-taxi, el transport més popular a Burkina Faso |Arxiu

 

L’escorxador és el lloc de trobada dels més petits. És una zona molt àmplia de la ciutat on la gent va a comprar o vendre carn. Entre fang i fems s’alcen uns estables construïts amb troncs. Allà hi esperen cavalls, vaques i xais. També és part del centre comercial de la ciutat i trobar-hi feina com a ajudant d’escorxador o netejant és fàcil. És per això que molts infants hi van. Per treballar i no haver de demanar diners al carrer. “Per què marxen de casa?” li pregunto a l’educador. “Volen ser lliures”, em contesta.

Ousseni acostumava a carretejar una cartera amb restes de paquets de tabac retallats pels laterals i oberts per simular un feix de bitllets. Els passava d’un en un amb el polze com si comptés milions. Després els llençava a l’aire, tot fent cara d’incredulitat, mentre es feia un fart de riure. No el vam trobar.

Durant el dia, els infants del carrer caminen per la ciutat amb la llauna de tomàquet penjada del coll. Vaguegen pels vorals. A la nit surten
i es troben entre ells. La mobilitat és constant i moure un cos petit entre fronteres és fàcil i dissimulat, i a vegades els convencen per anar a Mali, la Costa d’Ivori o Níger, on poden acabar treballant en plantacions de mango o cotó, en mines d’or, o unint-se a un grup armat. “Els pares no saben on s’amaguen els seus fills”, em diu resignat Theophile.

Jo tampoc ho sé, però sempre els he vist. Per tot arreu. Als semàfors, esperant els sobrants d’altres als restaurants, treballant a l’escorxador, demanant diners als pàrquings o menjant sota un fanal a les nits. És com la metamorfosi dels tèrmits: d’insecte volador a cuc. I de cop, ningú els troba a faltar, o ningú els troba perquè no consten enlloc, més enllà d’una base de dades d’una entitat.

Article publicat al número 530 publicación número 530 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU