Segons l’article 25 de la Constitució espanyola, les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat “estaran orientades vers la reeducació i la reinserció social”. Es posa, doncs, la rehabilitació al centre del sistema penitenciari. A Catalunya, on la gestió de les presons està a càrrec de la Generalitat de Catalunya des de l’1 de gener del 1984 –a diferència de la resta de l’Estat espanyol, on la competència està centralitzada, excepte també al País Basc– la visió és compartida amb la que recull la Constitució.
L’informe “El model de rehabilitació a les presons catalanes”, publicat el 2011 per la Direcció General de Serveis Penitenciaris del Govern català, ja es feia ressò d’aquesta voluntat, d’una gestió que caminés cap a la reinserció social, tot fent bandera dels èxits aconseguits fins al moment. Entre altres, ser els promotors de les sortides programades de reclusos o crear la primera comunitat terapèutica penitenciària per al tractament de les drogodependències de l’Estat espanyol: el DAE de Quatre Camins. Tal com es deia en aquell document, “el sistema penitenciari català ha intentat sempre innovar i adoptar noves maneres de fer i de respondre davant els reptes que la realitat penitenciària i la legislació vigent ens col·loquen sobre la taula”.
Malgrat aquesta intenció, els voluntaris que entrem cada setmana a centres penitenciaris d’arreu de Catalunya des de fa més de trenta anys, constatem una clara falta de mesures i de recursos que remin en direcció a la reeducació i a la reinserció social. La Moció 61/XV del Parlament de Catalunya, sobre les mesures per millorar les polítiques d’execució penal, aprovada l’any passat, recollia de nou una sèrie de propostes per fer front a algunes de les mancances del sistema. Des del voluntariat penitenciari, però, no se’n constata l’aplicació.
Hi ha interns que surten dels centres sense cap recurs econòmic, sense diners ni per agafar el bus, i les entitats de voluntariat s’han d’organitzar per ajudar-los
La promesa de més mesures penals alternatives que hi figurava continua sent poc completa, tot i la demostració que les persones que s’hi acullen o que compleixen condemna en règim obert o semiobert reincideixen menys. Una mostra d’aquesta falta de compliment és la desproporció entre el personal destinat a vigilància i seguretat a les presons en comparació amb els professionals dedicats als equips de tractament com psicòlegs, educadors socials o juristes. De fet, la dimensió de vigilància i control sobrepassa la dimensió reinseridora.
En aquesta línia, el Parlament va validar el gener d’aquest 2026 que els funcionaris de les presons catalanes siguin considerats “agents de l’autoritat”. Amb aquesta decisió, el sistema penitenciari català s’encamina cap a un model més autoritari i policial, allunyant-lo de la rehabilitació. Iñaki Rivera, portaveu de l’organització de drets humans Xarxa, Dret i Presó defensa que la mesura “convertirà el sistema penitenciari de Catalunya en el més dur de tot l’estat”. Tot i que, si anem més al fons de la qüestió, el simple fet de mantenir el sistema sense reformar-lo ja és una mostra de la falta de voluntat d’apostar per una rehabilitació real, atès que, com és possible la reinserció en una “gàbia”?
Un altre dels punts en els quals posava el focus la moció del Parlament és en l’obtenció de permisos per part de les persones estrangeres internes en presons, tràmit necessari per garantir la seva reinserció social. Des del voluntariat penitenciari, s’ha comprovat que l’obtenció de documentació per part d’aquest col·lectiu és insuficient i s’han pogut veure casos concrets en què a interns amb sentències llargues –per més que el personal dels centres eren coneixedors de la data aproximada de sortida– no se’ls ha tramitat a temps el passaport o l’empadronament. La coordinació entre el Departament de Justícia i Qualitat Democràtica i els Serveis Socials dels municipis és una prioritat quan es parla d’èxit en la reinserció, però en cap cas és una realitat.
Si anem més al fons de la qüestió, el simple fet de mantenir el sistema sense reformar-lo ja és una mostra de la falta de voluntat d’apostar per una rehabilitació real, atès que, com és possible la reinserció en una “gàbia”?
Enfortir la relació entre el Departament i els recursos especialitzats gestionats per entitats socials, com ara els voluntaris, és una altra de les qüestions que abordava la moció. Tot i la bona intenció, des del voluntariat es veu aquesta coordinació com a fràgil i poc formalitzada. A més, és comú que els recursos i les entitats cercades per part dels equips de tractament dels centres penitenciaris no siguin les adequades segons les necessitats dels interns. Alguns motius són els horaris limitats de les entitats, la falta de responsabilitat d’algunes d’elles en la gestió dels tràmits o la manca de suport per trobar llocs de formació o feina.
Des del moviment de voluntariat pensem que s’ha de tenir en compte la situació integral, familiar i social de cada intern. Ben sovint formen part d’un col·lectiu vulnerable i d’una classe social dominada. Aconseguir que les persones amb pitjors condicions socioeconòmiques puguin accedir en igualtat de condicions al medi obert i crear un pla específic d’inserció sociolaboral per a totes les persones que surten d’un centre penitenciari, són també punts que va aprovar el Parlament fa uns mesos. Contràriament, les entitats de voluntariat constatem que hi ha interns que surten dels centres sense cap mena de recurs econòmic: directament sense diners per agafar el bus. En aquests casos, són les entitats o les mateixes persones que formen part del voluntariat que s’organitzen individualment per poder ajudar-los.
Per aconseguir un sistema que de veritat s’encari cap a la reeducació i la reinserció social, és indispensable una coordinació forta entre tots els actors que en formen part: l’administració, el personal dels centres penitenciaris, els serveis socials municipals i les entitats socials. Calen també més mesures alternatives i un augment del nombre d’interns en el medi obert. I, fent un pas més, centres més reduïts i més professionals formats i dedicats específicament a la reinserció, així com més recursos per a la rehabilitació, la prevenció i la reparació. I, fent una projecció de futur, fa falta plantejar una alternativa radical al sistema actual, que de veritat es focalitzi en el que predica la Constitució: unes mesures orientades vers la reeducació i la reinserció social.
