Un cop passat el llarg i continuat període electoral, assistim a les negociacions dels partits per governar ciutats i pobles. Paral·lelament, a Europa es conforma un parlament que ha frenat, en part, l’ascens de la ultradreta i que té sobre la taula tirar endavant polítiques socials i laborals que garanteixin un futur digne a les gairebé 742 milions de persones que habiten el continent.
La realitat social és crua en molts àmbits. Parlem, per exemple, de la precarietat laboral que es visibilitza amb el recent atropellament a Barcelona d’un ciclista repartidor de 22 anys de l’empresa Glovo la nit abans de les eleccions, una mostra ben dramàtica que els diversos problemes socials no s’esperen als resultats electorals ni ens donen cap treva. Un altre cruel exemple és el desnonament, a través d’una empresa de mercenaris, fa pocs dies al carrer Gayarre de Sants. Són només alguns exemples recents.
La profunda crisi del 2008 ha generat un gran nombre de persones perdedores: migrants de països empobrits o amb conflictes bèl·lics, persones aturades de llarga durada, joves sense capacitat d’emancipar-se, manca d’igualtat d’oportunitats real en l’accés a un lloc de treball o en la promoció professional, bretxa salarial de gènere i moltes dones caps de família sense cap tipus d’ingrés; precarietat laboral i augment de treballadors i treballadores pobres que no tenen suficient per viure amb el seu salari miserable; milers de desnonaments de famílies sense ingressos que es tradueixen en situacions dramàtiques amb noms i cognoms; privacions materials severes que en el cas d’alguns barris de Barcelona com Nou Barris representa un 17% enfront d’un 1% de Sarrià – Sant Gervasi, fet que suposa no poder mantenir, en la majoria de casos, l’habitatge a una temperatura adequada o tenir un estat de salut dolent… Podem dir sense equivocar-nos que estem pitjor ara que el 2007.
No és un llistat exhaustiu, però el que més sorprèn de tot plegat és que malgrat aquesta situació de pobresa, d’insultants desigualtats socials i d’una constant i progressiva precarietat vital de molts milers de persones i de famílies, se segueixen fent i defensant les mateixes polítiques de subsidis condicionats de sempre amb uns resultats gens satisfactoris. S’hi donen costosos controls administratius, endarreriments en la tramitació, un desgavell de prestacions, procediments administratius arbitraris i la trampa de la pobresa derivada de la no compatibilitat de les prestacions amb els ingressos provinents d’una feina, que afavoreix la proliferació d’una economia submergida.
Però, tal vegada, el que és molt greu és que en aquest discurs dels ajuts condicionats convergeixi la dreta de sempre amb part de l’esquerra i alguns sindicats. I això hauria de canviar aviat si de veritat volem sortir d’aquestes estadístiques que ens acompanyen des de fa molts anys. Cada cop és més coneguda una proposta que circula arreu del món: la renda bàsica, una assignació monetària personal i incondicional pagada a tota la població des del moment de néixer fins a la seva mort, una renda compatible amb altres fonts d’ingressos i que la percebria tota persona pel fet de ser ciutadana.
És molt greu que en aquest discurs dels ajuts condicionats convergeixi la dreta de sempre amb part de l’esquerra i alguns sindicats
De la renda bàsica en parlen i la debaten partits, sindicats, moviments socials i associacions d’Europa, d’Àsia, dels Estats Units, de l’Amèrica Llatina… Per comprendre les raons de la seva popularitat hem de fer referència a l’augment espantós de les grans desigualtats socials, a l’increment inexorable de la pobresa, a la desaparició de milers de llocs de treball i també al fracàs dels subsidis condicionats de tota mena.
Aquesta renda bàsica, al ser universal –com altres sistemes com la sanitat o l’ensenyament– i pagada amb els impostos, la percebria tothom, però no tothom en sortiria beneficiat. A diferència de la defensa que en fan els discursos partidaris de la dreta política, que voldrien reduir i aprimar l’estat del benestar a la mínima expressió, bona part dels arguments que es fan des de l’esquerra són per reduir les grans desigualtats econòmiques i socials mitjançant una redistribució de la riquesa de dalt a baix i no a l’inrevés, tal com s’està produint actualment.
A diferència dels subsidis condicionats, com l’actual renda garantida de ciutadania que està en vigor a Catalunya des de l’any 2017, la renda bàsica incondicional és una forma de reduir o eliminar la pobresa que no estigmatitza els seus perceptors i no els converteix en suplicants d’ajuts assistencials. Proporcionaria una seguretat econòmica bàsica a tothom i, com diu Guy Standing en el seu darrer llibre, La renta básica (2018), és “quelcom important en un capitalisme on la principal font d’inseguretat és la inseguretat econòmica”. Segons la proposta de finançament que han fet els economistes Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluís Torrens, hi sortiria guanyant un 80% de la població i el 20% més ben situat econòmicament hi perdria.
La renda bàsica és una proposta que es construeix i desenvolupa per tal de garantir recursos econòmics suficients, i això comportaria, amb seguretat, la millora de les condicions laborals, ja que augmentaria el poder de negociació de les treballadores i treballadors. La renda bàsica cerca una igualtat d’oportunitats real per a la majoria social, que són les dones, que alhora augmentarien el seu poder negociador de forma específica tant a nivell laboral com social.
Les conseqüències de l’aplicació d’una renda bàsica estan per veure, ja que el que coneixem ara per ara són experiments i projectes pilot, com el BINCOME de Barcelona, que ja ens estan proporcionant dades interessants i importants de com està millorant el benestar i la salut mental de la població perceptora, que fa disminuir el nivell d’estrès. En el projecte pilot de Finlàndia aquestes dades també es van posar de manifest.
Cal posar la proposta de la renda bàsica sense més demora i en un lloc prioritari de l’agenda política de l’esquerra d’aquest país, si volem donar resposta efectiva a un conjunt de problemàtiques socials i econòmiques que podrien millorar substancialment la vida de bona part de la població.
