Amb l’arribada de la primavera em passa el mateix que amb el Cap d’Any: m’incomoda tenir un dia marcat al calendari que simbolitzi un canvi d’època, de moment, de ritme, o d’alguna cosa semblant, i que a la pràctica no es noti res de diferent entre un ahir i un avui. Però, al mateix temps no sé viure sense recordar i dir-me internament —o treure-ho cap enfora— que entre el vint i el vint-i-u de març l’hivern queda enrere.
Potser em reafirmaria amb les meves cabòries si pogués determinar quin dia marca l’arribada real de la primavera, tot i ser conscient que a cada lloc deu ser diferent.
A títol personal durant un breu període vital el vaig associar al fet de podar la mateixa vinya. En un parell o tres d’anys consecutius vam fer la mateixa feina als mateixos ceps el dia que a la ràdio anaven repetint any rere any que la primavera ja era un fet, però l’esquema mental s’ha anat desintegrant a posteriori perquè la feina no és una ciència exacta.
Per sort sempre hi ha altres indicis que la pronostiquen. El primer serien les flors d’ametller, però quedarien descartades per enganyoses, que sempre van molt d’hora i desafien inconscients i gallardes les gelades tardanes. L’altra cosa seria el moment de no encendre l’estufa a la nit o la de tenir el balcó obert a les tardes, però això va molt a gust i confort del consumidor.
La cosa és que és innegable que el temps ha canviat i que la vida torna a treure el cap amb el dia que s’allarga i les temperatures que no volen parar de créixer
En el gest de mirar el cel potser hi hauria la solució: veure les orenetes que tornen als nius d’aquesta banda de món després d’un llarg viatge, o la lluna creixent que es col·loca com un somriure mig macabre més que com un tall de meló amable. Temo que en tots dos casos seria simplificar massa alguns dels misteris de la natura.
La cosa és que és innegable que el temps ha canviat i que la vida torna a treure el cap amb el dia que s’allarga i les temperatures que no volen parar de créixer. Per exemple, a ca nostra, a la bassa de l’hort, hi tornen a regnar les granotes, en terra hi ha batalla de flors, floretes i herbes variades, i als ceps i les figueres els brots comencen a despuntar amb un verd potent que ofèn de viu que és.
Amb l’aturada de la parada hivernal em ve al cap aquella afirmació que diu que als pobles tot és més tranquil o calmat, que tot va a un altre ritme. Perquè d’alguna manera sembla que la frase posi el barem que marca la intensitat del dia a dia, la velocitat del pas del temps i la generació d’activitats en les aglomeracions humanes que habiten un ecosistema que de base té el ciment.
La sentència de la vida tranquil·la porta el verí del tòpic que als pobles o bé no hi ha res o bé que no hi passa res, o en tot cas, que hi ha poc i hi passa poc. Un dels problemes d’això és que a poc a poc, amb mala fe o sense voler, el tòpic cala endins i s’acaba ignorant o fent invisible un conjunt de realitats i experiències que hi són, que existeixen, que tenen el seu interès, el seu motiu de ser i el seu potencial.
La llista d’exemples de misèries que fan que tinguem un país de baixa autoestima és llarga, però hi ha una que és de campionat: el macrocasino Hard Rock
Un tòpic crida a un altre tòpic, i una mala praxi té la seva conseqüència. Ben lligada a la idea que als pobles, a les zones rurals o simplement a les perifèries dels centres oficials no hi ha res ni hi passa res, creix el concepte de la falta d’autoestima.
La paraula autoestima aplicada a les zones rurals ja fa temps que corre. Normalment, més aviat associada a la seva absència, a la necessitat de lluitar-la, d’enfortir-la, de recuperar-la. Per motius històrics, interessos variats i relats que han fet fortuna no dubto que hagi sigut així: en molts llocs l’autoestima s’ha recuperat a base d’hòsties, lluites i molta feina feta.
Però, ha arribat un punt en què el problema de les zones més aviat rurals i despoblades amb baixa autoestima em sembla que ha passat a la categoria de tòpic que ja comença a estar massa repetit i una mica suat, i que el problema veritable d’autoestima és ben general. Encara més: és de país.
La llista d’exemples de misèries que fan que tinguem un país de baixa autoestima és llarga, però de totes totes n’hi ha una que des del moment u fins a aquest últim mes és de campionat: el macroprojecte, el macrocasino, el macroresort Hard Rock.
Sense estima no hi ha terra i sense terra no hi ha ni autoestima ni futur
S’ha de tenir poc amor propi per defensar un complex que entre altres coses pretén omplir una piscina de milers de metres quadrats en un context de sequera asfixiant; que l’activitat principal sigui viciar, estafar i empobrir als jugadors dels centenars de màquines escurabutxaques; i que continuarà engreixant un sector i un tipus de turisme que aporten pa i fam gairebé a parts iguals. Hi ha algú que encara no s’hagi assabentat dels motius per rebutjar tal escomesa?
En casos com aquest acaba sortint aquell altre tòpic d’“el no a tot”, que té un cert punt de deriva emmascarada de la falta d’autoestima. El “no a tot” és utilitzat com atac i menyspreu a qui mostra oposició amb motius, arguments i propostes, és una reducció simplista que pretén deslegitimar a qui no pensa igual. Però, ai las! El “no a tot” acaba rebotant a qui el llança i no s’adona que invocant-lo nega tantes altres coses que sí, que són possibles.
És primavera i la vida esclata, i esclata la vida perquè el món no ha parat ni a l’hivern ni de girar. Hi ha vida més enllà del ciment i cal mirar-la, entendre-la i respectar-la. Sense estima no hi ha terra i sense terra no hi ha ni autoestima ni futur.
