L’etern debat sobre el grau d’aprofitament acadèmic de l’alumnat sol generar tot un conjunt de reaccions que deriven en una bombolla mediàtica que situa l’educació en el centre de l’agenda dels mitjans i, en conseqüència, de les preocupacions de la ciutadania. Tanmateix, tot i que els resultats de bona part dels informes que compleixen un mínim de rigor són eines molt útils per avaluar l’estat dels sistemes educatius, seria un error prendre qualsevol dada com a concloent, més encara quan avaluen exclusivament el domini de competències considerades imprescindibles per alguna institució.
Això és degut, entre altres motius, al fet que és molt difícil establir relacions de causalitat per l’enorme complexitat que suposa l’estudi de l’educació des de prismes tan diversos com la política, l’economia, la pedagogia, la sociologia o la psicologia. Per tant, té sentit prendre el rendiment acadèmic com el marcador més fiable per mesurar la salut de l’educació? L’evidència en recerca ens confirma que no.
Investigadors en sociologia de l’educació com Stephen J. Ball o el grup de recerca GEPS de la UAB han estudiat les reformes educatives a diversos Estats per a estudiar la privatització gradual de l’ensenyament
Investigadors en sociologia de l’educació com Stephen J. Ball o els membres del grup de recerca GEPS de la UAB han posat el focus en les diferents reformes educatives a diversos Estats per a estudiar la privatització gradual de l’ensenyament a escala global. En aquesta línia, és probable que un dels casos paradigmàtics sigui el d’Anglaterra. A partir de la victòria de la candidatura conservadora de David Cameron l’any 2010, es van potenciar tot un seguit de reformes que tenien la finalitat de motivar l’autonomia dels centres educatius apel·lant a una suposada necessitat d’afavorir la competència entre ells. D’aquesta manera, segons la lògica neoliberal, s’aconseguiria un sistema educatiu basat en la meritocràcia i l’eficiència, cosa que beneficiaria la totalitat de la societat anglesa.
L’aplicació d’aquestes reformes va facilitar la privatització de les escoles públiques angleses, que en aquests moments arriben a ser més de la meitat del total encara que la majoria es consideren públiques amb una gestió privada. El funcionament d’aquesta tipologia de centres, que reben el nom d’Academies i Free schools, és particular: el finançament és públic, però la seva gestió i control (incloent-hi l’aplicació del currículum o la contractació i els sous dels professors) es delega a fundacions “sense ànim de lucre”. La gestió es fonamenta en criteris d’eficiència econòmica i èxit acadèmic a partir dels resultats d’unes proves estandarditzades que es publiquen cada any per tal de garantir la competència.
El coneixement i el pensament crític de l’alumnat queden relegats a un segon pla, atès que les proves avaluen poc més que la capacitat d’execució a l’hora d’aplicar una mecànica molt concreta d’examinació
En aquest sentit, les escoles i instituts anglesos dediquen una gran quantitat d’hores lectives a la preparació d’unes proves en què han de puntuar el màxim possible per no perdre part del seu finançament i la demanda d’alumnat amb millors qualificacions. Aquest fet provoca, d’acord amb sindicats britànics i investigadors, que molts centres optin per aplicar polítiques de segregació directa o indirecta, a més d’invertir una quantitat d’hores desproporcionada a la preparació de les proves. Gràcies a tot això l’Estat s’estalvia partides pressupostàries i molts mals de cap a curt termini, però a un cost social i ètic enorme. Al mateix temps, per si això no fos suficient, els suposats beneficis educatius són més aviat anecdòtics i no compten amb el consens de les comunitats educativa i científica.
Per consegüent, el coneixement i el pensament crític de l’alumnat queden relegats a un segon pla, atès que les proves (i el mateix procés de preparació d’aquestes) avaluen poc més que la capacitat d’execució a l’hora d’aplicar una mecànica molt concreta d’examinació, a més de tenir un objectiu essencialment publicitari. Bona part d’aquestes mesures es fonamenten en el marc de propostes per a la innovació de l’OCDE que es van crear per al sector financer l’any 2005 i que, l’any 2014, es van traslladar al sector educatiu. Diversos assaigs han posat el focus en la relació entre la privatització i el paper en aparença innovador i progressista d’enfocaments provinents de l’OCDE, essent els més destacats Escuela o barbarie (2017-2023), que analitza el context espanyol, o, més recentment i focalitzant-se en els estats francòfons europeus, À l’école du capitalisme (2000-2026).
No només s’ha de considerar la privatització exògena, és a dir, la titularitat privada d’alguns centres, sinó també la privatització endògena, que s’infiltra a la xarxa pública per generar un alt benefici econòmic
Amb tot, també ens hem de preguntar sobre els efectes reals de l’èxit educatiu i la innovació en sistemes escolars cada cop més privatitzats. En els casos català i espanyol, la presència de les xarxes concertada i privada és notable i el seu control i rigor normatiu és més distès que a la xarxa pública. A més, d’acord amb la distinció proposada per Stephen J. Ball, no només s’ha de considerar la privatització exògena, és a dir, la titularitat privada d’alguns centres, sinó també aquella privatització endògena, que s’infiltra en la mateixa xarxa pública per generar un alt benefici econòmic sota un perfil de servei social i educatiu. Estem parlant, per exemple, de l’ús de programari privat de dubtosa fiabilitat pel que fa a l’ús de les dades (incloent-hi la de l’alumnat i les famílies), un mercat editorial cada cop més oligàrquic que deriva en condicions i preus arbitraris, les concessions per a la digitalització dels centres a multinacionals de la telecomunicació, o la delegació de tasques administratives a empreses privades, entre d’altres.
L’evidència tampoc és concloent pel que fa a l’existència d’una innovació més elevada en mercats educatius fonamentats en lògiques de mercat, menys encara pels sectors socials més desafavorits. Ja s’ha demostrat en diversos estudis que als centres de titularitat privada els bons resultats dels alumnes solen atenuar-se en proves com les PAU o les mateixes PISA, arribant a un nivell proper o fins i tot inferior als de titularitat pública si no s’ignoren les variables socioeconòmiques. De fet, el que encaixa millor amb les conclusions en recerca és que la suposada innovació en moltes ocasions sol ser un simple recurs més de màrqueting i captació de potencials famílies interessades en una presumpta qualitat educativa superior. Sota aquest pretext s’obvia el fet que la privatització de l’ensenyament i l’autonomia dels centres ha afavorit sistemes altament competitius que limiten en gran manera la innovació mentre consoliden una pràctica docent unidireccional i les desigualtats educatives, socials i econòmiques.
Per descomptat, la situació de l’escola anglesa (o qualsevol altra) no és extrapolable a la catalana o espanyola, però sí que permet obrir vies per a matisar i precisar al màxim possible les demandes de qualsevol col·lectiu docent, l’alumnat i la societat en conjunt. L’alarmisme més que raonable per la recent davallada de resultats a les proves PISA també ha de servir per a poder posar sobre la taula la situació real de l’ensenyament i totes les tangents que se’n deriven, no només els resultats d’unes proves que, tot i ser força escrupoloses, provenen d’un organisme interessat en el desenvolupament econòmic i no l’educatiu.
Si l’ensenyament públic ha de garantir el dret universal a l’educació, el judici sobre la seva qualitat no es pot basar en un èxit acadèmic condicionat per variables polítiques i socioeconòmiques
El rendiment de l’alumnat no pot convertir-se en una cortina de fum que impedeixi percebre amb nitidesa una societat cada cop més desigual ni caure en el parany d’aparents reformes innovadores que amaguen la més reaccionària de les polítiques. Principis com equitat, inclusió o democràcia als centres no han de quedar reduïts a proclames que permeten sintetitzar una problemàtica molt complexa, sinó que han de ser valors centrals que determinin les reformes polítiques i legislatives d’un sistema educatiu que encara impossibilita la viabilitat cap a una educació universal alineada amb la justícia social. De la mateixa manera, la comunitat educativa també ha de fer un pas endavant a l’hora de concretar els seus objectius a partir d’unes necessitats reals, palpables al centre, tot considerant un gruix d’investigació educativa de gran qualitat que facilita, i molt, aquesta tasca; és una irresponsabilitat deixar-ho en mans d’especialistes allunyats de l’educació.
Indicadors públics del grau d’equitat i segregació entre centres de diversa titularitat, l’estudi de mètodes i metodologies educatius en contexts diversos, o més control dels centres concertats i privats poden ser només alguns punts de partida per fer front a la perillosa mercantilització de l’escola pública. Si l’ensenyament públic ha de garantir el dret universal a l’educació sota un escenari d’estricta equitat, el judici sobre la seva qualitat no es pot basar en un èxit acadèmic condicionat per variables polítiques i socioeconòmiques. La qüestió no és deixar d’avaluar el rendiment o el progrés acadèmic dels estudiants, sinó abordar què volem investigar i al servei de qui posem els resultats.
